La figuera de pala i altres cactus

La fruita perduda de la tardor

En el llibre autobiogràfic Naufragios de Álvar Núñez, Cabeza de Vaca, de 1542, l’autor narrava els naufragis que havia patit al golf de Mèxic. Hi descrivia, agraït1, com va salvar la vida, ferit, nu i famolenc, gràcies a uns fruits punxosos que li van oferir uns «indis» per als quals eren el menjar més desitjable: «Para ellos el mejor tiempo es cuando comen tunas, porque entonces no tienen hambre, y todo el tiempo se les pasa en bailar, y comen de ellas de noche y de día.» Aquelles tunas, que tantes alegries oferien als nadius amerindis, de Florida al Yucatán, eren les figues de pala del gènere Opuntia, uns fruits que actualment també podem collir i menjar, durant la tardor, a la vora de la Mediterrània.Abans d’arribar a les postres, però, res millor que conèixer unes altres espècies d’aquesta família. Una família que engloba algunes de les més cotitzades com a plantes ornamentals (només superades per les orquídies)… i com a al·lucinògenes.

© Michael J. Matczynski

Aquesta família, les cactàcies, pren el nom del gènere Cactus, que Linné va manllevar2 del nom que donaven els grecs a la carxofa punxosa (Cynara cardunculus), kaktos, i en el qual va incloure les vint-i-dues espècies que es coneixien en l’època.

Centrarem l’atenció en els aspectes més suggeridors, a saber: la morfologia i fisiologia de les cactàcies; les espècies d’interès en cosmètica (del grec kosmos, “ordre” per “ordenar” la cara i el cos); les al·lucinògenes; les comestibles; i en particular, les paleres o figueres de pala, Opuntia, una de les nostres «fruites perdudes de la tardor».

Qui diu que amb l’aigua hom es fa gros?

Els cactus són els grans triomfadors dels deserts americans3, on s’han diversificat fins arribar als cent gèneres i dues mil espècies. Aquest èxit s’explica perquè combinen la forma cilíndrica o esferoïdal (les de menor relació superfície [evaporadora]/volum) amb la capacitat de les tiges per acumular aigua. A més, com que les suculentes tiges són fotosintètiques, no li calen fulles, la qual cosa afavoreix la conservació de l’aigua arreplegada durant l’efímera època de pluges.

En alguns casos, aquests «magatzems» d’aigua són tan enormes com el gegantesc i longeu saguaro (Cereus giganteus o Carnegiea gigantea, d’Arizona, Califòrnia i nord de Mèxic), una planta amb aspecte de canelobre, de fins a vint metres d’altura i que arriba a pesar entre sis i deu tones, que pot viure dos-cents anys i contenir fins a tres mil litres d’aigua!

El saguaro d’Arizona (una planta amb aspecte de canelobre i de fins a vint metres d’altura, que arriba a pesar entre sis i deu tones), pot viure dos-cents anys i contenir fins a tres mil litres d’aigua!. A la fotografia, un exemplar de saguaro (Cereus giganteus o Carnegiea gigantea).

Les espines que estarrufen els cactus i que els defensen dels assedegats herbívors solen ser de dos tipus: les autèntiques, grans i punyents; i unes altres, més petites i nombroses, que són fulles transformades en agulles. Espines i agulles no es reparteixen, però, aleatòriament, sinó que formen agrupacions al capdamunt d’una mena de coixinets anomenats arèoles, la distribució de les quals és una de les característiques més apreciades pels col·leccionistes.

Una altra característica que ha facilitat la pervivència de les cactàcies en els seus hàbitats ha estat el tipus i el ritme de la floració. En general, les flors dels cactus tarden anys a aparèixer, i hi duren molt poc. Alguns les fan solitàries, i tan grans i vistoses que es cultiven com a ornamentals, com el Cereus speciosus. En uns altres, les flors s’obren al vespre i es tanquen a l’alba. En aquests casos solen ser de colors clars, molt atractius per a les rates penades nectívores, les reines de la nit al desert, que en refregar la llengua o el musell a la recerca del preuat i abundant nèctar, s’impregnaran de pol·len, que transferiran a les altres flors. Òbviament, la floració d’aquests cactus va sincronitzada amb els cicles migratoris de les rates penades dels deserts de Mèxic i el sud dels EUA.

