La taronja, una fruita cítrica molt rica en vitamina C, fou el símbol de la prosperitat econòmica valenciana durant els últims dos segles. Aquest fruit del taronger es va convertir en el major estendard de València: va enriquir a tot aquell que el cultivava i fou a més inspiració per a molts artistes. Les grans extensions de tarongers omplien de cap a cap la costa llevantina i eren la màxima representació del paisatge valencià.
Adrià Besó, doctor en Història de l’Art, fa un recorregut per la història de la taronja a València a través de la seua exposició Horts de Tarongers. Visions culturals d’un paisatge (Jardí Botànic de la Universitat de València). Amb ell parlem sobre els inicis del cultiu de la taronja a la Comunitat Valenciana, la seua importància econòmica i artística i el futur que li espera a aquesta fruita als nostres horts.
Avui dia, la taronja es manté com l’emblema de València? Pregunta difícil (riu). Jo crec que ja no tant com abans, ara estan tractan que l’emblema de València siga aquesta imatge de modernitat que donen algunes creacions com la Ciutat de les Arts i les Ciències. Una cultura dels esdeveniments, per així dir-ho. S’està tractant de substituir la taronja com a emblema valencià per coses més modernes, i això està totalment descontextualitzada del que és la identitat valenciana.
La taronja és una fruita rica en vitamina A i C, calci, fibra, té poc colesterol i, a més, no requereix excessiva atenció per al seu creixement. Que siga una planta tan agraïda i rendible fou la clau del seu èxit en el passat? Crec que més bé la clau està al seu origen. El taronger fou un arbre de jardí i al llarg del segle xix es va produir el seu traspassament del jardí al cultiu comercial. Sempre havia sigut molt apreciat pels seus fruits i per la seua bellesa en general, però cap al 1780 el retor Monzó plantà un hort de tarongers i començà a traure importants beneficis econòmics. Estem parlant d’un hort valencià on hi havia molts arbres apreciadíssims pels seus fruits, com magraners. Però a partir d’aquest any començaren a ocupar quasi tot el protagonisme els tarongers. Molta gent va seguir l’exemple de Monzó i plantà camps de tarongers, cosa que va fer que el retor es mantinguera molt esperançat amb la idea d’un futur pròsper per al cultiu… encara que no va ocórrer així. El mercat valencià i el mercat espanyol no estaven preparats per a adquirir un aliment que no era de primera necessitat i es produïa a gran escala. La resta de països europeus que anaven més avançats a nivell industrial i a nivell de poder adquisitiu sí que podien fer-ho, però no tenien encara els mitjans de transport per a portar eixa fruita en un temps raonable d’ací als seus països. A mitjans del segle xix es produeix la revolució en el transports, amb la construcció de la xarxa de ferrocarrils i la navegació a vapor que facilitarien la exportació a gran escala. Però al 1880 tingué lloc un esdeveniment a València, l’exposició de Màquines Elevadores d’Aigua al pla del Reial, que fou el que va difondre totes les novetats en motors a vapor per a elevar l’aigua. A partir d’aquest moment es trenquen els límits i comença a poblar-se tota la plana d’horts de tarongers. La taronja, per tant, va començar a ser valorada per dues raons: d’una banda, la seua rendibilitat econòmica, perquè a finals del segle xix principis del segle xx, qui tenia un camp de tarongers tenia or. D’altra banda, era valorada per la seua bellesa.
