L’aventura africana de Pius Font i Quer

Visitar un arxiu sempre té alguna cosa d’íntim, d’entrar a la casa d’algú altre, algú que a més ja no ens pot concedir el permís per a remenar entre les seves coses. Així que una s’enfunda els guants blancs amb el màxim respecte cada vegada que se li obren les portes d’aquestes cases de la memòria que són els arxius. En una d’aquestes ocasions, a l’Arxiu de l’Institut Botànic de Barcelona, em van ensenyar les caixes on es guardaven les plaques de vidre de les fotografies que Pius Font i Quer (1888-1964) havia fet en les seves expedi­cions al Marroc. La major part continuen inèdites encara avui. He de confessar que, per uns llargs moments, la recerca que portava a terme i que no era sobre Font i Quer va passar a un segon pla. Em vaig quedar hipnotitzada. Centenars de plaques de vidre que mostraven paisatges, però també nens, soldats, muralles, tendes. En definitiva, aventures. Des d’aquell dia he volgut projectar les imatges en algun museu, perquè tots poguéssim posar-nos les botes de Font i Quer durant una estona i passejar pel Marroc a partir de les fotografies que ell mateix va fer. Font i Quer era un botànic. El més gran que ha tingut mai la cultura catalana. Deixeu-me que recordem per sobre la seva gran tasca, i que aquesta manera massa lleugera de mirar-nos la carrera d’algú de tant prestigi sigui a favor de vestir-nos d’expedicionaris i poder viure l’aventura africana de l’Iter Maroccanum.

Pius Font i Quer tenia un bon ull per la fotografia. Durant les expedicions al Marroc no solament va documentar la vegetació d’aquelles terres, sinó també la seva gent i els seus costums. / Institut Botànic de Barcelona CSIC-Ajuntament de Barcelona

El gran botànic català

«En Carlos Faust, el meu millor amic: Solament és per comunicar-li amb tota l’emoció deguda que el nostre Dr. Font ja està en llibertat.» Fa setanta-cinc anys, el 4 de juny de 1941, l’escriptor Noel Clarasó enviava aquesta nota a Carl Faust, creador del Jardí Botànic Marimurtra de Blanes. Efectivament, el botànic Pius Font i Quer havia obtingut la llibertat condicional, després d’haver estat detingut el 1939. El seu delicte havia estat intentar portar a casa els alumnes amb qui es trobava a Aragó el juliol de 1936, quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, i creuar així el front cap a Catalunya. Fou acusat de rebel·lió militar i va perdre tots els seus càrrecs. Aquest esdeveniment és el fossar on van caure gran part dels projectes futurs de Font i Quer. La llibertat que va recuperar va ser miserable, és cert. I la pèrdua que va representar per a la cultura catalana, incomptable. La sort per a la botànica catalana és que, abans d’aquesta data, les aportacions que havia fet ja eren immenses. El doctor Font i Quer fou el creador de l’Institut Botànic de Barcelona i el fundador del Jardí Botànic de Barcelona. La seva activitat científica està plasmada en més de dues-centes publicacions, en la descripció de més de dos-cents tàxons nous i en la creació de l’escola catalana de botànica, que va posicionar a nivell internacional. Exploracions, recerques, la creació i formació incansable d’equips de treball i un entusiasme que coincidia amb una bona capacitat de lideratge han convertit la feina del doctor Font –com se l’anomenava– en un impuls per al món de la botànica.

Enric Gros, retratat per Pius Font i Quer en una de les expedicions al Marroc. Gros exercia la tasca de recol·lector d’espècies en les herboritzacions de Font i Quer i va esdevenir la seua mà dreta en aquestes exploracions. / Institut Botànic de Barcelona CSIC-Ajuntament de Barcelona

