El debat nuclear ha tornat a l’actualitat aquestes últimes setmanes a València amb motiu del judici celebrat contra 16 activistes de Greenpeace i un fotògraf per la protesta duta a terme a la central de Cofrents el 15 de febrer de 2011, a penes un mes abans de l’accident de Fukushima. Un judici que s’ha resolt aquesta setmana amb l’absolució dels acusats, per als quals es demanaven penes de dos anys i vuit mesos de presó, i que s’ha quedat finalment en una multa de vora 20.000 euros a Greenpeace per a cobrir els danys en les instal·lacions.
Amb motiu dels actes que l’agrupació ecologista ha organitzat en suport als activistes, hem tingut l’ocasió de parlar amb Yves Marignac, expert en energia nuclear que duu anys treballant en aquest camp a França, un país amb una forta dependència d’aquest sistema energètic amb un total de 58 reactors repartits pel seu territori. Des de la direcció de la seu francesa de l’agència Wise International a París, Yves Marignac ha assessorat tant al govern francès com a agrupacions ecologistes en matèria d’energia i és coautor del Manifeste Negawatt, on es planteja l’escenari per a la transició energètica francesa cap a un model sense energia nuclear basat en les energies renovables d’ací a 2050. L’expert té clar que hi ha un altre model energètic possible, més eficient, més respectuós amb el medi ambient i amb menys costos econòmics, i que passa per abandonar l’energia nuclear en favor de les renovables a curt termini.
En diferents ocasions, vostè ha manifestat que un expert no pot ser pro o antinuclear, per què? Jo considere que no sóc antinuclear. És molt diferent desenvolupar un argumentari crític sobre l’energia nuclear, que ens condueix a afirmar que altres opcions energètiques són menys perilloses i més beneficioses, que ser antinuclear en el sentit de combatre. Si un és militant i està convençut que la seua causa és justa amagarà les qüestions positives sobre l’energia nuclear en el seu discurs i en la seua actitud, mentre que un expert no pot fer açò.
Quines postures serien diferents com a expert o com a militant? Per exemple en un tema molt important avui dia com és l’emmagatzemament geològic [soterrament de residus nuclears]. Un militant dirà que no a aquesta opció. Un expert està obligat a dir que tenim residus i aleshores és necessari alguna solució. Avui dia, jo no considere que el soterrament siga una bona solució però de totes les solucions que podem imaginar, és la menys roïna. Així, la postura de l’expert i la postura del militant condueixen a posicionaments i discursos molt diferents. A més, quan un és militant, busca directament entrar en el joc polític, i es confronta al polític per influir en les decisions, mentre que un expert aconsella els polítics i els actors del debat, però no es posiciona com a posseïdor de la solució correcta. És útil per a l’interès general que hi haja un vertader debat sobre la qüestió nuclear i sobre la qüestió energètica i és necessari que els experts puguen contribuir-hi de manera crítica.
Aleshores vostè no és antinuclear, però sí que defensa obertament una transició energètica cap a un escenari lliure de nuclears, per què? La nostra societat està construïda al voltant d’un sistema energètic basat en la lògica de la producció d’energia més que en el servei prestat per l’energia, i per això se suporta sobre les energies més concentrades, és a dir, sobre les energies fòssils, amb el problema de l’esgotament de recursos i sobretot amb el problema del canvi climàtic, i sobre l’energia nuclear, amb tots els problemes específics que li són associats: el risc d’accident greu, la qüestió dels residus de vida llarga i el risc de proliferació. El sistema energètic actual no és sostenible i cal reflexionar sobre la transició cap a un altre model basat en el control del consum, que implica un ús més intel·ligent i eficaç de l’energia, com i per què l’utilitzem. Un model que implica ser intel·ligents també sobre els recursos, i desenvolupar tant com siga possible aquells més sostenibles, que avui dia són les energies renovables, tot i que tampoc no estan exemptes de problemes. Cal anar cap a aquesta intel·ligència global.
