Entrevista a Guido Barbujani

barbujani1
Jordi Play

Tots som africans, assegura aquest genetista i escriptor italià. I si volguérem trobar europeus «genuïns» hauríem de remuntar-nos més de 30.000 anys arrere en la història, al moment en què es van extingir els darrers neardentals. Gràcies a l’estudi del codi genètic dels nostres avantpassats, Guido Barbujani (Adria, 1955) tracta de dibuixar la història de les grans migracions humanes, d’aquells primers homínids que van eixir d’Àfrica per poblar tot el planeta i que van haver d’anar adaptant-se a les condicions que van anar trobant-se. Aquella mobilitat dels nostres avantpassats ha anat modelant la nostra espècie i, encara que tots tinguem un ADN molt divers, assegura Barbujani que continuem formant part d’una continuïtat genètica.  

Guido Barbujani és catedràtic de genètica i genètica de les poblacions en el Departament de Ciències de la Vida i la Biotecnologia de la Universitat de Ferrara, on investiga diferents aspectes sobre la diversitat humana. Considera que el concepte de raça aplicat a l’ésser humà no existeix, que és un error parlar d’ètnies i que el millor terme per a arreplegar tota la riquesa i varietat de la humanitat és el de poblacions

Fa trenta anys, juntament amb el bioestadístic i antropòleg australià Robert Sokal, va tractar de desenvolupar científicament una teoria de Darwin segons la qual si poguérem traçar un arbre genealògic complet de les llengües del planeta, obtindríem l’arbre genealògic més complet de la història humana de les migracions. No obstant això, en aquell temps, aquella empresa va ser impossible i van haver d’abandonar la investigació. Ara Barbujani la reprèn. Lidera un projecte internacional en què participen antropòlegs, lingüistes i genetistes de diferents països. Durant quatre anys prendran mostres genètiques de poblacions d’arreu el planeta i n’estudiaran les llengües. Perquè al capdavall, assegura Barbujani, tot es tracta d’explicar i desxifrar bones històries, que és el que permet la genètica de poblacions. Barbujani va participar en el cicle «Evolució i cultura», a Barcelona, organitzat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i B-Debate. «M’interessa escoltar i explicar històries. La genètica evolutiva, a la qual jo em dedique, és com una llarga història, com una novel·la amb moltes aventures i tombs en la trama i personatges extrems», afirma. «Imagina’t: la vida dels neardentals, la dels éssers humans que van eixir d’Àfrica, quan es van trobar… fascinant!»

Què ens explica l’estudi de la genètica de poblacions anteriors?
Moltíssim! Les fonts històriques i l’arqueologia no poden explicar la nostra història, que és molt antiga. Persones amb un cervell com el nostre vivien ja en Àfrica fa 150.000 anys. I si bé disposem de molts detalls dels mil·lennis següents, d’aquella primera fase només tenim la informació continguda en el nostre ADN, que no és molt clara, no és que podem obrir-la, llegir i trobar respostes ací. Però tenim instruments estadístics per a fer preguntes i tractar de trobar explicacions. I encara que de moment entenem molt poc, poc és més que no res, no?  

Per què és tan difícil llegir la nostra història en l’ADN?
Per a respondre aquesta pregunta, als meus estudiants en la facultat els explique que és com si tinguérem un xoriço i el tallàrem en dos o tres trossos. El xoriço és rogenc, amb alguns trossos blancs, veritat?, el greix. Perquè el treball d’un genetista com jo és, a partir de la posició del blanc en un dels trossos del xoriç, esbrinar com està ubicat tot el greix en la peça sencera d’embotit. 

No sembla gens fàcil…
I no ho és, però podem anar extraient-ne algunes dades. Ara tenim informació d’ADN antic, i això ens permet d’arribar a millors conclusions i aprendre més. Fa tan sols cinquanta anys ningú sabia que l’ésser humà és una espècie africana. I ara, en canvi, podem afirmar, gràcies a l’estudi del codi genètic, que tots som africans.

Aquesta és una afirmació una mica polèmica. És dubtós que els partits d’extrema dreta que cada vegada estan guanyant més poder amb discursos racistes a Europa compartesquen aquesta idea.
Aquest és un problema i greu. Fixa’t, les paraules raça i racisme, racista, són quasi paregudes, tenen la mateixa etimologia. Però són coses molt diferents. Els problemes d’integració de gent diferent existeixen i existirien també si els immigrants vingueren d’un altre costat. Quan els primers albanesos van arribar a Itàlia vam tenir els mateixos problemes que ara vivim a Lampedusa amb l’arribada de llanxes i cayucos plens de subsaharians. No és un problema de color de pell, sinó econòmic, social i psicològic molt fort. I no és nou. En la Grècia clàssica, en el segle v aC, considerada el bressol de la cultura occidental, el món es dividia en dos: grecs i bàrbars, els qui són com jo i els qui són diferents. I això és així, una realitat psicològica que no hi ha estudi biològic que puga canviar-la. Ara bé, els problemes comencen si ens quedem en aquesta diferència i no tractem de veure si tenim quelcom en comú amb aquesta gent que sembla distinta. El cas més paradigmàtic és el de tutsis i hutus a Ruanda. Es mataven entre ells, s’odiaven simplement perquè els uns eren tutsis i els altres hutus. Oblidaven que tenien moltes més coses que els unien: eren tots de Rwanda, treballadors, africans, humans. L’important és no aturar-nos en el que ens fa diferents sinó buscar aquelles coses que tenim en comú. 

