José Luis Rubio: «Per a escriure ciència en premsa s’ha de fer de manera atractiva»

Marcos Morales

José Luis Rubio és el fundador i primer director del Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE-CSIC). La seua tasca investigadora ha sigut múltiplement reconeguda amb un ampli nombre de guardons, com el Premi Rei Jaume I de Protecció del Medi Ambient el 1996. Recentment ha publicat Pasión por la tierra. Crónicas de naturaleza y territorio, un conjunt de 94 articles d’opinió escrits pel científic en el diari El Mundo. Aquests articles, segons el propi autor, ofereixen dos perspectives de la natura: «La sensorial i estètica que ens envolta i ens emociona i, per altra banda, la que busca entendre i desxifrar allò ocult». Conversem amb ell per conèixer una mica més al voltant de la seua tasca com a investigador i divulgador.

És fundador i primer director del Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE-CSIC). Quins projectes s’hi estan desenvolupant?
Som l’únic centre de desertificació en ambients mediterranis i incidim principalment en la problemàtica dels processos de degradació del sòl: impacte dels incendis forestals, problemes d’erosió, salinització, contaminació… De la mateixa forma, també estudiem la restauració de zones degradades i de sòls postincendi. En aquest sentit, establim directrius per a un ús més sostenible del territori incidint en l’avaluació i planificació del mateix. Un dels nostres grups, a més, treballa en la interfície sòl-vegetació estudiant la distribució de llavors, la recolonització vegetal i l’adaptació d’espècies mediterrànies.

Quina finalitat persegueixen aquestes línies d’investigació?
Fonamentalment, la protecció del territori. L’entorn mediterrani és un entorn molt ric en biodiversitat i potencialitat biològica, però al mateix temps és molt fràgil i vulnerable. Nosaltres intentem aportar directrius, informació i coneixement per a fomentar la resiliència –capacitat de resposta– d’aquest entorn i així tractar de pal·liar els problemes de desertificació i canvi climàtic.

La seua formació és d’enginyer agrònom. D’on naix la seua vocació divulgativa?
Durant la meua trajectòria he incidit en aspectes principalment de l’àmbit de la investigació, però també m’he dedicat a temes de gestió i assessorament científic a organitzacions nacionals i internacionals. Tot i això, sempre he intentat dedicar una atenció especial a transmetre a la societat l’interès i fascinació pel nostre medi natural així com l’alerta i sensibilització cap a les seues amenaces. Aquesta vocació divulgativa naix del desig de transmetre a la societat aquesta fascinació pels secrets, trucs i sorpreses del misteriós món que ens envolta.

Com valora la seua tasca com a columnista en el diari El Mundo?
Va ser una tasca difícil al principi perquè, a diferència de l’escriptura científica, aquesta havia d’atendre a un públic molt ampli. Per tant, no podia caure en generalitats, ni en excessius tecnicismes, ja que si no les meues explicacions serien incomprensibles. Moltes voltes els filtres d’aquestes columnes eres les meues pròpies filles que llegien abans què es publicaren i donaven la seua opinió. A més, per a escriure ciència en premsa has de fer-ho de forma atractiva que capte l’atenció al lector. En conjunt he de dir que va ser una experiència comprometedora però molt gratificant.

Per què la publicació de Pasión por la tierra?
Escriure per a la premsa pot ser un poc efímer, però la publicació Pasión por la tierra li dóna una major permanència a aquestes columnes i obri un ventall de possibilitats de difusió perquè puguen arribar a sectors més amplis i variats.

Què opina de la divulgació científica?
Existeix un problema institucional amb aquest tema i és que les avaluacions científiques no només no valoren les tasques de divulgació, sinó que fins i tot les penalitzen. És a dir, les activitats de difusió no es promocionen. Això és un handicap perquè fa que cada científic treballe només els temes o activitats per a les quals serà valorat. En qualsevol cas jo vaig decidir que el nostre entorn té una història molt important que contar, i que transmetre el que ocorre i com ocorre és una aventura fascinant.

Per què aquest compromís amb l’entorn mediterrani?
El nostre entorn és el segon entorn natural més ric en biodiversitat del planeta, però al mateix temps, com ja he dit, un dels més vulnerables. Aquesta ironia és poc coneguda, i a més en les últimes dècades l’impacte del canvi climàtic ens identifica com una de les zones amb majors riscos i vulnerabilitat. En general, en la societat mediterrània existeix una falta de percepció i estima pel nostre entorn i, crec, és una obligació per a la comunitat científica posar l’atenció sobre aquesta situació.

Com pensa que s’afrontarà el canvi climàtic en els pròxims anys?
No hem de plantejar el canvi climàtic només des del punt de vista negatiu, sinó com una oportunitat per a la millora. Millora en el model de rendiment energètic, en la disminució d’emissions, en els usos del territori, en el transport, en la ecoeficiència, en els recursos hídrics… Totes aquestes activitats són oportunitats d’innovació que poden donar lloc a desenvolupaments econòmics i a la potenciació d’un entorn més ric i veritablement sostenible.

Per últim, com veu la implicació de la societat en la ciència?
Desgraciadament a Espanya no tenim la tradició de valoració i d’estima científica que existeix almenys en el món anglosaxó. Açò és un problema seriós perquè la investigació és necessària en quasi tots els aspectes vitals i socials, així com en la seua traducció en avanços tecnològics que és el que garanteix el benestar i la qualitat de vida. Al nostre país –tret d’excepcions molt notables dedicar-se a l’activitat científica no té un gran reconeixement, i això és un seriós inconvenient en tots els aspectes ambientals, econòmics i socials. Només per mencionar un tema concret, l’evolució del canvi climàtic ens exigirà adoptar solucions inventives que requeriran d’una capacitat tècnica important que actualment és quasi inexistent.

Marcos Morales Peláez. Estudiant de Biologia de la Universitat de València.
© Mètode 2016.