Entrevista a Rafael Serra

Rafael Serra és director de Quercus, «una revista de biologia de la conservació», en paraules del seu director, amb una trajectòria de més de trenta anys. Rafael Serra ens parla de les virtuts i dificultats de Quercus, i de la divulgació de la ciència a Espanya.

Un dels problemes que els sorgeixen als periodistes és com tractar la informació científica per a fer-la atractiva i divulgativa. Quines creu que són les claus per atraure al lector?
Tot el món a qui li preguntes pel carrer et dirà que està molt interessat per la conservació de la natura. Però açò és una veritat a mitges: hi ha un interès relatiu per aquest assumpte. Hi ha un impuls innat, gentil, per temes altruistes als que és molt fàcil unir-se. Però després, quan es profunditza en aquesta qüestió, les coses deixen de ser senzilles. Per a conservar la natura cal plantejar-se el model de desenvolupament i  l’estil de vida, i ací, l’impuls inicial pro-conservació comença a canviar. Aleshores, com atraure-hi l’atenció? En primer lloc, relacionant amb la seua vida diària aquests temes que pareixen tan llunyans; després, intentant que el que tu transmets siga atractiu; i finalment, demostrant que la ciència i la divulgació en realitat no tenen barreres i no s’ha de tindre por de les idees innovadores.

Quines creu vostè que són les principals diferències entre el món de la ciència i el del periodisme? Són irreconciliables?
No, no, són perfectament conciliables. El que passa és que fa falta tindre científics que sàpiguen divulgar i periodistes amb la formació suficient per digerir i transmetre la informació científica. Al meu parer, aquests dos mons són perfectament complementaris però cal superar algunes barreres que probablement es remunten a l’educació bàsica. El problema de no saber transmetre el coneixement científic probablement és del nostre sistema educatiu.

Quina d’aquestes dues opcions creu que és preferible per a la seua revista de divulgació científica: periodista amb nocions de ciència o científic amb coneixements de periodisme?
Les dues fórmules són vàlides, el que canvia és el resultat. I les dues són atractives: un periodista amb nocions de ciència pot ser molt útil i pot divulgar i informar molt encertadament; i un científic que s’haja preocupat per descendir d’aquesta espècie de bombolla en la que ells solen moure’s –que és poc visitable per a la resta del públic– i que s’acosta als interessos i el llenguatge comú, ho pot fer perfectament. El problema és que vulga.

Les xarxes socials i l’era de la informació han modificat la realitat comunicativa. Què ha canviat en la seua revista amb les noves tecnologies? Creu que en el seu àmbit, el periodisme imprès té futur?
En el  meu àmbit sí que en té. De fet, el periodisme digital és encara un experiment, veurem si d’ací cinc anys he de formular aquesta frase a l’inrevés, però de moment el periodisme imprès és el que té aspectes de futur. El periodisme digital és sols una aposta que hem d’esperar a veure com es concreta.

La vostra revista és de divulgació ambiental. A quins reptes, en particular, ha de fer front una revista tan especialitzada com la vostra?
Conservar la biodiversitat està considerat per les Nacions Unides com una de les obligacions més importants plantejades en el món actual. De vegades se’ns oblida que nosaltres formem part d’aquesta biodiversitat, que depenem d’ella, ens nodrim i vivim gràcies a ella. És un mal negoci no conservar-la. Açò com  postulat general. I després, aquest postulat cal traslladar-lo als costums quotidians, i ací hi ha una reticència major. Això és el que ens toca fer a nosaltres.

Eva Maria Javier. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.
© Mètode 2013.

«Tot el món a qui li preguntes pel carrer et dirà que està molt interessat per la conservació de la natura, però és una veritat a mitges»

«El problema de no saber transmetre el coneixement científic probablement és del nostre sistema educatiu»