És tradicional l’estampa valenciana dels senyorets burgesos com a propietaris de les terres convivint amb els camperols, d’un estrat social més baix i que treballaven el camp. La relació entre ells era de col·laboració afable o era una relació que marcava molt la distància entre les dues classes? No era una relació com la típica que ens podríem esperar per exemple d’un cortijo andalús, on està el señorito i amo d’una banda i d’altra el treballador. De fet, molts autors han tractat el tema tant a nivell d’estudi com a nivell literari. Blasco Ibáñez a la seua obra Entre tarongers, parla del mercat d’Alzira i diu que les hortolanes i la gent que està al camp van al mercat i pareixen senyoretes per com van vestides. Açò era un exemple dels importants beneficis que reportava el cultiu de la taronja. És un cultiu que a la gent que no és propietària de terres també els dona beneficis. Durant tot l’any cal treballar l’hort d’una manera intensiva, encara que la temporada alta és quan es fa la collita, naturalment. També treballa gent fent les etiquetes, les caixes on s’emmagatzemen… tota una indústria al voltant de la taronja. Lògicament sí que s’establia una relació jeràrquica i social entre els burgesos propietaris i els llauradors, però sense que es plantejara una lluita de classes. Sobre tot per això, perquè és un cultiu que dóna feina a moltíssima gent i permet un cert benestar social. Aquesta idea de la taronja com a «fruita daurada» perquè no enriqueix solament a qui la cultiva sinó a tota la població en general.
I per què els horts de tarongers inspiraven tant a artistes com Joaquín Sorolla o Vicente Blasco Ibáñez? Pense que es deu sobre tot a les qualitats estètiques de la planta, que ja estaven reconegudes quan era un arbre de jardí. La seua bellesa deixa de ser exclusiva dels jardins i passa a ocupar tot un territori. Va formar així un paisatge al que Blasco Ibáñez li dedica una obra sencera. És un reconeixement a aquests valors estètics que van passar de l’arbre individualitzat a caracteritzar tot un paisatge i un territori.
Per a vostè, qui ha sigut l’artista que més ha fet per idealitzar aquest concepte del paisatge de tarongers? Bé, tots en general. Hi ha una interrelació en la forma que tenen de veure el paisatge i els tarongers els fotògrafs, els pintors o els escriptors. Jo no m’atreviria a escollir-ne un. Totes les manifestacions a la seua manera valoren aquest paisatge. Els que abans s’aproximaren als tarongers són els primers viatgers del segle xvii; després Teodoro Llorente o Blasco Ibáñez, que són els que començaren a cantar el paisatge del taronger com a tal. Es fixaren en la bellesa del taronger i del paisatge. A partir d’ací és quan pintors com Joaquin Sorolla, Teodor Andreu o Julio Peris Brell introdueixen aquesta imatge de l’hort de tarongers com a lloc on es situa la relació amorosa entre dues persones. És a dir, és el lloc on es contextualitza una relació amorosa però amb un caràcter eròtic-galant; allò que narra Blasco Ibáñez a la seua novel·la Entre tarongers. La fotografia i el cinema també li dedicaren un espai, així que més que buscar qui la va valorar més, jo parlaria d’una successió cronològica en l’apreciació del paisatge des de diverses manifestacions culturals.
«S’està tractant de substituir la taronja com a emblema valencià per coses més modernes, i açò està totalment descontextualitzada del que és la identitat valenciana»
«Hem de tindre present la dedicació dels nostres avantpassats, sobre tot les hores de treball i l’esforç humà que van fer per a crear els horts que ara, lògicament, estan desapareixent per la manca de rendibilitat econòmica»
En aquest recorregut que fa per l’evolució dels camps de tarongers sempre està present una figura clau: el llaurador, que amb tant d’esforç treballà les terres. Què els hauríem d’agrair les generacions actuals a aquestes persones? Com he comentat, els horts de tarongers són uns cultius intensius. Van créixer amb una gran inversió de treball humà perquè fins als anys quaranta no tenien tractors i els pous es cavaven a mà. Fou una gran dedicació de treball manual per a expandir aquest paisatge. Açò s’ha de valorar molt quan es pretén, per exemple, urbanitzar i destruir aquests territoris. Hem de tindre present la dedicació dels nostres avantpassats, sobretot les hores de treball i l’esforç humà que van fer per a crear els horts que ara, lògicament, estan desapareixent per la manca de rendibilitat econòmica. S’ha de valorar l’esforç que feren tant els propietaris, convertint els secans en autèntics vergers, com els assalariats que treballaven per a ells.
