| V. Arcenegui | ||
|
«Què hem après dels grans incendis del 1994» és el títol d’una jornada organitzada pel CREAF, la Societat Catalana de Biologia i la Institució Catalana d’Història Natural, i celebrada el novembre passat a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. El fil conductor de les ponències, un total de deu, van ser els incendis forestals vistos des de les perspectives d’investigadors, de tècnics i de les administracions que tenen competències en la prevenció i extinció d’incendis i en la gestió del territori cremat. Al llarg de la jornada diversos ponents van posar de manifest els canvis produïts, durant els vint anys transcorreguts des de 1994, en el pensament dominant dels nostres científics i tècnics sobre els incendis forestals. Abans la idea hegemònica era que després d’un incendi s’inicia un lent procés de nova successió secundària; els ecòlegs no feien massa cas al llegat que deixa tot ecosistema després d’una pertorbació. Durant els anys setanta, autors com Ted L. Hanes i Louis Trabaud van insistir en la idea que en els ecosistemes mediterranis la regeneració es pot fer per autosuccessió: les nostres plantes estan adaptades al foc i responen rebrotant o mitjançant una gran producció de plàntules que germinen precisament després del foc gràcies a «bancs de llavors» protegits en estructures com les pinyes serotines o soterrats. En aquest context, el foc passava a ser considerat un tipus de pertorbació naturalment present en els nostres ecosistemes, que n’havia condicionat l’evolució fent-los molt resilients. Per tant, la millor gestió després del foc consistia en la «no gestió», ja que el bosc es podia regenerar per si mateix. El 1986, l’any de l’incendi de Montserrat, va ser un primer avís que les nostres idees no acabaven de quadrar amb la realitat. El xoc més gran, però, es va produir entre el 4 i el 6 d’agost de 1994, quan Catalunya, el País Valencià i altres zones de la Mediterrània van patir focs devastadors d’unes dimensions extraordinàries. L’anàlisi d’aquells focs va canviar de nou moltes de les idees sobre els incendis. En el camp teòric aviat es va veure que la resiliència en els ecosistemes pot ser gran o petita, i que no sempre hi ha autosuccessió. Certament, avui en dia ningú dubta que el foc és un fenomen natural, però els canvis que l’home ha introduït en els ecosistemes, alterant la fesomia del paisatge, afavorint unes o altres espècies i modificant la seva gestió, han tingut i tenen grans efectes sobre les característiques dels incendis. El passat és important: si els incendis són recurrents, la resiliència del sistema disminueix. Es va introduir un concepte que ha esdevingut central en el tema: el de règim de pertorbacions. D’una banda, hi ha el temps que passa entre un incendi i el següent en el mateix lloc. D’altra banda, cal tenir en compte la intensitat del foc i la severitat dels danys en l’ecosistema. També l’extensió del foc afecta les possibilitats de regeneració a partir de llavors i animals des de la perifèria no cremada. I, per descomptat, l’acumulació de combustible i la meteorologia són factors determinants del risc d’iniciació i d’aquestes variables que configuren el règim de focs, però, a més, hi ha interacció amb altres pertorbacions: sequeres importants, glaçades… S’ha passat, doncs, d’un cert optimisme a una visió molt més complexa, que exigeix una anàlisi de cada cas i exclou les respostes fàcils i homogènies, tal com van explicar Josep Maria Espelta i Anselm Rodrigo, tots dos investigadors del CREAF. |
«Els canvis que l’home ha introduït en els ecosistemes han tingut i tenen grans efectes sobre les característiques dels incendis» |
|
 M. Lorenzo |
||
|
El problema dels incendis és sobretot el dels «grans incendis», com a fenòmens molt diferents dels «incendis normals». Així Paco Lloret, catedràtic d’Ecologia de la UAB i investigador del CREAF, va fer notar que a l’Estat espanyol el 0,2 % dels incendis són responsables del 41,6 % de la superfície cremada. Aquests grans incendis tenen lloc en condicions meteorològiques extremes, que Vicent Altava, tècnic de recerca aplicada al Servei Meteorològic de Catalunya, va descriure en relació amb la posició de la massa d’aire calent africà, amb les temperatures molt altes assolides en l’aire per sota de 1500 metres i amb sequeres en els tres mesos anteriors. Són situacions meteorològiques que s’han donat amb no molta freqüència durant el darrer segle, però que segons els models que va presentar esdevindran més