Pintallavis amb els cactus?

Els humans, com qualsevol primat, percebem els colors com a senyals carregats de significat, com a missatges que indiquen des de la toxicitat o el grau de maduració dels fruits fins a l’estat d’ànim de les persones.

No és estrany, doncs, que, des de sempre, haguem acolorit els objectes, la roba i el cos mitjançant colorants de procedència mineral, animal o vegetal. En alguns casos, d’animals que parasiten vegetals, com és el de la cotxinilla Dactylopius coccus, un insecte xuclador que viu sobre les branques o «pales» de la palera Nopalea cochenillifera (etimològicament, “portadora de la cotxinilla”), i de la qual s’ha obtingut un dels colorants més preuats en la història de la humanitat, el carmí, usat per a tenyir de vermell els cosmètics i els aliments.

Els asteques usaven aquesta «grana fina»5 per te­nyir la roba, la pell, les dents, els aliments i les parets, d’un vermell tan intens que els conquistadors castellans l’anomenaren carmí. Tant els va cridar l’atenció que el 1523, poc després de la caiguda de Tenochtitlán a mans de Cortés, es va fer la primera exportació de cotxinilla mòlta a Castella.

«El carmí s’obtingué per primera vegada de la cotxinilla Dactylopius coccus, un insecte xuclador que viu sobre les branques de la palera Nopalea cochenillifera»

Les magnífiques qualitats del nou pigment provocaren que tots els poderosos, de la noblesa a l’alt clergat, volgueren tenyir les vestidures més preuades amb el nou colorant. La demanda va créixer de tal manera que, després de l’or i la plata, el carmí es va convertir en la tercera font d’explotació i saqueig de Nova Espanya (Mèxic). Més endavant, la demanda es va incrementar quan l’exèrcit britànic va optar per tenyir de carmí les casaques dels soldats (els «casaques roges» de les pel·lícules), un color que encara perdura en els uniformes de gala d’alguns dels regiments anglesos, indis i de la Policia Muntada del Canadà.

Ara bé, malgrat que tant la planta com el paràsit eren poc exigents, i que els indis «encomanats» eren explotats fins a l’extenuació, la complicada obtenció del carmí era el «coll d’ampolla» del procés. Assolit el límit de les possibilitats tècniques, l’excés de la demanda va propiciar els fraus, les barreges i les adulteracions, sovint amb el vistiplau de les autoritats colonials.

Amb el creixement sinèrgic de la demanda i el frau, alguns comerciants van buscar nous llocs per al cultiu de la cotxinilla, i per fi una companyia va triomfar en la seva expansió més enllà de Mèxic. El 1820, i a partir de vuit nopals carregats de cotxinilla, la Societat Econòmica de Cadis va aconseguir reproduir l’insecte a la ciutat andalusa, i el 1825 va enviar-ne mostres a Canàries, acompanyades d’un decret reial que obligava a dedicar determinades superfícies als nopals infectats de cotxinilla. L’èxit va ser de tal envergadura que aquest cultiu es va convertir en la base econòmica de les illes.

Part del triomf va consistir a assolir un cert equilibri entre el nopal i el seu paràsit. Mentre que aquell resisteix set anys si se l’infecta amb la varietat «domesticada» de la cotxinilla, tot just dura un any si és atacat per la varietat «salvatge» (a la qual la «domesticada» manté allunyada).

La cotxinilla Dactylopius coccus Costa (Hemiptera: Dactylopiidae). © Drees

Malgrat que la producció de cotxinilla canària i del carmí va arribar al punt àlgid al voltant de 1870, el panorama estava a punt de canviar dràsticament, ja que, catorze anys abans, s’havia descobert el primer colorant artificial, i la tècnica del tenyit va canviar per complet quan les anilines van substituir amb eficàcia molts colorants naturals.

