Entrevista a Eduardo Huguet

Oftalmovet va nàixer a València per omplir un buit de mercat. De la mà d’Eduardo Huguet, veterinari d’animals de companyia especialitzat en oftalmologia, aquesta clínica s’ha forjat una trajectòria de més de deu anys d’experiència. L’investigador declara pertànyer al sector «purament privat», i no té cap vinculació amb l’àmbit universitari, encara què no descarta «una recerca conjunta de cara al futur». L’equip actual d’Oftalmovet el formen tres veterinaris (comptant-se ell mateix) i una auxiliar.

La clínica es dedica principalment a curar ferides als ulls d’animals, perforacions i fins i tot cirurgia de cataractes -amb les mateixes tècniques que s’apliquen a l’oftalmologia humana- o tractament del glaucoma. «L’ull d’un gos o un gat es més problemàtic que l’ull d’un ésser humà, perquè les seues particularitats anatòmiques el converteixen en més inflamable», explica el doctor Huguet. De moment, està orgullós del bon funcionament del negoci, que a més li permet practicar la divulgació. «També ens interessa molt la formació contínua i per això organitze i participe en trobades i cursos de formació oftalmològica».

Com i per què sorgí la idea per a crear Oftalmovet?
Vaig estudiar tercer de carrera a l’Escola de Veterinària d’Alfort, Paris. Casualment l’any anterior havia conegut un oftalmòleg francès, aleshores vaig aprofitar l’Erasmus per passar estones a la seua consulta i vaig adonar-me que existia una possibilitat de negoci que no havia arribat a Espanya encara. Els anys següents vaig formar-me per tal de tindre els coneixements necessaris, però em quedava la part de màrqueting, és a dir, donar-me a conèixer a la Comunitat Valenciana. La primera clínica la vaig muntar a l’any 2000, encara que fins dos anys després no vaig començar a practicar l’oftalmologia seriosament. Els primers clients van ser companys veterinaris que m’enviaven casos, i progressivament vaig començar a captar clients gràcies a la divulgació. Actualment funcione molt per Internet.

Quines foren les dificultats més notables que es va trobar?
El major repte va ser trobar els clients. No obstant, també em costa tot el relatiu a l’organització empresarial, fins al punt que la meua gestió és patètica (bromeja). No m’agrada fer números, sinó que sóc més bé una persona intuïtiva. Si no m’arriben clients, sóc conscient del perquè i de per on he d’anar. Podria fer estudis de mercat, però no m’agraden, supose que m’apassiona més la part clínica del negoci. Em planteja contractar a una persona que faça de gestor en un futur, perquè jo no tinc temps suficient per dur a terme eixes tasques.

Què creu que li ha aportat el fet d’haver emprès al seu perfil científic?
Obri moltes portes perquè les empreses de medicaments i els comercials del sector veterinari comencen a comptar amb tu i busquen la teua opinió. Per exemple, a Oftalmovet tenim contacte amb un laboratori francès que ens demana assessorament en productes relacionats amb una lent intraocular aplicada a la cirurgia de cataractes. És reconfortant veure com anys desprès comencen a arribar els resultats de tot allò que sembres.

Alguns investigadors presents al Congrés entenen la crisi com una oportunitat per a emprendre. Coincideix vostè amb eixa visió?
La crisi ajuda a que la gent es reinvente, pel que es genera un hivernacle d’idees magnífic. En aquesta conjuntura hi ha moltes persones disposades a treballar. Potser la major dificultat és trobar crèdit, però crec que quan hi ha bones idees es troba finançament. Qui no té treball, abans que quedar-se quiet podria pensar en idees i eines. És difícil, però estic convençut que aquest és un bon moment per a emprendre. Una via que em pareix molt interessant per explorar és compartir coneixements entre dos sectors. Per exemple, entre un informàtic que posa els seus coneixements, i els meus d’oftalmologia, podem crear un producte sense gastar diners.

Què opina de la tradicional visió que s’ha tingut de l’investigador que emprèn com a traïdor a la ciència?
Ocorria principalment amb els professors titulars de les universitats, però crec que aquesta percepció està canviant. Mentre rendisquen al seu treball principal, no veig per què no pot treballar eixe coneixement al sector privat paral·lelament. Implica dedicar més hores del seu temps, però és perfectament lícit. A més, eixa feina ha de reportar diners, es tracta d’una tasca que mereix ser premiada. Si Cristiano Ronaldo pot vendre les seues cames, per què no pot l’intel·lectual vendre el seu cervell?

Però eixe coneixement s’ha desenvolupat amb eines i fons públics…
Al sector públic també li reporta positivament la informació que aconsegueix mitjançant aquestes recerques, a més d’aconseguir beneficis monetaris. Cada intel·lectual ha de trobar el seu equilibri, i cap ha de tindre vergonya de cobrar diners pel seu treball.

Què aporta la seua presència al I Congrés Nacional de Científics Emprenedors?
He tractat de ser molt sincer amb els assistents pel que fa a la meua experiència, i vaig insistir molt en relatar-los els meus errors. Reconeixent els teues deficiències és com més ensenyes els altres i més pots aprendre.

Laura Garsando. Estudiant de Periodisme, Universitat de València.
©Mètode 2012.

«Una via que em pareix molt interessant per explorar és compartir coneixements entre dos sectors. Per exemple, entre un informàtic que posa els seus coneixements, i els meus d’oftalmologia, podem crear un producte sense gastar diners»