| Roberto Ruiz El 3 de desembre la Universitat d’Alacant va retre homenatge a l’ecòleg Ramon Margalef. A la fotografia, la conferència «Un ecòleg genial: Ramon Margalef (1919-2004) i la seua influència en la Universitat d’Alacant». |
||
|
Hi ha personatges tan polièdrics que en mirar-los sempre pots descobrir-hi facetes noves que et sorprenen per les irisacions que abans no havies sabut copsar. Un n’és Ramon Margalef (Barcelona, 1919-2004), al qual la Universitat d’Alacant (UA) li va retre homenatge el passat 3 de desembre, als deu anys del seu decés i als quinze del seu nomenament com a doctor honoris causa. Tot emmarcat dins de les activitats en commemoració de sant Albert Magne, patró de la facultat de Ciències. Una exposició gràfica sobre la vida i obra de l’ecòleg, una altra elaborada per alumnes del professor d’ecologia de la UA Carles Martín i una conferència a càrrec de Joandomènec Ros –deixeble de Margalef, catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)–, han focalitzat la relació de la Universitat d’Alacant amb qui l’any 1980 va ser el receptor del primer Premi Huntsman, el «Nobel» d’oceanografia. Una relació ben estructurada des que un altre dels deixebles, l’alacantí Antoni Escarré, fóra el primer catedràtic d’Ecologia de la UA. Margalef, un ecòleg genial La conferència, sota el nom «Un ecòleg genial: Ramon Margalef (1919 – 2004) i la seua influència en la Universitat d’Alacant», fou presentada i precedida per Andreu Bonet i Germán López, professors de la UA pertanyents al departament d’Ecologia i també alumnes del professor Margalef, i Lluís Vicent López, director de l’institut que porta el nom del mestre. Prèviament es va presentar el llibre Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, editat per l’IEC. En la conferència es va teixir una mena de xarxa en què l’ordit de la biografia del doctor Margalef servia de bastida per nugar-hi la trama de les seues aportacions a l’oceanografia, la limnologia o l’ecologia teòrica. Tot això explicat i exemplificat amb la saviesa divulgativa que caracteritza Joandomènec Ros. Amb una notable visió estratègica, Ros va triar els elements biogràfics més exemplaritzants d’un dels fars científics del segle xx, Ramon Margalef, per tal d’afavorir en els alumnes la sinèrgia sentimental amb allò que serà la seua tasca, i alhora dotar-la de pautes de conducta i de valors ètics. En aquest sentit, la passió per entendre, presentada com un valor en si mateix, aplicable a qualsevol conjuntura i parcel·la del saber, ha quedat descrita en la primera etapa vital de Margalef. Una etapa, la d’aficionat no remunerat, en la qual aspectes nuclears del quefer científic, com l’estudi, la reflexió o la recerca d’informació, no formaven part de la professió amb què es guanyava la vida. Això sí, esperonat per un incommensurable afany de saber, aquelles qualitats li van permetre destacar de tal manera que intel·ligents prohoms científics de l’època el guiaren cap a l’obtenció de les titulacions acadèmiques imprescindibles, batxillerat primer, llicenciatura després, perquè poguera guanyar, el 1967, la Càtedra d’Ecologia a la Universitat de Barcelona, la primera a tot l’Estat espanyol. Sobre eixe ordit vital, el doctor Ros va anar filant-se la trama de les contribucions de Margalef a la història de la ciència en general i a la de l’ecologia en particular; trama i ordit que acabaren per conformar una vida dedicada a la investigació dels ecosistemes aquàtics, a la docència universitària i a la divulgació de l’ecologia. Els plantejaments margalefians Ramon Margalef va ser un dels fundadors de l’ecologia moderna, amb aportacions que van suposar un punt d’inflexió en la història del pensament ecològic, sobretot amb la precoç introducció de la teoria de la informació i de la termodinàmica de sistemes oberts en l’estudi de la diversitat ecològica. Perquè, mentre en els sistemes físics la informació representa un factor generalment prescindible, en els sistemes orgànics no és així, en la mesura en què els individus i el mateix conjunt recullen informació de l’entorn i la projecten en els seus hereus