Afortunadament, un nou ús va venir en ajuda del carmí natural. Tot i que des del segle xvi ja s’usava com a producte cosmètic, el carmí es va popularitzar en acabar la Primera Guerra Mundial gràcies al llapis de llavis, una mescla de cera d’abelles, oli d’oliva i cadàvers de cotxinilla (aplanats i dessecats); la pasta resultant, consistent, fluida i lubricant, resultava fàcil d’escampar damunt els llavis i els atorgarva un seductor color vermell. Malauradament, l’oli manifestava una lamentable tendència a fer-se ranci a les poques hores de ser utilitzat, per la qual cosa el Consell de Salut Pública de Nova York va estudiar, l’any 1924, la possibilitat de prohibir el llapis de llavis pels perjudicis que poguera causar als homes (sí, als homes, per si de cas eren besats; no a les dones que l’usaven per maquillar-se). Tot i que avui dia s’ha modificat la composició dels llapis de llavis, i que molts d’ells incorporen colorants artificials, el nom de carmí ha perdurat per designar el color de les seductores barres cosmètiques.

L’obertura del canal de Panamà, el 1914 va facilitar el transport a Europa de la cotxinilla cultivada al Perú i això va repercutir negativament sobre el preu del carmí canari. La producció, però, es va reactivar a mitjan segle xx gràcies al fet que, a diferència dels colorants artificials, el carmí natural desproteïnitzat no produeix al·lèrgies, i això va incrementar la demanda d’àcid carmínic cristal·litzat i de carmí liofilitzat per les indústries farmacèutica, cosmètica, alimentària i tèxtil. Actualment, les Illes Canàries són, juntament amb Hondures, els principals productors mundials.

Pàl·lida corona, amb corol·la, que col·loca i al·lucina

Potser envejós de l’èxit obtingut per un simple hoste d’insectes, un petit cactus dels deserts calcaris de Mèxic (Chihuahua) i el sud-oest dels EUA es va dedicar a la síntesi d’alcaloides psicoactius. Es tracta del peiot (del nàhuatl peiotl), Lophophora williamsii, un cactus verd-blavós d’arrel napiforme, flocs de pèls blancs en lloc de punxes, i que creix en grups a recer d’arbustos espinosos que els protegeixen de les gelades nocturnes i dels depredadors. Però no dels humans, que el cerquen amb afany des de temps immemorial.

Lophophora williamsii.  © J. Hüser

Tot just arribat a Mèxic, l’any 1529, el franciscà Bernadino de Sahagún ens parla, estranyat, dels canvis psíquics que pateixen els qui prenen la planta:

Hay una planta que recuerda la trufa; se llama el peyotl. […] Los que la comen ven cosas sorprendentes y cómicas. Esta ebriedad dura dos o tres días, y después desaparece. Esta planta es de consumo habitual por los chichimecas; los sostiene y les da coraje para el combate, poniéndolos al abrigo del temor, de la sed y del hambre.

Aquest petit cactus, «la planta que fa que els ulls es meravellen» (segons la va descriure un autor francès), és una planta humil que s’encull en època de sequera a l’espera de la preuada pluja que la farà sobreeixir, ufanosa, quan s’infle d’aigua. Per fi, als deu o quinze anys, li eixirà al capdamunt una flor de color rosa pàl·lid, origen del nom la rosita, com es coneix el peiot a Mèxic, a més de hicori (huitxols, de Jalisco, i tarahumara, de Chihuahua), kamaba (tapehuanis, de Durango), ho (apatxes mescaleros), azee (apatxes navajos), wokow (comanxes), seni (kiowes), i molts altres.

Per molt que s’amague quan arriba la sequera, el peiot sempre deixa a l’exterior una «corona» que, de temps immemorial, els indígenes tallaven (mai arrancaven) per usar com a desinfectant dèrmic i, sobretot, com a al·lucinogen sagramental i cerimonial, tot i que el gust, diuen, és horriblement amarg. Tan desitjat era el peiot que alguns grups recorrien distàncies enormes per aconseguir-lo. Era el cas de la tribu dels huitxols, els homes de la qual es desplaçaven cada any durant  «tlacaxipehualiztli»6 fins al desert d’Uilicuta, a uns cinc-cents quilòmetres de les seues llars, per arreplegar-ne i portar-ne a casa.