Farmacèutic militar

Nascut a Lleida, Font i Quer provenia d’una família culta. D’avi matern hisendat i avi patern instrumentista i violinista, va ser fill únic de Manuel Font, farmacèutic, i Sofia Quer, mestra. Als quatre anys, la família va traslladar-se a Manresa, on aviat descobriria la passió per la natura i entraria a formar part del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Va cursar Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona i després va iniciar els estudis de Farmàcia, l’única carrera en aquell moment amb formació botànica. Mentre estudiava el doctorat a la Universitat de Madrid, el 1911 va aprovar les oposicions al Cos Militar de Sanitat i es va convertir en farmacèutic militar, condició que li va permetre fer expedicions per tot el territori espanyol. Des dels seus inicis, Font i Quer havia estat un bon explorador amb una gran capacitat per a herboritzar territoris. Les primeres excursions (1908-1912) van ser a la seva terra, Manresa. Després hi van seguir les desenvolupades durant els anys d’activitat com a militar farmacèutic (1912-1914) a Menorca i Burgos. Les següents ja van formar part de l’etapa que començava al Museu de Ciències Naturals i que des del primer moment seguien el pla de Font i Quer per a crear un institut botànic a Barcelona, que no es faria realitat fins el 1935.

Des de la seva incorporació al museu, Font i Quer va ascendir ràpidament: el 1917 passava a ser auxiliar tècnic del Museu i s’incorporava com a professor auxiliar primer i després com a encarregat de la Càtedra de Botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona. Un any després era conservador de Botànica i regent de les seccions de Fanerogàmia, Criptogàmia i Geografia Botànica; el següent, secretari de la Junta de Ciències Naturals del Museu i el 1921 era nomenat director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i secretari de la Junta.

«Des dels seus inicis com a botànic, Font i Quer seguia la idea de l’elaboració d’una ‘Flora occidental’, que comprendria la península Ibèrica, el Marroc fins més enllà d’Ifni, Balears i Pitiüses, Canàries, Açores i Madeira»

En tot aquest temps, una de les campanyes més importants d’herborització que es va portar a terme va ser la iniciada el 1919 dins del projecte d’un herbari d’Espanya. El novembre d’aquest any es va presentar a la comissió de l’Exposició de Barcelona un projecte per a la formació d’aquest herbari, que havia de contenir un miler de plantes endèmiques amb l’objecte de donar a conèixer la flora d’Espanya als participants de l’Exposició. El projecte fou aprovat la primavera de 1920 i amb la primera part del pressupost es van realitzar expedicions a València i Sierra Nevada (1923), Castella i Extremadura (1924), Cadis (1925) i Màlaga i Cantàbria (1926). Malauradament, el nou clima polític amb la dictadura del general Miguel Primo de Rivera va portar canvis en la cúpula de direcció de l’Exposició, que es va desentendre del projecte, fet que va impedir la seva continuïtat (Camarasa i Artis, 1995).

També la seva tasca al Museu es veuria estroncada. El maig de 1923 un acord municipal suprimia dels pressupostos tots els càrrecs vacants. Per problemes burocràtics i evident falta d’interès del nou consistori, com explica el mateix Font i Quer en el seu currículum, en no tenir els càrrecs renovats, va ser retirat de la direcció i secretaria del Museu. Fora de la vida universitària –li havien denegat la càtedra, en una decisió que va portar moltes crítiques a la Universitat de Barcelona– i privat de poders al Museu, el 1923 Font i Quer va entrar per concurs com a professor de Botànica General i Sistemàtica de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, en aquell temps uns estudis a l’alçada dels universitaris. La tranquil·litat no duraria massa.

‘Iter Maroccanum’

El 1926 era ascendit a farmacèutic major i obligat a triar destinació fora de Barcelona. L’elecció que va fer Font i Quer li va permetre convertir les adversitats d’aquells crítics anys vint en oportunitats per ampliar els recursos de la botànica catalana. Va demanar ser destinat al protectorat espanyol del Marroc, on va portar a terme diverses exploracions durant quatre anys. Des dels seus inicis com a botànic, Font i Quer seguia la idea de l’elaboració d’una Flora occidental, que havia de comprendre la península Ibèrica, el Marroc fins més enllà d’Ifni, Balears i Pitiüses, Canàries, Açores i Madeira. Entre 1910 i 1921 ja va fer d’intermediari entre botànics militars destinats a Àfrica i l’eminent botànic Carlos Pau (1857-1937), que havia perseguit el mateix objectiu des de feia anys, fins i tot finançant alguna expedició de la seva pròpia butxaca. El 1915, Font i Quer havia demanat una ajuda a la Junta para la Ampliación de Estudios –institució per a promoure la investigació científica– per iniciar-la, però li havia estat denegada. Va posar els esforços en l’estudi de la flora peninsular i balear, i es va adonar que encara hi havia molta feina per fer, i va enfocar els treballs entre 1916 i 1926 a l’estudi de la flora de l’occident mediterrani. L’herbari d’Espanya entraria dins d’aquests plans i veient la impossibilitat d’acabar-lo, Font i Quer va començar a planejar amb Pau l’exploració del nord d’Àfrica.