Hutus i tutsis pensaven que eren dues ètnies distintes…
No m’agrada la paraula ètnia. M’estime més població. Fa a penes dos segles la gent pensava que de la mateixa manera que hi ha races de gossos, de cavalls, de gats, també n’hi havia d’humans. I es van escriure molts catàlegs de races humanes… algunes fins i tot publicades per científics seriosos i després d’altres com The Negre, a Beast (“El negre, una bèstia”), publicat el 1900 a Saint Louis, als EUA, que és una vertadera barbaritat. Saps l’única cosa que tenien en comú tots els catàlegs sobre races humanes que van publicar científics rigorosos? Que es contradeien! Hi ha tota una llarga història del fracàs del concepte de raça. És cert que si mires l’ADN, hi trobes diferències. Però tota aquesta diversitat són diferents formes en un continu. És racista parlar de races, però és un error pensar que la humanitat la constitueixen grups ben distints i que pots posar cada individu en un calaix amb una etiqueta damunt: caucàsic, oriental, negre… I quan usem el terme ètnia en el fons estem aplicant el mateix concepte que raça; ens estem referint a una diversitat discontínua i això no funciona, no serveix i no és útil per a comprendre la humanitat. Per tant, és més adequat que parlem de poblacions.

La psicologia evolutiva sovint explica el racisme com una estratègia de supervivència: els nostres avantpassats havien de saber ràpidament si els qui tenien davant eren amics o enemics. I una manera fàcil d’esbrinar-ho era fixant-se en l’aspecte físic.
És possible que siga així. Però la psicologia evolutiva és una ciència molt rara [riu], que diu que el que som ara és una conseqüència de l’evolució en el passat. I en certa manera és cert, l’evolució es basa en la selecció natural, però també té un pes important la casualitat. No estic tan segur que tot el que som ara és perquè necessitem ser així. Potser sí o potser no. És com parlar de l’horòscop, segurament hi ha quelcom de veritat en el fet que un siga Escorpió i siga així o aixà. Potser sí, que els astres en el moment del nostre naixement influesquen en com som, però no hi ha una base científica per a dir-ho. I en aquest sentit pense que la psicologia evolutiva afirma coses plausibles que són difícils de demostrar empíricament.

 

 

«La genètica evolutiva, a la qual jo em dedique, és com una llarga història, com una novel·la amb moltes aventures i tombs en la trama i personatges extrems»

 

 

barbujani2Jordi Play

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Els problemes d’integració de gent diferent existeixen i existirien també si els immigrants vingueren d’un altre lloc»

 

 

 

 

 

barbujani3Jordi Play

Quines dades usa la genètica evolutiva per estudiar poblacions?
En el passat recent, fa cinquanta o seixanta anys, només disposàvem de les freqüències de grups sanguinis. En els noranta es van començar a publicar les primeres dades d’ADN i ara usem dades genòmiques, la qual cosa ens dóna una potència de foc increïble. Podem llegir tot el genoma d’una persona i això ens aporta una enorme quantitat de dades i informació sobre la història de les poblacions humanes, sobre migracions, contactes entre poblacions… Això sí, necessitem tenir models. Te’n pose un exemple: en els últims anys comencem a estudiar els etruscos, una de les poblacions de la Itàlia preromana. A casa ma mare sempre deia que nosaltres érem etruscos. Que el meu color d’ulls, que no és ben bé blau, és etrusc [riu mentre obri bé els ulls]. Al meu laboratori disposàvem d’una petita quantitat de seqüències d’ADN que dataven del període central de la cultura etrusca i volíem saber si són els avantpassats de la gent que ara viu en les mateixes àrees on ho van fer ells. Vam prendre mostres de poblacions actuals d’unes quantes zones d’Itàlia en les quals s’havien assentat els etruscos i tractàrem de veure si existia una continuïtat genealògica simplement fent simulacions amb l’ordinador. Comparàvem, d’una banda, models en què els etruscos eren els avantpassats dels habitants actuals en aquelles zones; i d’una altra, models en què no eren els avantpassats i els italians d’ara tenen un origen biològic diferent.

I què va passar? 
Una hecatombe familiar! Casino! Vam descobrir que la meua família no té res a veure amb els etruscos. Ma mare encara no em creu, «n’estàs segur, fill?», em pregunta [riu a carcallades]. Però també vam descobrir que sí que hi ha poblacions en l’actualitat al centre d’Itàlia que comparteixen ADN amb els etruscos, això sí, mesclat amb d’altres que van arribar per migració. Curiosament, a 50 km de distància d’on hem pres les mostres ja hi ha poblacions que no tenen res a veure amb els etruscos. Els nostres cromosomes són trossos de codis genètics de diferent origen. És difícil pensar que tots els nostres avantpassats procedien del lloc en què cada un de nosaltres ara vivim. I això es veu en l’ADN. De fet, la història de les grans migracions està escrita en els nostres gens.