Com que el nou sistema politicoreligiós no podia tolerar el plaer no comercialitzable ni controlable, una instrucció del Sant Ofici va prohibir, el 1638, l’ús del peiot, la qual cosa va significar el primer sistema de lleis «antidroga» en el Nou Món. La prohibició va estimular la formació de grups dedicats al comerç clandestí, com els mescaleros, una tribu de la gran família apatxe que també proveïa els xamans de les tribus consumidores. Durant la guerra de Secessió  dels EUA (1861-1865), l’ús del peiot va travessar la frontera i es va difondre entre els comanxes, shawnees, peus negres i sioux, i sobretot els kiowes d’Oklahoma.

«El peiot sempre deixa a l’exterior una “corona” que els indígenes tallaven sobretot per usar-la com a al·lucinogen sagramental i cerimonial. Arthur Heffer, el seu descobridor (1897), el va anomenar “mescalina”, en homenatge als apatxes “mescaleros”, els traficants de peiot»

Els rituals associats a aquest consum acabaren formant una mena de síntesi religiosa entre cristianisme i peiotisme, on «la medecina» (el botó del cactus) complia el paper vicari de l’hòstia cristiana. L’ofensiva desencadenada pels altres grups cristians contra la nova religió, a la qual atribuïen finalitats orgiàstiques, va aconseguir que, l’any 1916, onze estats de la Unió prohibiren la possessió, manufactura, distribució i ús del peiot. Davant d’això, unes cinquanta tribus cristianopeiotistes van fundar, dos anys més tard, la Native American Church, o Pejuta Yuta Okolakiciye (església dels qui mengen «la medecina»), amb aproximadament un quart de milió d’adeptes. La seua causa va rebre l’ajuda inesperada de l’etnobotànic Richard Evans Schultes, que més tard seria director del Museu Botànic de Harvard, els estudis del qual van resultar decisius7 perquè el 1937 s’alçara la prohibició del consum ritual del peiot als membres d’aquesta església. Després de conviure amb els kiowes, Schultes havia declarat, per exemple, que els indis usaven el peiot «per absorbir l’esperit de Déu, de manera similar a com els blancs cristians absorbeixen l’esperit diví amb el pa i el vi sagramentals».

Des d’un punt de vista químic, el peiot és una mena de petita factoria on se sintetitzen més de cinquanta alcaloides psicoactius. El més potent és el 3,4,5-trimetoxy-fenil-etilamina, químicament similar al neurotransmissor noradrenalina, la qual cosa explica que, quan ocupa indegudament els mateixos receptors neuronals, altere la consciència i la percepció8. Arthur Heffer, el seu descobridor (1897), el va anomenar «mescalina», en homenatge als apatxes mescaleros, els traficants de peiot.

El 1945 es va descobrir una altra font de mescalina en «la pell» de dos cactus columnars, Trichocereus pachanoi i Trichocereus peruvians. El primer, que a Amèrica Central rep els noms d’aguacolla i gigantón, és conegut als Andes amb el nom de San Pedro, probablement en referència al fet que, en la mitologia cristiana, és aquest sant qui guarda les portes del cel, que és on «viatgen» els qui consumeixen l’epidermis d’aquests cactus, que, seca i feta pols, era usada en rituals religiosos al Perú i encara en fan servir algunes tribus equatorianes.

© Mètode

Manduco, manducas, manducare

Segons constaten diferents autors castellans del segle xvi, com Gonzalo Fernández de Oviedo (Historia natural y general de las Indias), Álvar Núñez (Naufragios…) i Fra Bernardino de Sahagún (Historia general de las cosas de la Nueva España), els fruits d’alguns cactus columnars i de pales (com els d’Opuntia, que tractarem després) formaven part de la dieta dels primitius americans.

Testimonis posteriors, com els de Miguel Barco i Francisco Javier Clavijero, confirmaven que, entre els segles xviii i xix, la principal «collita dels indis» de la Baixa Califòrnia continuaven sent les pitayas o pitahayas, els fruits silvestres de Stenocereus turberi, Stenocereus gummosus, Lophocereus schotii i Pachycereus pringle.