Primer havia enviat a Melilla Enric Gros Miquel (1864-1949), recol·lector i mà dreta en les herboritzacions de Font i Quer. La situació d’inestabilitat al país havia impossibilitat fer les recol·leccions. L’empresa de fer una exploració del nord d’Àfrica era titànica i plena de complicacions, així que calia trobar finançament per a fer-la realitat. Font i Quer ho explica amb detall:

Cap a finals del mateix any 1926, explorant l’ànim dels membres de la Junta de Ciencias Naturales sobre la possibilitat d’organitzar una expedició botànica als nous territoris rifenys oberts a la civilització i convençuts que l’esmentada Junta no sentia gaire entusiasme per la idea, el mes de gener sol·licitàrem autorització per a realitzar el viatge a compte i risc propis, comptant, d’una banda, amb l’oferiment del Dr. Carlos Pau, que es prestava a la determinació dels exemplars, i per l’altra, amb la possibilitat d’obtenir suport financer anticipat de diverses institu­cions científiques d’Espanya i de l’estranger.

(Font i Quer, 1964)

«L’empresa de fer una exploració del nord d’Àfrica era titànica i plena de complicacions, així que calia trobar finançament per a fer-la realitat»

Com en el cas de l’herbari d’Espanya, la idea de Font era vendre anticipadament les exsiccata (plantes premsades) a centres de tot el món. A més, el prestigi de l’expedició quedava assegurat amb la incorporació del botànic Carlos Pau, amb qui Font i Quer va tenir una gran amistat i a qui professava admiració. La fórmula de la prevenda va ser un èxit i es van fer fins a cinc exploracions entre 1927 i 1935,  i una exsiccata amb un total de 2.401 números sota el nom d’Iter Maroccanum. Aquestes expedicions van ser també la inspiració per a la creació de la revista Cavanillesia, el 1927. Per a Font i Quer, Cavanillesia havia de ser un mitjà de comunicació entre els botànics que estudiessin la flora del Mediterrani occidental. En aquell moment, la revista era l’única dedicada exclusivament a la botànica en tot l’Estat espanyol.

Mapes de les zones herboritzades en els Iter Maroccanum de 1927, 1928, 1929 i 1930. La primera expedició va ser entorn a Al-Hoceima; la segona va tenir Xauen com a centre logístic; en la tercera es van explorar els bedollars de Quetama i el mont Tidiguin, i en la quarta, la regió del Lucus i Yebala. / Institut Botànic de Barcelona CSIC-Ajuntament de Barcelona

No sempre hi havia campaments militars esperant l’arribada dels botànics i calia improvisar-ne un en indrets remots i sense població. / Institut Botànic de Barcelona CSIC-Ajuntament de Barcelona

En total es van fer cinc exploracions i quatre Iter Maroccanum. La primera exploració es va començar a organitzar el 1927 i delimitava una extensió de 2.000 km centrada a Al-Hoceima. La zona encara es trobava militaritzada i això va dificultar l’expedició, però no en va arruïnar l’èxit, com es pot despendre de la carta rebuda des de la Universitat de Califòrnia: «Aprofito l’avinentesa per a felicitar-lo a vos i al col·lector per l’alta qualitat dels espècimens en aquesta col·lecció.» La segona, el 1928, va tenir com a centre logístic Xauen. En aquest cas les inclemències del temps van posar els pals a les rodes. Els trasllats a què Font i Quer es va veure forçat per la seva condició de farmacèutic militar també van afectar la planificació i les localitzacions a ser herboritzades. El 1929 es va portar a terme la tercera campanya, de tot un any i sense Enric Gros, ajudant de Font i Quer. En aquesta ocasió hi va haver una visita conjunta de Font i Quer, Louis Emberger (1897-1969) i René Maire (1878-1949) als bedollars de Quetama i a Tidiguin. Els resultats es van presentar en les sessions celebrades per la Société de Biogéographie d’Alger el 1929. En la quarta expedició, el 1930, Font i Quer és traslladat a l’Hospital de Larache i la zona d’exploració es dissenyarà per a la regió del Lucus i Yebala. Gros torna al treball de camp i això agilita l’herborització. Un cop acabada l’expedició, els treballs de determinació i redacció de les etiquetes es veuen retardats per la incorporació de Font i Quer com a director del Museu de Ciències Naturals i l’organització de la Flora de Catalunya de Joan Cadevall. Així li ho comenta a Pau en una carta de gener del 1932: «Incloc unes esmenes a les seves determinacions, que li prego que faci el favor d’esclarir-me. Perquè vull acabar d’una vegada amb aquest Iter de 1930 que tothom em demana.» El 1932 i el 1935 es van fer dues sortides més, en zones aspres i de poca vegetació, però aquesta cinquena campanya no va donar prou resultats per a editar un cinquè Iter (González Bueno, 1988).