Entenc que aquest model implica canvis dràstics en el nostre mode de vida, estem els ciutadans disposats –o preparats– a fer aquests tipus de canvis? És complicat perquè la societat està totalment entrellaçada amb el sistema energètic. La història del nostre desenvolupament està marcada per un accés successiu a diferents formes d’energia, des de la primera domesticació de les energies renovables, i després en la primera revolució industrial amb el carbó i en la segona revolució industrial amb el petroli, i finalment amb l’energia nuclear. L’accés a aquestes formes d’energia ha modelat la nostra societat. Per exemple, el fet de disposar de petroli no massa car per alimentar els vehicles, efectivament ha abolit les distàncies. Ja no és un problema transportar els productes milers de quilòmetres o viure lluny del lloc de treball. Però a partir del moment en què aquest sistema energètic troba límits –d’impacte sobre el medi ambient, de risc tecnològic– els recursos que eren barats comencen a encarir-se. A França tenim el que anomenem la precarietat energètica o la pobresa energètica. S’estima que onze milions de francesos no tenen ingressos suficients per disposar de calefacció o desplaçar-se correctament.
Sí, a Espanya tenim un problema similar, agreujat per la crisi econòmica. És que no és només un límit ambiental, és també un límit econòmic i social. A partir del moment en què el sistema arriba a un límit en què no és sostenible, és necessari canviar. És una il·lusió total pensar que conservarem el mateix mode de vida sense petroli i sense nuclears. Continuar amb la mateixa organització i mode de vida serà cada vegada més car, destruirà cada vegada més el medi ambient, produirà més accidents i també crearà tensions internacionals; pensem en el petroli a l’Orient Mitjà, l’urani a França, Mali o Nigèria o el gas a Ucraïna. Tot açò ens condueix a un món cada vegada més en crisi i a una situació menys i menys sostenible. És una qüestió de decisió política i maduresa col·lectiva.
«El sistema energètic actual no és sostenible i cal reflexionar sobre la transició cap a un altre model basat en el control del consum i en un ús més intel·ligent i eficaç de l’energia»
«És una il·lusió total pensar que conservarem el mateix mode de vida sense petroli i sense nuclears»
«Com més esperem, més car és el nostre sistema actual i som menys capaços de finançar la transició energètica»
Anna Mateu
«L’energia nuclear presenta riscos específics i és una qüestió ètica per la societat decidir si aquests han de ser considerats com secundaris i acceptables en relació al canvi climàtic»
Tanmateix a Espanya, la crisi econòmica ha frenat la inversió en energia renovable amb l’argument que és massa cara. El canvi del qual parlem evidentment requereix inversió, però el nostre gran error és que raonem sobre tot açò a curt termini, en lloc de veure-ho com una inversió per als pròxims vint o trenta anys i un camí que la nostra societat ha de fer. En comptes d’açò ho veiem com un cost, com una càrrega. I açò és dramàtic, perquè com més esperem, més car és el nostre sistema actual i som menys capaços de finançar la transició energètica. Sobre les renovables, és molt simple. D’una banda, les energies fòssils es redueixen, la tensió per accedir-hi augmenta i a llarg termini el seu preu augmentarà. El preu dels nous reactors nuclears també augmenta, i el manteniment dels reactors existents també requereix cada vegada més inversió i açò encareix la producció. I d’altra banda, el preu de les renovables disminueix. Diverses renovables es troben ja a nivells competitius, l’eòlica per exemple que està molt desenvolupada a Espanya. I el cost de la solar o la biomassa no fan altra cosa que disminuir. Si no estiguérem patint aquesta crisi econòmica, no dubtaríem ni un segon a invertir en renovables. No ens sentim capaços d’invertir i açò no fa sinó reforçar i allargar la crisi.
Què en pensa vostè de l’argument que l’energia nuclear és una energia neta perquè no emet CO2 i per tant ens pot ajudar a lluitar contra el canvi climàtic? El canvi climàtic és per descomptat un problema important, però no és l’únic problema important del medi ambient al qual hem de fer front. Aquest és un debat ètic. L’energia nuclear presenta riscos específics i és una qüestió ètica per la societat decidir si aquests riscos específics han de ser considerats com secundaris i acceptables en relació al canvi climàtic. A més, si presentem l’energia nuclear com a solució del canvi climàtic, hauríem de multiplicar per deu els reactors existents, hauríem de tenir 4.000 reactors en el món en comptes dels 400 que hi ha avui dia. Tot açò requeriria un procés complex i car. El risc dels usos militars de l’energia nuclear es multiplicaria també, i és interessant recordar l’escenari d’hivern nuclear estudiat pels serveis de seguretat americans i russos durant la Guerra Freda, que mostra bé com el risc de proliferació pot conduir a una guerra nuclear, la qual cosa produiria un desastre per al clima sense comparació amb el canvi climàtic. Parlem d’un 95% de pèrdua de lluminositat i d’una vintena de graus de temperatura menys. Així que quan parlem de l’energia nuclear en relació al canvi climàtic podem dir que tant el control del consum com el desenvolupament de les renovables van molt més ràpid i són molt més eficaces, i molt menys cares a llarg termini, que la nuclear per a reduir les emissions. L’única qüestió que ens podem plantejar en aquest sentit és si als països que ja tenen reactors nuclears els aniria millor mantenir-los i allargar la seua vida útil, per tal de mantenir les emissions relativament baixes, mentre desenvolupen les renovables o si, al contrari, els va millor tancar-los per accelerar la transició. Aquest és un plantejament que perd de vista la qüestió ètica i que es podria discutir.