Posteriorment, la simple recol·lecció dels fruits dels cactus columnars va ser substituïda pel cultiu d’espècies com Lemaireocereus (a Yucatán) i Hylocereus (a San Luis Potosí), que fan pitayas de brillants colors i deliciosament dolces o agredolces, molt aptes per consumir-les fresques o per preparar refrescos, melmelades i gelats. Altrament, amb les de Stenocereus stellatus i Pachycereus chichipe, assecades al sol, es fan «panses», i amb les de l’últim també es preparen salses per acompanyar el mole, el guisat de carn més genuïnament mexicà. Ara bé, si hi ha un grup de cactus que mereix un capítol a banda, perquè són alhora comestibles, medicinals, farratgers, protectors, invasors i simbòlics, és el de les Opuntia. I a aquests ens acostarem, tot i que amb certa cura i per barlovent.

Les opuntia, colones al litoral mediterrani

De totes les cactàcies, tan sols una s’ha instal·lat a Europa, l’Opuntia ficus-barbarica (o ficus-indica), un cactus de múltiples rames articulades i aplanades, «pales», que des del segle xvi resideix en els ambients assolellats del litoral mediterrani, fàcilment localitzable gràcies a la seua arquitectura tan inequívoca com inesperable.

© Mètode

Sobre les pales o cladodis es desenvolupen els botons o arèoles, una mena de coixinets eriçats d’espines que poden ser de dos tipus: un màxim de tres són forts, robusts i llargs, i es desprenen amb el temps, mentre que la resta, els gloquidis, són fins, de puntes ganxudes, i disposats com les agulles d’un coixinet de cosir; aquests últims són, en realitat, fulles reduïdes a la mínima expressió, que han reemplaçat les efímeres però suculentes fulles que n’ixen cada primavera però que cauen als quinze dies. Com que els gloquidis es desprenen amb facilitat quan fa vent, no convé posar-se a sotavent d’una palera si no es vol acabar estarrufat d’espines finíssimes, gairebé invisibles i molt difícils de llevar de la pell de l’incaut que s’hi ha aproximat.

Malgrat tot, hi ha una varietat pràcticament inerme, la Burbank aconseguida gràcies a l’encreuament de dos mutants espontanis que gairebé no tenien espines; l’un, en les pales, i l’altre en els plançons. Malgrat que el seu «inventor», Luther Burbank (1846-1926), pretenia transformar els deserts nord-americans en terres de pastures, avui dia tan sols s’usen com a farratge en el nord de Mèxic.

Sobre les arèoles es fan les flors i les noves pales; i, si la pala cau a terra, li’n brollen de noves, amb les arrels corresponents, fins formar una nova palera. Durant l’estiu, cada arèola de la cara més il·luminada, o de la de la vora superior, desenvolupa una flor «assentada», això és, sense peçó o pecíol. Gran i de color groc, la flor alberga, en el tàlem nupcial, tant els estams masculins com el pistil femení, tot i la marcada aversió per qualsevol tipus de relació incestuosa. La floració és escalonada i cada flor dura oberta 48 hores, temps suficient perquè, com que és tan cridanera, siga pol·linitzada per insectes de diferent tipus, des d’abelles, a mosques i papallones. El fruit, la figa de pala o tuna, és una baia comestible9, que passa del groc al vermell fosc en créixer i madurar. Té l’aspecte d’una bóta de vi, coronada per les restes de la flor fins que el fruit arriba als dos terços de la mida final. Com que la pell és proveïda d’arèoles plenes d’espines, sempre suposa un risc agafar les figues de pala amb la mà, o situar-se’n a sotavent, fins i tot després de madurar i ser recollides. Ocasionalment, en certes zones d’Almeria es fan dues fructificacions per any, una per l’agost i l’altra al novembre (chumbos de retallo).

Els asteques anomenaven nochtli el fruit, i palli la rama aplanada, la qual cosa explica, per contracció d’aquests dos, el nom donat a la planta, nopalli (similar, doncs, al valencià “figa de pala”). D’aquest nom deriven l’actual mexicà de nopal, i el gènere botànic Nopalea10,mentre que al fruit se li diu tuna.

