On la ciència i el periodisme es troben

Malgrat que tradicionalment han estat definides com «les dos cultures», terme encunyat pel químic i novel·lista britànic Charles Percy Snow el 1952, periodisme i ciència no són dues disciplines tan allunyades l’una de l’altra com es tendeix a pensar. Al voltant d’aquesta idea i de tendir ponts entre aquests dos àmbits s’ha organitzat el seminari «La prensa y la ciencia: Retos y tendencias de la divulgación de la ciencia en la prensa escrita» que té lloc aquests dies a la UIMP de València, coorganitzat per la revista Mètode.

Com va afirmar el director de la seu valenciana de la UIMP Agustín Domingo des de la taula inaugural, «la ciutadania necessita que la ciència estiga al seu servei», però el principal problema és que científics i públic es troben en mons que semblen estar a anys llum: el de l’episteme o coneixement i el de la doxa o opinió, respectivament. Afortunadament, tal com va afegir el vicerector d’Investigació de la Universitat de València, Pedro Carrasco, els científics són cada vegada més conscients de la importància de divulgar el seu treball «especialment en una època en què es fa més necessari que mai reivindicar el paper de la ciència en la societat». Aquest fet perfila els mitjans de comunicació com a intermediaris necessaris en aquesta interacció per tal d’apropar ambdues percepcions de la realitat, atès que «la tradició periodística es troba menys separada de la societat que la ciència perquè ha de posicionar-se molt prop del seu públic», com va assenyalar el científic alemany Hans Peter Peters.

«Científics i públic es troben en mons distints: el coneixement front a la opinió»

Postures irreconciliables?

Però com és la relació entre periodistes i científics? Són cultures realment incompatibles? D’aquesta qüestió es va ocupar precisament el professor Peters, investigador amb una ampla trajectòria en l’àmbit de la comunicació científica, que va participar en la jornada inaugural del seminari. L’expert és membre de l’Institut de Neurociència i Medicina de Jülich i professor de la Universitat Lliure de Berlín, i l’avantatge d’haver comptar amb ell com a professor convidat és que «posseeix una visió molt global perquè ha realitzat enquestes a diversos països», segons va explicar Martí Domínguez, director del seminari i de la revista Mètode.

A la seua lliçó magistral «Les dues cultures», Peters va oferir una visió molt optimista de la comunicació científica i la seua raó de ser, i va derrocar el mite que diu que el periodisme va lligat exclusivament a la cultura humanística. Des del seu punt de vista, «un periodista científic és com un corresponsal a un país estranger: informa sobre un territori que ens és desconegut». I és necessari tenir-los molt presents, ja que «escriure una història científica que siga informativa, correcta i atractiva per el públic no és gens fàcil. Només unes poques persones són capaces de fer-ho i aconseguir suficient impacte en el públic», va assegurar.

«No és fàcil escriure una història científica informativa, correcta i atractiva. Poques persones ho aconsegueixen»

H. P. Peters

Científics com a font d’informació

La naturalesa de les rutines professionals definitòries del periodisme i la investigació provoca que responguen a normes diferents i funcionen amb un rellotge que marca ritmes molt distints. Per això resulta clau detectar les diferències que s’observen entre la cultura científica i la periodística per aconseguir derrocar la barrera, i aquest era l’objectiu de les dades que va extraure Peters arran de les enquestes que havia realitzat a professionals dels dos sectors a la seua investigació. Perquè, en les seues paraules, «el científic vol educar el públic, mentre que la meta del periodista és informar».

Així, l’afany dels científics per «controlar la cobertura mediàtica» xoca frontalment amb la manera de treballar del professional de la comunicació, va explicar l’investigador alemany. A més no hauríem d’oblidar «el caire impersonal de la ciència», que es contraposa a la pretensió periodística de narrar històries personals. Però també s’ha de tenir present el concepte d’immediatesa que impera a les rutines de la premsa, mentre que els científics per la seua part es mostren «molt cautes a l’hora de proporcionar informació als mitjans, i totalment reticents si es tracta de recerca que encara no s’ha publicat», va distingir Peters.

«Gairebé el 50% dels científics considera la visibilitat mediàtica com una eina positiva a nivell professional»

«Cal una doble cobertura per divulgar la ciència: emfatitzar la metodologia de la recerca i analitzar-ne els efectes i relació amb la societat»

H. P. Peters

Malgrat tot, l’investigador social considera que sí existeixen punts de trobada entre la ciència i la premsa, com per exemple el compromís amb la veracitat i la necessitat de comunicar la ciència de manera atractiva per a l’audiència. D’altra banda, també va mostrar com pràcticament el 50% dels investigadors enquestats opinen que aparèixer als mitjans repercuteix positivament sobre la seua reputació. És a dir, que la visibilitat mediàtica es percep com una eina de benefici professional.

Però potser la lliçó més important que els assistents van poder extraure de la classe magistral de Hans Peter Peters és la necessitat de distingir entre una doble cobertura mediàtica per divulgar la ciència. El científic va insistir en això: «D’una banda cal un periodisme especialitzat que s’ocupe únicament d’explicar la ciència deixant de costat els seus efectes, insistint a la metodologia de la recerca. Però també fan falta periodistes que analitzen les relacions de la ciència amb la societat, l’impacte i les implicacions polítiques».

Laura Garsando. Graduada en Periodisme per la Universitat de València.
© Mètode 2013.