«La química ha canviat el món i molta gent no sap per què». Aquest és l’argument que el químic i doctor en comunicació Xavier Duran presenta en el seu llibre Molècules en acció. Del big bang als materials del futur (UPC, 2010). L’Octubre Centre de Cultura Contemporània acollia el passat dimecres 1 de juny la presentació del llibre com un acte emmarcat dins les xerrades de l’Espai Ciència que commemoren l’Any Internacional de la Química.
«La sal fou la primera substància química que va afectar el medi ambient a gran escala, tant en termes de producció com de transport»
(Xavier Duran)
Una substància química tan corrent com la sal marina va ser un gran revulsiu en l’expansió de la humanitat. Des de l’antic Egipte, on s’usava amb altres materials per a dur a terme la momificació, fins a convertir-se en la principal moneda de canvi a l’imperi romà. Xavier Duran destaca que «la sal fou la primera substància química que va afectar el medi ambient a gran escala, tant en termes de producció com de transport», apuntant la febre de posseir el apreciat clorur de sodi, que era utilitzat com a conservant alimentari. Van ser els pescadors els qui van popularitzar l’ús de la sal en alta mar, per tal que el peix arribara en condicions adequades als ports.
Molècules en acció
Del big bang als materials del futur
Xavier Duran
Universitat Politècnica de Catalunya. Barcelona, 2010. 130 pàgines.
Sense deixar el mar de banda, l’àcid ascòrbic prenia el protagonisme de la presentació. La coneguda vitamina C va ser la solució per guarir l’escorbut, la malaltia que patien en massa els mariners de llargues distàncies. Amb el senzill gest d’avituallar les naus amb cítrics com taronges i llimones, els malalts i la mortaldat deguda a aquesta afectació van disminuir notablement. Aquesta substància és l’exemple que Duran va usar per defensar que «certes substàncies són igualment viables tant si provenen de la natura com si se sintetitzen al laboratori».
La quinina també va tindre un espai en la xerrada. La quinina havia estat usada com a guaridora de la malària en antigues civilitzacions indígenes del continent americà. Els espanyols que van conquerir Perú foren els primers europeus en conèixer-la, però la quinina va ser rebutjada al Regne Unit per ser considerada una substància catòlica. La «pols jesuïta» no era permesa en terres anglicanes. «No va ser acceptada fins que un químic anglès va fingir haver trobat una altra substància guaridora. Poc temps després es va descobrir que la pols era la mateixa que la dels catòlics».
El DDT, el fenol i el formaldehid també van formar part d’aquesta tria personal que Xavier Duran va realitzar durant la presentació del seu llibre. També hi van tenir cabuda les substàncies vegetals com el cotó, la seda i el cautxú que van impulsar l’enginy humà per intentar replicar al laboratori aquestes substàncies. Apareixien així el niló i els tèxtils sintètics i el làtex. D’aquestes experiències al laboratori, Xavier Duran va comentar que «de vegades, les errades o intents fallits a l’hora de replicar les substàncies naturals donaven resultats positius en altres àmbits». Aquest fou el cas del químic anglès William Perkin, que volent sintetitzar la quinina va acabar descobrint el primer colorant sintetitzat, el color malva. «D’un fracàs inicial es va passar a un èxit aclaparador, ja que el nou color va ser adoptat per cases reials europees com a color emblema de la família».
Amb aquestes i altres anècdotes, la presentació del llibre va finalitzar amb un torn obert de paraula molt prolífic. Tots els assistents van estar d’acord amb Xavier Duran en què «s’ha de visibilitzar molt més la química, perquè no deixa de ser un dels motors del món».