«De totes les Cactàcies, tan sols una s’ha instal·lat a Europa, l’Opuntia ficus-barbarica un cactus de múltiples rames articulades i aplanades, “pales”»

En ser portada a Europa, les diferents llengües van tractar de donar un nom a la nouvinguda, que en la major part dels casos va ser de caràcter descriptiu i relacionat amb uns altres fruits més coneguts, com el valencià figa de pala (⇔ figuera de pala, palera), el castellà higo chumbo (⇔ chumbera) o l’anglès prickly pear (“pera espinosa”). En uns altres, es va al·ludir a un pretès origen geogràfic, tot i que equivocat en la major part dels casos, com en el galaicoportuguès figueira da India, l’euskera indiapico, l’italià ficco d’India, el francès figuier de Barbarie, o el català oriental figuera de moro.

Ara bé, tot i que era excusable la ignorància geogràfica en els nostres avantpassats, no ho és la ignorància geohistòrica en l’actualitat. En molts pessebres nadalencs es col·loquen paleres (i fins i tot piteres, ambdues americanes) com a part del paisatge vegetal de Palestina o d’Egipte. Atès que en l’època romana encara no es coneixia Amèrica, la seua presència en els diorames que representen el naixement de Jesús representa un anacronisme similar al de situar canons a les muralles de Jerusalem, i fins i tot menor que si es representara Colom comunicant-se mitjançant un telèfon mòbil.

Les Opunties també responen a una gastronomia pròpia. Fra Bernardino de Sahagun assenyala, en la Historia general de las cosas de la Nueva España, que les tunas eren un dels aliments més estimats pels pobles mexicans, que les menjaven fresques i en forma d’orellons; en bevien el suc, tant l’acabat d’esprèmer com el fermentat; i amb les llavors mòltes feien una farina anomenada pinole.

Ací també s’han menjat les figues de pala, tot i que amb un repertori culinari molt menor. Malgrat que en madurar són sucoses i de sabor dolç11, l’astringència de les llavors fa que puguen produir, consumides en excés, severes obstruccions intestinals, per la qual cosa també s’han utilitzat per tallar les diarrees.

«El suc de les “pales” s’ha fet servir en medicina popular valenciana per reblanir els abscessos, i per fer cremes hidratants i xampús. I les flors, en infusió, per calmar la tos i reblanir les mucositats de les vies respiratòries»

Les figues de pala són riques en carbohidrats, greixos, proteïnes (amb vuit aminoàcids essencials), calci, ferro, i vitamines A (retinol), B (tiamina-B1, riboflavina-B2, niacina-B3) i C (àcid ascòrbic). I també en carotens i betaxantines, pigments que poden alarmar els consumidors perquè tinyen de vermell l’orina. Per això, no és estrany que en el Sumario de la natural historia de las Indias, el madrileny Gonzalo Fernández de Oviedo (1478-1557) s’espante en comprovar el miracle cromàtic que li esdevenia en cada micció: «No osaba verter tanta [orina] quanta pudiera o me pedía la necesidad por temor a desangrarme

Com que l’imperi asteca va basar part del seu èxit en el desenvolupament d’una agricultura altament qualificada, amb excel·lents tècniques de cultiu, les tunes no podien escapar a aquesta domesticació. Després de segles de selecció, van obtenir les aproximadament seixanta varietats que avui dia cultiven, d’entre les quals destaquen les alfajayucan, memelo, de tuna amarilla i, sobretot, xoconostle, de tunas molt àcides que es fan servir com a espessant i condiment en la rica i complexa cuina mexicana.

Opuntia ficus indica; a dalt, aspecte del cactus i a baix, detall de les flors. © Mètode

Altres tunas es prenen bullides, assecades i fins i tot mòltes per fer pólvores edulcorants, com és el cas dels fruits particularment dolços de l’Opuntia streptacantha. També es prenen tunas en escabetx, salmorra, melmelades i dolços, i fins i tot les pales més tendres, tallades a tires i a la planxa, que constitueixen els populars nopalitos. Altrament, si mesclen tunas de diverses espècies en olles tapades i deixen fermentar el suc, obtenen una beguda vermella lleugerament alcohòlica, el calonche. Es comprèn, doncs, que, tot i jugant amb l’ambivalència de les paraules, el cantor de Guadalajara en un llano, México en una laguna, tinga ben clar que: «He de coger esa tuna, aunque me espine la mano.»

