Es podria dir que Antonio Camacho és un aventurer; poques persones se’n van a l’Antàrtida a investigar en condicions extremes com ha fet aquest professor de la Universitat de València. Ell, especialista en ecologia microbiana i biogeoquímica dels ecosistemes aquàtics continentals, ha intensificat la seua recerca durant els últims anys en aspectes relacionats amb el canvi climàtic i els processos biogeoquímics. A més, compagina la docència i la investigació a la Universitat de València amb la presidència de l’Associació Ibèrica de Limnologia, entitat que agrupa els principals estudiosos de les aigües continentals a Espanya i Portugal. Ara, el professor Camacho amplia la seua aventura estudiant les zones humides ibèriques, per a conèixer el seu potencial com a embornal de carboni amb l’objectiu de mitigar l’acció del canvi climàtic.
Què entenem per canvi climàtic?
El canvi climàtic són les variacions que es produeixen en els climes, que s’han donat al llarg de la història. El que passa és que avui dia s’utilitza l’expressió per a definir el canvi accelerat que s’està produint en les variacions climàtiques, que es dóna a una velocitat sense precedents. En realitat és una mica més ampli que açò: és un canvi global.
De fet, els canvis naturals ara es produeixen en dècades…
En efecte. El clima ha canviat en la història de la Terra en infinitat d’ocasions de forma gradual. No obstant açò, els climes mai havien canviat tan ràpid com en l’actualitat. I si açò s’associa a variacions ambientals de caràcter antròpic, s’observa que la característica fonamental és l’increment de carboni en l’atmosfera com a conseqüència que estem cremant massa ràpid la reserva fòssil de carboni que s’ha anat acumulant al llarg de la història. Açò provoca un increment de gasos d’efecte hivernacle –principalment de CO2– que dóna lloc a un canvi climàtic ràpid i inaudit.
Però, encara hi ha qui ho qüestiona?
En el món científic pràcticament ningú. Però hi ha qui ho matisa d’una forma o una altra. No obstant açò, les evidències són aclaparadores.
Està justificat l’alarmisme que hi ha?
Clar que està justificat! Alguns canvis que s’estan produint i els que es pronostiquen que puguen produir-se tenen inèrcies de milers d’anys, per exemple les variacions del nivell del mar.
Està investigant a l’Antàrtida, però també a la península Ibèrica. Hi ha semblances en ambdues regions en l’impacte del canvi climàtic?
El canvi climàtic té unes conseqüències directes i indirectes. Les directes van lligades a l’increment de temperatura, variacions en els règims de precipitació… La temperatura s’està incrementant notablement i en zones polars l’increment està sent màxim. D’ací el desglaç de l’Àrtic: a l’estiu arribarem a una situació en la qual pràcticament no hi haurà gel marí. Respecte a la precipitació, els canvis poden donar-se cap a increments o disminucions i en la conca Mediterrània sobretot en la freqüència de les precipitacions massives o de les sequeres. Tot aquests canvis els té ben estudiat l’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic); hi ha evidències científiques i possibles aplicacions de models en tots els escenaris.
Estudia les interaccions entre els microorganismes aquàtics i el seu paper en el cicle del carboni, entre altres coses. Per què és açò rellevant?
Els microorganismes juguen un paper fonamental en el cicle del carboni. Els microorganismes autòtrofs capten de l’atmosfera carboni inorgànic. La qüestió és veure on va el carboni captat: si es diposita en compartiments l’alliberament dels quals de carboni és més difícil –per exemple els sediments–, estaríem davant un procés que ajuda a eliminar carboni de l’atmosfera; per contra, si els microorganismes reciclen la matèria orgànica –poden alliberar CO2, metà o altres compostos com a òxid de nitrogen– contribueixen a augmentar els gasos d’efecte hivernacle en l’atmosfera. Al final, gran part de la regulació dels cicles biogeoquímics està duta a terme per microorganismes, per açò diem que el seu paper és fonamental en la biogeoquímica global del cicle del carboni.
Com afecta l’escalfament global als microorganismes aquàtics?
De moltes maneres. Els processos metabòlics s’activen amb la temperatura. Tenim uns microorganismes que capten carboni mitjançant la fotosíntesi, i uns altres que alliberen carboni mitjançant la respiració d’aquesta matèria orgànica. La respiració, que és un procés d’eliminació de carboni, s’activa més ràpidament amb la temperatura que la fotosíntesi. Anem constatant que l’increment de la temperatura crea una descompensació cap a aquells processos que alliberen carboni: s’elimina més carboni del que es capta. Açò si només considerem la temperatura; però en la natura no hi ha només un factor, hi ha múltiples factors que interaccionen. Per açò nosaltres estudiem també paral·lelament factors com la salinitat, la quantitat de nutrients…
Si aquests microorganismes són capaços de captar el carboni, quin és el següent pas per a mitigar el canvi climàtic?
Qualsevol sistema natural necessita un cert nivell de gestió, i més en mitjans molt antropitzats. Els treballs que estem fent en la península Ibèrica són sobre aiguamolls, però inclourem agrosistemes començant pels que estan més propers als aiguamolls, com els arrossars. Hi ha moltes formes de gestió que poden canviar els balanços d’emissió o captació de carboni. Analitzarem com la variació de certs factors influeix sobre els balanços de carboni d’aquests sistemes naturals o agrosistemes. Per exemple, hi ha una llacuna que hauria d’assecar-se a l’estiu però que no ho fa perquè hi ha sobrants de reg… què passa en aquest cas amb el balanç de carboni? Com aquestes qüestions mai s’han plantejat per a la majoria de sistemes ecològics, tenim un gran desconeixement i no podem incloure açò dins de les prioritats de gestió. Si volem contribuir al fet que aquests sistemes pal·lien el canvi climàtic, segurament hi ha formes d’actuar que ajuden més a açò que unes altres.