Aleshores, per a vostè, l’estat dels horts de tarongers en l’actualitat no és l’ideal. No. De fet molts autors parlen ja de la fi de la taronja com a cicle econòmic. Ja no és una crisi puntual com la que es va produir durant la Primera Guerra Mundial o durant la postguerra espanyola. No és una crisi conjuntural sinó estructural. Aquesta caiguda de rendibilitat ja s’està donant pràcticament durant una dècada i en els últims anys es nota un progressiu abandó dels camps. Jo vaig cada any a Alzira i Carcaixent per a observar els camps i m’adone que hi ha horts abandonats que fa cinc o sis anys no estaven així. A més, els que sí que estan cultivats no estan tan cuidats com abans perquè a la gent li costa molts diners mantenir els camps.
A València no és estrany trobar gent que té els típics camps de tarongers heretats dels avis o dels pares. Normalment es deixen abandonats perquè no surt rendible posar-los en funcionament. Caldria idear mesures perquè s’obtinguera benefici d’aquests i, així, deixaren d’estar abandonats? Moltes vegades aquests horts de tarongers es mantenen pel valor sentimental, perquè la gent els veu com el símbol de l’esforç que van fer els seus avantpassats. Jo parle un poc des de la meua experiència: vinc d’una família de llauradors i quan el meu pare va faltar, em tocaren uns quants camps de tarongers que sols vaig poder mantenir un any perquè no podia dedicar-li el temps que calia i a més costaven diners. Conec gent major o jubilada que si que té temps per a fer-se’n càrrec, però quan ells falten, els fills no ho podran mantenir perquè és impossible. I durant els últims anys es pensava que la gran alternativa era urbanitzar les terres, un model que afortunadament va entrar en crisi perquè no era sostenible sinó merament especulatiu. Altres cultius ara estan tractant de reflotar la producció valenciana. Un dels més exitosos actualment és el del caqui perquè resulta rendible econòmicament. Hi ha altres horts de tarongers que s’han transformat en cases rurals per a ser rendibles o que venen les taronges per Internet. Aquest últim model és molt curiós perquè fins i tot et conviden a anar a l’hort a collir tu mateix les taronges o pots adoptar un arbre i et posen una càmera web perquè pugues veure com creix. A més, aquests llocs es troben enmig de paisatges preciosos on es poden organitzar esdeveniments com càterings o bodes.
Pensa que arribarà un dia en què els horts de tarongers valencians desapareguen i siguen només un record llunyà? Sí, el taronger desapareixerà com a arbre dominant del paisatge valencià i, a més, no tardarà molt. El problema es deu a una excessiva oferta del fruït i a uns costos molt alts de producció com a resultat d’una falta de planificació estratègica a nivell institucional. No hem de perdre tampoc de vista que, a més del valor econòmic que pot tindre la taronja, el paisatge de tarongers té un enorme valor cultural. Cap altre cultiu al País Valencià va tindre en el passat tant valor estètic ni fou tan pregonat a nivell social. Hi havia altres cultius molt importants en aquell moment com l’arròs o la vinya, però no van tindre tanta projecció. La taronja ha marcat fins i tot la imatge de València i d’Espanya, però pareix que en uns anys ens hem oblidat de totes aquestes qüestions. Aquest procés ha anat lligat a un intent de canvi d’imatge; ara a València la taronja ja no interessa perquè toca promocionar modernitats com la Ciutat de les Arts i les Ciències i la Fórmula 1. No vull dir amb açò que ens hem de quedar ancorats en el passat. Cal progressar i mirar al futur, però sense oblidar ni renunciar al nostre passat i a les nostres senyes d’identitat col·lectives. Una d’elles és aquest paisatge, del qual ens hauríem de sentir orgullosos.
«Molts autors parlen ja del fi de la taronja com a cicle econòmic. Ja no és una crisi puntual com la que es va produir durant la primera Guerra Mundial o durant la postguerra espanyola. No és una crisi conjuntural sinó estructural»