I en la seua opinió, cap a on han d’anar aquests països? Hi ha una espècie de contradicció entre un sistema energètic construït al voltant dels reactors i un sistema energètic basat en el control de la demanda i en les renovables. La nuclear necessita una demanada massiva i contínua i una xarxa elèctrica molt centralitzada, mentre que les renovables i el control del consum van cap a la demanda més que cap a la producció i cap a una xarxa més difusa i flexible. És contraproductiu retardar el tancament dels reactors perquè açò frena el desenvolupament de les renovables i l’eficàcia energètica. Anem menys lluny en la transició si conservem molt de temps els reactors nuclears.
Vostè posa també l’accent en els riscos de la nuclear, pensa que Fukushima ha canviat d’alguna manera la nostra percepció del risc? Sense dubte, hi va haver incontestablement un xoc, que va durar algunes setmanes o mesos, i que va passar. Avui dia, Fukushima està menys en les nostres ments i reflexions, però tampoc no hem tornat a l’estat anterior. Les autoritats nuclears han pres molta més consciència de la possibilitat d’accident important, i, d’altra part, la col·lectivitat –els polítics, els actors del territori, etc.– és també molt més conscient de l’abast potencial de les conseqüències. És cridaner, perquè açò ho sabem des de Txernòbil, però aquell es va considerar com un accident soviètic, alguna cosa que mostrava que calia prestar més atenció però no fins al punt de considerar que podia arribar a passar a casa nostra. Un accident com el de Fukushima, ocorregut a un país democràtic i molt avançat tecnològicament com el Japó, és més possible que puga ocórrer ací. El resultat és que hi ha un canvi real de perspectiva en les zones pròximes a centrals nuclears, i no només en els 10 km que han estat les zones incloses tradicionalment en els plans d’urgència, avui parlem fàcilment d’una zona de 80-100 km. A França, avui dia hi ha un vertader moviment dels actors territorials perquè els plans d’urgència s’amplien de 10 a 80 km. Hi ha hagut una autèntica presa de consciència del fet que en cas d’accident els efectes se sentirien en una zona de 100 Km al voltant de la instal·lació.
A València tenim una central nuclear a Cofrents, a escassos 80 quilòmetres, i no tinc la sensació que hi haja hagut cap canvi de consciència després de Fukushima. A València estem directament afectats per Cofrents. Hi ha un altre aspecte del risc al voltant d’una instal·lació nuclear que és l’impacte sobre la producció agrícola. Per suposat en el cas d’un accident important tenim el risc de contaminació de l’aigua, i açò afectaria la producció agrícola de taronges, per exemple. Però també hi hauria conseqüències en cas d’un accident lleuger, sense necessitat que siga un gran accident que obligue la població a desplaçar-se o a abandonar la producció perquè tot esdevinga contaminat. Un accident amb emissions radioactives podria ser suficient per a fer malbé la imatge dels productes de la regió i fer caure les vendes, especialment en l’exportació. Açò va ocórrer fa uns anys a França en Tricastin, una ciutat amb una central nuclear i una fàbrica d’enriquiment d’urani a la vall del Roine. Hi hagué un accident i es trobaren nivells d’urani a les aigües. Hi ha un vi a la zona que es deia Côteaux du Tricastin i el seu consum va caure brutalment, tot i que no estava contaminat. Però era suficient la sospita. El resultat és que els productors van haver de canviar el nom de la seua denominació. En cas d’accident important, hi ha un risc per a la població, però el risc econòmic comença amb un petit accident i una sospita.