I la podem llegir així, tal qual?
Hi ha casos molt clars en què sí, com quan coneixem la història. Per exemple, en el cas de la colonització d’Amèrica del Sud és senzill perquè sabem què buscar. Hem vist que l’ADN dels habitants de les metròpolis de Llatinoamèrica té una contribució masculina més alta des d’Europa i una de femenina més elevada que ve dels natius que ja hi havia allí; o des d’Àfrica. En altres casos en què no tenim una idea històrica de què va succeir és molt més difícil. En aquest sentit, ara ens han concedit uns fons europeus justament per a investigar més sobre diversitat genètica i aclarir alguns capítols encara foscos de la història de la humanitat. Es tracta d’un projecte que reprèn una vella idea de Charles Darwin, el qual va dir que «si posseírem un arbre perfecte de les llengües humanes, llavors disposaríem del millor arbre possible de la història de les poblacions».

Confrontar gens i llengües…

A finals dels anys vuitanta hi havia dos grups d’investigació, un a Califòrnia liderat pel genetista italià Lucca Cavalli-Sforza i un altre a Nova York, amb Robert Sokal. Ambdós van començar a treballar en aquesta àrea el mateix any i a barallar-se per veure qui va ser el primer a fer-ho. Jo en aquell temps estava al laboratori de Sokal i junts tractàvem de desenvolupar mètodes per a poder establir aquesta comparació entre gens i idiomes. El problema era que si bé agradava molt als biòlegs, els lingüistes creien errònia la idea de comparar les llengües a través del seu lèxic.

Per què?
Pensem en la paraula espanyola mucho i l’anglesa much, són quasi idèntiques i signifiquen el mateix. No obstant això, els lingüistes et diuen que tenen un origen molt distint. Hi ha paraules que semblen molt paregudes en distints idiomes però és per pura casualitat. Fa poc parlava amb una xica xinesa i li vaig preguntar com deien mamà en xinès i ella em va respondre mámma, com en italià! El lèxic dóna problemes, els lingüistes diuen que es poden fer comparacions dins d’una mateixa família de llengües, però no entre famílies distintes. En els anys noranta, vam abandonar aquests estudis perquè era un problema que no podíem resoldre. 

Però ara reprèn aquesta idea.
Recentment un lingüista italià que viu a Anglaterra, Pino Longobardi, ha desenvolupat un mètode per a establir comparacions no de les paraules sinó de l’estructura profunda de les llengües, és a dir de la gramàtica i la sintaxi. Segons Longobardi, les paraules canvien molt ràpidament, només cal pensar en pizza, per exemple, que és universal. En canvi, la posició del verb en la frase, que en alemany va sempre al final i en anglès al mig, això no canvia. I són aquestes característiques abstractes dels idiomes les que ens permeten establir comparacions de llarg abast. El fons europeu del Consell Europeu d’Investigació que ens han concedit és per a establir una comparació dels gens i dels idiomes en tot el món usant aquest mètode. Les mostres genètiques seran arreplegades per un grup d’antropòlegs i una sèrie de lingüistes estan ja fent les comparacions d’idiomes; ja en porten vora vint. És realment molt complicat perquè has de tenir un coneixement profund de la llengua i en molts casos això implica aprendre-la. Nosaltres a Ferrara ens encarregarem de fer les anàlisis bioestadístiques de les mostres. Com que almenys passaran quatre anys abans que tot el material estiga arreplegat, el que estem fent ara és, amb els idiomes que ja estan descrits, començar a recopilar dades genètiques en internet, dades públiques, per a poder fer anàlisis preliminars i comprovar així si el mètode funciona i com podem aplicar-lo.

Potser aconseguesquen resoldre el misteri del basc, la procedència del qual continua sent desconeguda.
Venim tots d’Àfrica. La història personal d’un basc pot ser ben diferent de la d’un altre basc. Som criatures molt complicades i la nostra identitat no és només la música que ens agrada, les pel·lis que ens agraden, els nostres costums sexuals. Jo tinc quelcom en comú amb Silvio Berlusconi! 

Italià, home, potser amb la mateixa filiació política…
I ara! Però ens agrada el mateix equip de futbol i això és part de la meua identitat. La nostra identitat són mil coses i quan comencem a dir que només açò és important o allò, el nostre origen biològic o l’equip de futbol, llavors comencem a crear conflictes on no hi ha motius. Quan parlem d’identitat, sempre hem de tenir al cap que és un concepte molt complex que no es pot sintetitzar en una sola cosa. Som milers de coses! És una enorme pèrdua quan pots definir la teua identitat amb una paraula o dues o tres.  

Cristina Sáez. Periodista científica (Barcelona).
© Mètode 2014.

 

 

«Tots els catàlegs sobre races humanes publicats per científics rigorosos tenien en comú que es contradeien»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

barbujani4Jordi Play

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«L’evolució es basa en la selecció natural, però també té un pes important la casualitat»

 

 

 

© Mètode 2014