Campament de Villa Sanjurjo (actualment, Al-Hoceima), el primer centre logístic de la campanya d’Iter Maroccanum del 1927, amb Enric Gros. / Institut Botànic de Barcelona CSIC-Ajuntament de Barcelona

«Les expedicions de Font i Quer van ser de gran importància en el seu moment, i encara avui signifiquen un valor incalculable per al prestigi de la botànica catalana»

Aquestes expedicions van ser de gran importància en el seu moment, i encara avui signifiquen un valor incalculable per al prestigi de la botànica catalana. Havien de ser l’inici d’un pla ambiciós que es veu reflectit en la carta de Font i Quer a Josep Cuatrecasas, en aquell moment, el 1935, instal·lat a Madrid:

La flora de Canàries ja sabeu que m’interessa. La de l’Amazones, no. Em sembla que si vós seguiu a Madrid, com fins ara, i jo puc anar fent a Barcelona, la divergència serà notòria, i les dues capitals es complementaran quant a les seves activitats botàniques, tal com havíem predit fa temps. A nosaltres ens tira molt més l’Àfrica, i penso que haurem de continuar per aquest camí.

Ni les expedicions ni tan sols la redacció d’una flora del Protectorat del Marroc van poder veure la llum amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola.

No deixar-se vèncer

L’historiador de la ciència Josep Maria Camarasa ha fet notar diverses vegades que Font i Quer no va marxar de Catalunya, però va viure un exili interior atrapat en un país que l’havia allunyat de les institucions a les quals havia dedicat la vida. De nou les lliçons del mestre són clares: no deixar-se vèncer, continuar treballant.

«Encara falta que sortim al carrer i, de la mateixa manera que es pot reconèixer el nom de Pla o Verdaguer, ens passi el mateix amb Font i Quer»

Encomano a tothom a llegir alguna biografia sobre Font i Quer, a descobrir la immensitat d’una personalitat que va ser capaç de completar la llibertat que li havien extirpat amb una passió il·limitada pel descobriment. No puc oblidar l’anècdota de la manera com va omplir el temps a la presó aprenent grec o creant un joc amb l’il·lustrador Eugeni Sierra per aprendre botànica. El 12 de desembre de 2013 un acte significatiu a la Universitat de Barcelona donava el tret de sortida a un any ple de commemoracions del cinquantenari de la seva mort, el 2014: era el lliurament a títol pòstum de la Medalla d’Or a Pius Font i Quer, organitzat per la Facultat de Farmàcia d’aquesta universitat. No n’hi ha prou. Encara falta que sortim al carrer i, de la mateixa manera que es pot reconèixer el nom de Pla o Verdaguer, ens passi el mateix amb Font i Quer. Potser cal explorar més els seus arxius, deixar-nos hipnotitzar una altra vegada per la seva obra, com es fa incansablement amb les pintures impressionistes als grans museus. L’Institut Botànic de Barcelona té un fons Pius Font i Quer que compta 1.105 agrupacions documentals i 23.000 pàgines, a banda d’una col·lecció de documents gràfics entre els quals trobem 872 unitats de plaques de vidre estereoscòpiques sobre les exploracions al Protectorat del Marroc, algunes publicades en aquest article.