Les previsions dels models de la conca mediterrània apunten cap a una disminució de la precipitació mitjana, i per tant, a una escassetat d’aigua. Es pot fer alguna cosa per a remeiar açò?
Ser el més eficient possible. Com amb tots els recursos naturals, no es pot créixer fins a l’infinit. En la història humana sempre hem tendit a utilitzar els recursos naturals al màxim per a progressar com a societats. No obstant açò, cada vegada és més evident que aquests ritmes de creixement en l’explotació dels recursos ens porten a la vora del precipici. Fins i tot els economistes han demostrat que l’economia mundial no seria sostenible sense els serveis dels ecosistemes, que són aquells que la natura fa per nosaltres, pel nostre benestar. Si ens carreguem aquest capital natural, els serveis ecosistèmics que ens permeten progressar com a societat s’aniran perdent. Avui dia les polítiques de conservació de la UE no van orientades a una conservació de tipus romàntic o naturalista, sinó que es duen a terme perquè no tenen més remei.
Per què no es fa un esforç important per part dels governs?
Perquè pensem a curt termini. No solament els governs; la ciutadania en general. Moltes vegades s’opta per un benefici immediat encara sabent que serà una pèrdua futura. No som del tot conscients que la hipoteca que estem creant segurament no la puguem pagar. Hi ha estudis realitzats per economistes que demostren que el valor dels serveis que ens ofereix la natura serien impagables amb diners perquè l’economia global no els suportaria.
Però què passa amb la política ambiental?
Quan cal prendre decisions, els polítics decideixen el que és més populista i el que permet obtenir gent satisfeta a curt termini. Des d’Europa els criden l’atenció quan ells no fan el mateix. La política ambiental europea té bastants coses bones, però moltes vegades no és suficient i en molts casos no s’arriba on s’havia d’arribar. I ja no és per falta de voluntat; al final es tracta de prendre decisions. I un clar exemple és del que va ocórrer el passat mes de març amb les inundacions de l’Ebre.
Quina és la seua opinió sobre el debat que es va plantejar aleshores entorn de l’Ebre?
El riu s’ix perquè ens hem ficat en el seu camí. Si aquest tinguera les seues riberes extenses, s’eixiria cap a aquestes. A més, les canalitzacions dissipen l’energia aigües a baix; al final el riu funciona com una qüestió d’energies. Tots hem estudiat el que és l’energia potencial i l’energia cinètica: la velocitat del riu es deu al salt d’energia potencial, per tant al desnivell. Si es va acumulant aigua i es va expandint a poc a poc, el que es desborda aigües a dalt no es desborda aigües a baix. És una qüestió de lògica que els rius han de tenir el seu espai. El llegat d’un riu és un ecosistema, i si comencem a dragar el llit es converteix en un canal i deixarà de ser un ecosistema natural per a ser una altra cosa, amb la qual cosa es perden molts serveis que aquest proporciona. Però clar, els humans volem aprofitar les terres més fèrtils i pretenem conrear-les. El president de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ha demanat una modificació per a la legislació ambiental per a poder fer dragatges. Per què ningú es planteja que el que cal fer és ampliar les zones d’inundació? El president va dir les dues solucions: donar al riu el seu espai o dragar-lo. Si la solució és canalitzar el riu, el problema es trasllada als d’aigües a baix, perquè l’energia no es dissipa. Perquè no passe açò decideixen dragar el riu, fent d’aquest un canal i, per tant, que les característiques naturals del riu desapareguen.
Per tant, quina solució donaria?
Donar-li a la natura, i al riu en aquest cas, el seu espai. Si li hagueren deixat al riu el seu espai no s’hagueren produït unes inundacions tan brutals. Aquest és un exemple de com funcionem…
La societat és conscient del que ens estem jugant?
Si a València preguntàrem pel carrer sobre el cas de l’Ebre tothom diria: «Amb tanta aigua que n’hi ha a l’Ebre i no podem portar-la ací!». La gent té aquesta visió i crec que la conservació romàntica de la natura és una cosa que ja va passar i que mai no ha funcionat. Les persones no trien conservar la natura romànticament, solament ho trien quan no tenen més remei. I ara s’està veient que no tenim més remei, perquè tot el que passa i tot el que pot passar quant a desastres mediambientals s’accentua si nosaltres no convivim, si no ens aliem amb la natura, sinó que anem contra ella. I així és com anem funcionant les societats occidentals des de la Grècia clàssica.
És necessari dotar la societat de més informació?
Ja no tinc massa esperances amb les generacions com la meua, perquè ningú està disposat a fer res. La meua esperança està posada en els joves, i la convivència amb la natura cal ensenyar-la a casa i en l’escola. Anirem avançant en la mesura en què vaja canviant la consciència de la societat, perquè sinó, quan ens adonem ens haurem carregat la majoria de coses que ens fan falta, i llavors veurem.
Per tant, quins reptes tenim per davant?
Quan parlem de reptes la gent sempre pensa en tecnologies, però el principal repte és l’educació. Hem d’adonar-nos que no podem cremar el vaixell en el qual anem, perquè ens enfonsarem. Hem de conservar tot allò necessari perquè el planeta siga habitable i còmode per a totes les espècies que ho habiten. El desenvolupament tecnològic ha d’anar a l’una del desenvolupament social i com a espècie, i sembla que el segon es queda molt arrere. Per açò, és necessari assimilar que conservar no és un capritx ni una cosa de hippies, sinó que és una cosa fonamental perquè les futures generacions puguen seguir vivint amb dignitat en aquest planeta.
Pepa Granados