i substituts, tot obrint pas, alhora que condicionant, a les futures respostes que els uns i els altres poden donar als canvis ambientals. Aquesta mena de plantejaments margalefians, recolzats en dades tan contundents com coherents, van contribuir de manera decisiva a fer entendre, per exemple, que l’oceà en general i el plàncton en particular tenen estructura, que no són fluids de distribució uniforme o aleatòria (com podria suggerir la termodinàmica clàssica) sinó que presenten regularitats enquadrables en una teoria inclusiva, a la que Margalef va donar forma. Les metàfores de la ciència Un altre dels paràmetres que definien professionalment el professor Margalef era l’èmfasi que posava en els aspectes docent i divulgador: en l’afany per suggerir contínuament als alumnes noves preguntes a què enfrontar-se després d’haver trobat alguna resposta a la pregunta inicial; en proposar metàfores que permeteren al no-iniciat a entendre, o almenys a aproximar-se, al nucli del debat; en plantejar qüestions obertes que obligaren a reestructurar allò que es creia saber… Fruit d’eixa capacitat per descobrir i assenyalar contínuament nous horitzons, moltes de les seues propostes encara estan per desenvolupar tot el seu potencial. De fet, se n’albira la clarividència que destil·len, però encara no han quallat suficient en el pensament ecològic general com per a transformar-se en paradigmàtiques. Així, queden per dispersar-se i germinar algunes de les llavors contingudes en fruits tan margalefians com que la informació viatja per tres tipus de canals, el genètic, l’ecològic i el cultural, tot emfatitzant que és el canal ecològic el què emmarca i contextualitza els altres. I si una metàfora pot servir com a fulcre per a la palanca del canvi conceptual, la que utilitzava Margalef per explicar la preeminència del canal ecològic n’és un bon exemple: mentre que la biodiversitat és equivalent a un diccionari, el de la natura, l’ecodiversitat es pot entendre com la gramàtica que li dóna sentit a les «paraules» del diccionari, a les espècies. Ecologia i ecologisme Margalef blasmava la insistència dels mitjans d’opinió en advertir dels perills que amenaçaven la biodiversitat mentre s’ignorava o s’ocultava l’ecodiversitat. «Sense gramàtica les paraules signifiquen ben poc», deia. De fet, la recerca de les regularitats en la natura, la comprensió de les funcionalitats dels sistemes naturals o, en definitiva, la visió «galileana» sobre la natura, haurien de nodrir de rigor les propostes més bé «franciscanes» de molts «defensors de la natura» més preocupats en la bellesa de determinades «lletres» o «paraules» aïllades que no en les «gramàtiques» que les doten de sentit. Perquè, sense la solvència d’uns bons diagnòstics, difícilment es poden abordar ni l’etiologia ni les teràpies i s’acaba per caure en el cercle inoperant que gira indefinidament entre la nostàlgia, la queixa, la il·lusió bucòlica i la fixació contemplativa. I, tot i autoqualificar-se de «pessimista actiu», aquell geni que retornà a l’humus ara fa deu anys mai no va cedir a la temptació de tancar-se en cap torre d’ivori, en aïllar-se en cap bombolla ideològica. I potser recolzat en les seues profundes creences religioses, no va perdre de vista el compromís ètic, cívic, amb la societat, i que vehiculava de la millor manera que sabia i podia fer: la de reclamar, amb l’aval de la seua enorme autorictas, rigor científic a l’hora de dissenyar polítiques ambientals, polítiques de les quals depenem molt més del que ens pensem. «Bastir l’ecologia, fonamentar l’ecologisme», com resava una de les diapositives comentades. Daniel Climent Giner. Catedràtic de secundària de Ciències de la Natura. IES Badia del Baver (Alacant). |
«La passió per entendre ha quedat descrita en la primera etapa vital de Margalef»
«Margalef va ser un dels fundadors de l’ecologia moderna, amb aportacions que van suposar un punt d’inflexió en la història del pensament ecològic»
«Margalef blasmava la insistència dels mitjans d’opinió en advertir dels perills que amenaçaven la biodiversitat mentre s’ignorava l’ecodiversitat»
|
|