freqüents. Tant Paco Lloret i Vicent Altava com Lluís Brotons, del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, es van referir a la possible evolució de la freqüència d’aquests episodis extrems i dels grans focs com a resultat del canvi climàtic. Paco Lloret va posar l’accent en què els efectes poden ser especialment forts en zones de muntanya i comarques humides, ara mateix menys proclius al foc i que no disposen d’espècies robustes davant dels incendis. Empesos pel canvi climàtic estem en una transició cap a nous tipus de paisatge, amb molta menys densitat d’arbres, de manera que hauríem de tenir una estratègia per fer que aquesta transició sigui una mica conduïda. Marc Castellnou, des de la seva experiència dins de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments de la Generalitat de Catalunya, afirmà que en vint anys només 36 dies han estat excepcionals. En aquestes ocasions els serveis d’extinció es desborden i es poden formar tempestes de foc, amb l’aparició sobtada de focus secundaris separats fins a dos o tres quilòmetres del principal. Són focs extensos, intensos i ràpids, així que l’estratègia habitual de l’extinció que funciona perfectament la resta de dies ja no serveix. El que cal fer, amb coneixement, coordinació i integració, és prendre decisions sobre què és prioritari protegir del foc, què es pot mirar de salvar i què s’ha de deixar que cremi. No obstant això, cal adonar-se que el problema està en l’estructura del paisatge, i que ha d’haver-hi no sols gestió del risc sinó també gestió forestal preventiva. Una gestió que s’ha d’adaptar als nous escenaris ecològics que es derivaran del canvi global. La confecció de models que puguin donar lloc a escenaris de futur va ser el tema principal que tractà Lluís Brotons. |
«Empesos pel canvi climàtic estem en una transició cap a nous tipus de paisatge, amb molta menys densitat d’arbres» | |
 M. Lorenzo |
||
|
Al llarg dels vint anys des dels grans incendis, però sobretot a partir de 1999 sobre llocs cremats el 1994 i el 1998, un altre any terrible al Bages i al Solsonès, s’ha adquirit experiència en la gestió de les àrees cremades, tot i que queden molts espais que no han rebut cap mena de gestió. Ho explicà Jordi Riera, de la Diputació de Barcelona, que destacà que un aspecte molt important d’aquestes actuacions es relaciona amb la implicació conjunta d’administració i propietaris. Pel que fa al tipus d’intervenció, ha de ser adaptada a cada cas. Un programa de regeneració i gestió preventiva ha de treure partit de la ramaderia i de la producció de biomassa per cremar. Aquest darrer punt el van tractar els representants del Consell Comarcal del Bages juntament amb Lourdes Hernández, assessora de WWF Espanya, que va comentar la importància de la participació pública i la implicació social en la prevenció. Des del 1994 s’ha fet un esforç immens d’adquisició de coneixements sobre els incendis forestals: s’ha refet el marc teòric, s’han fet seguiments per observació i tractaments experimentals, s’han estudiat les condicions i els tipus d’incendis i es treballa amb models cada cop millors per ajudar a entendre cada foc concret i els escenaris possibles de futur. Al mateix temps, els èxits de l’extinció de milers d’incendis que expliquen que en aquests primers anys del segle xxi encara no s’hagin produït grans focs, han contribuït, de manera paradoxal i juntament amb els abandonaments de conreus i el fet que la rendibilitat de les explotacions forestals és escassa, a la formació de masses forestals amb molt combustible acumular i força contínues. Aquesta situació fa inevitable, en episodis meteorològics extrems, que tornem a patir grans incendis. Seria un error continuar amb una estratègia basada quasi exclusivament en l’extinció. Les diverses administracions, però també els ciutadans, han de fer-se càrrec de les seves responsabilitats en matèria de prevenció, i no deixar-ho tot en mans dels bombers. Cal generar una estratègia participativa, basada en el coneixement i en la integració d’esforços, per orientar el pas cap a nous paisatges adaptats a les condicions que aniran venint. Perquè aquells paisatges que no gestionem nosaltres, els gestionaran els grans focs. Jaume Terradas. Investigador del CREAF (Barcelona) i catedràtic d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Articles relacionats: |
«Les administracions i els ciutadans han de fer-se càrrec de les seves responsabilitats en matèria de prevenció, i no deixar-ho tot en mans dels bombers» |
|
