Situacions construïdes

L’urbanista i paisatgista francés Alexandre Chemetoff va acudir el dia 29 de maig a l’Institut Francés de València per exposar el projecte de remodelació de la Illa de Nantes, un espai oblidat per la ciutat i inutilitzat des de la desaparició de la indústria de drassanes, que l’equip de Chemetoff va saber revitalitzar.

El projecte, que va començar a desenvolupar-se el 1999, potser tinga la seua arrel als anys 80, quan l’Ajuntament va començar a traure concursos d’urbanització amb l’objectiu que la ciutat de Nantes, que havia crescut d’esquenes al Loira, es retrobara per fi amb el riu.

El projecte que va plantejar Chemetoff des del seu estudi tenia com a referent el passat històric de Nantes, entés aquest com la base de la identitat local d’una ciutat que ha viscut dues guerres que van destruir gran part del seu patrimoni, el que infereix a la localitat una «trajectòria bastant particular per als arquitectes, que volguérem promoure un projecte per a una ciutat marcada pel conflicte bèlic, que estiguera basat en la memòria», en paraules del mateix Chemetoff.

«En realitat, el nostre va ser un treball d’arqueologia del futur, perquè tractàrem de posar en ordre el que ja hi havia, per poder establir una relació entre allò vell i allò no»
Chemetoff 

«L’arquitecte no entèn la natura de la ciutat com quelcom dissenyat per i per a l’home, sinó que per a Chemetoff el lloc, l’espai, actua com una font de recursos a la qual s’ha d’adaptar l’home»

La remodelació de la Illa de Nantes comprenia un espai de 65 hectàries, 400.000 metres quadrats de les quals van ser construits o reconstruits. Segons explica Chemetoff, el primer que van fer ell i el seu grup va ser preguntar-se què existia a la illa i què s’imaginaven per a ella. «En realitat, el nostre va ser un treball d’arqueologia del futur, perquè tractàrem de posar en ordre el que ja hi havia, per poder establir una relació entre allò vell i allò nou». Eixa fa ser la clau de la remodelació i el que va donar a la illa una identitat tan diferenciada. L’equip d’arquitectes va aconseguir dur a terme un projecte d’urbanització amb un presupost «molt ajustat», aprofitaren gran part de les estructures i dels edificis industrials que ja existien i els conferiren una utilitat nova, diferent, normalment lligaa amb les activitats culturals i d’oci.

El pla de Chemetoff s’emmarca dins la tendència d’ecologia urbana, un moviment que ha fet famós a l’arquitecte arreu del món i que cerca el punt d’encontre entre allò salvatge i allò urbà. L’arquitecte gal no entén la natura de la ciutat com quelcom disenyat per i per a l’home –seria el cas, per exemple, del típic jardí anglés–, sinó que per a Chemetoff el lloc, l’espai, actua com una font de recursos al qual l’home s’ha d’adaptar. La Illa de Nantes constitueix un clar exemple d’ecologia urbana. A causa de l’abandó al que es va veure abocada la illa durant dècades –albergaba la indústria de drassanes, en declivi des dels anys 80 (el 1987 els industrials de drassanes Dubigeon deixen de treballar a la illa)–, la natura s’havia anat apoderant del terreny, guanyant espai a carrers  en ruïnes i formant autèntics jardins salvatges als solars i rafals, un fet que Chemetoff va voler respectar al seu projecte d’urbanització. Es construïren passarel·les que creuen jardins i els nous edificis i els nous carrers s’adaptararen als arbres, a la mala herba i als arbustos ja existents.

«Antigues fàbriques i magatzems es transformen en moderns apartaments per a estudiants i l’antic centre comercial, un edifici gris i oblidat, canvia la seua filosofia per convertir-se en un centre on la cultura i l’art comparteixen espai amb les botigues i els restaurants»

Aquest tipus d’urbanisme es pot dur a terme gràcies al mètode que va seguir l’equip que dirigia Chemetoff, que realitzà un inventari amb tots els edificis que hi havia a la illa i va pensar cada idea de reconstrucció a petita escala. L’estudi va orientar el seu projecte per respectar la identitat i el passat de la illa al màxim, una finalitat que Chemetoff va titllar de «situacions construïdes», un concepte molt més adequat que el d’«operacions immobiliàries», segons el paisatgista. Mitjançant aquest sistema, antigues fàbriques i magatzems es transformen en moderns apartaments per a estudiants i l’antic centre comercial, un edifici gris i oblidat, canvia la seua filosofia per esdevenir un centre on la cultura i l’art comparteixen espai amb les botigues i els restaurants. «La clau de tot açò radica en el fet de tenir un projecte de ciutat». En aquest sentit, el grup de Chemetoff intentà involucrar a totes les persones i col·lectius relacionats amb la illa, incloent-hi als directius de l’antic centre comercial. «Vam convéncer als propietaris del centre comercial de que s’havien de “posar les piles” per adaptar-se a la nova illa, i van saber adaptar l’edifici al nou bulevar, per exemple, entengueren la necessitat de llevar espai al seu aparcament per cedir-li’l als molls, d’ús públic». Un altre dels reptes que van haver d’afrontar va ser la conversió de les antigues drassanes, al sud de la illa. «Es tractava d’una zona purament industrial, un poligon enorme… respectàrem les grues i les estructures per tal de no esborrar el passat de la illa», indica l’arquitecte. Així doncs, on abans només hi havia magatzems i rafals, ara hi ha bulevars amb terrasses i galeries d’art encarades al riu. 

No deixa de resultar cridaner que el pressupost inicial en cap cas es va veure encarit, malgrat que es tractara d’un projecte modest, en clara contraposició a altres mega-projectes de l’època, com el museu Guggenheim de Bilbao. «Aconseguírem dur a terme un projecte en deu anys que no sé quant de temps seguirà vigent», ironitza Alexandre Chemetoff, qui defèn el caràcter efímer de l’arquitectura, la qual «s’ancora sempre a un moment polític i històric concret».

José Vicente Bernabeu Pardo. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.
© Mètode 2012.