Des d’un punt de vista agronòmic, el cultiu de nopales arriba a constituir un dels més eficients del món, ja que a la vall de Mèxic, en una zona d’escassa pluja i sòl pobre, els indígenes xochimilcas («els que fan créixer la flor») aconsegueixen produccions de més de vuitanta tones, per hectàrea i any d’excel·lent matèria alimentària. I com que en determinades zones del nord de Mèxic els nopales s’usen com a farratge per al bestiar, també constitueixen, indirectament, menjar per als humans.

Per altra banda, el suc de les pales s’ha fet servir en medicina popular valenciana per reblanir els abscessos, i per fer cremes hidratants i xampús. I les flors, en infusió, per a calmar la tos i reblanir les mucositats de les vies respiratòries. Altrament, no deixa de ser curiosa la creença popular, àmpliament estesa, que una pala de palera, penjada en una de les parets de casa, és el millor remei per evitar la gelosia entre els germans o entre els membres de la parella.

© Mètode

Però això no és tot. També es fa servir com a tanca. Tot i que és discutible que les pales de palera no deixen entrar la gelosia a casa, el que sí que aconsegueix la palera al complet és impedir el pas a gent indesitjable, ja que un dels usos tradicionals n’ha estat formar tanques vegetals. Per això, els emigrants europeus a Austràlia se la van dur per marcar els camins, els límits per als ramats d’ovelles i les propietats. Però, amb el que no comptaven, és que amb la idoneïtat de l’ambient, i l’absència de controls (paràsits, herbívors apropiats, densitat humana), la figuera de pala es transformara en una plaga: el 1925 ja cobria 12.000 km², i amenaçava de continuar avançant. Els mètodes que s’empraren per frenar-les es mostraren ineficaços:  no podien cremar-les, plenes d’aigua com estaven, ni servia arrancar-les d’arrel, ja que les pales es multipliquen, una vegada en terra. La solució va venir de la mà d’uns biòlegs, que van aplicar un nou mètode de control de plagues: la lluita biològica. Van importar de Mèxic l’insecte Dactylopius ceylonicus, capaç de parasitar la planta, i en quinze anys aconseguiren que es frenara la invasió i es recuperara el 95% de la superfície perduda.

Simbòlicament, malgrat el seu èxit en altres continents, és a Mèxic on la palera continua més arrelada culturalment; una tradició que li ve de llarg, ja que fins i tot els asteques la van vincular a la fundació de la capital, Tenochtitlan. Segons la llegenda, la gran migració dels primitius asteques a la recerca del lloc ideal per a instal·lar-se va rebre l’ajuda del bel·licós déu solar Huitzilopochtli (“Colibrí del sud”) que els va indicar que el lloc idoni seria una illa enmig d’un llac, i en què, sobre un nopal, veurien una àguila en lluita amb una serp. On veieren aquest senyal, haurien de bastir un gran temple piramidal, la llar d’Huitzilopochtli, i al seu voltant, una ciutat, que arribaria a ser la capital d’un gran imperi. Va ser al llac Tezcuco, a la vall de Mèxic, on trobaren el senyal, que ha quedat registrat tant en l’escut de la capital com en el de la bandera de la mateixa república federal. D’aquesta manera, la figuera de pala, el fruit de la qual podem consumir cru, en sorbet, en gelat o en dolç, ha arribat a ser una de les poques plantes que figura en una bandera. Una mostra més que, com en el cas d’uns altres cactus, si no et punxen ni te’ls menges, al·lucines. Que gaudim més d’aquesta tardor, amb la figa de pala! 

Agraïments: a Mar Langa, José Luis Solanas, Leandre Iborra, Enric Pellín, Hèctor Gonzàlves i Josep Forcadell, pels comentaris, suggeriments i revisions dels textos.

REFERÈNCIES

1. Álvar Núñez (1490-1557), com a governador de Río de la Plata, intentà frenar saquejos, matances i violacions; tot i que la major part dels conquistadores amb carrers i estàtues dedicades no eren sinó individus àvids de tresors, sense escrúpols amb les vides, dignitat o cultura dels pobles que sotmetien. El seu tarannà respectuós davant els pobladors i les meravelles naturals i culturals va exasperar els conquistadores, que l'enviaren a Castella, on va ser jutjat i deportat a Orà. (Tornar al text)
2. En la primera edició de Species plantarum (1753). (Tornar al text)
3. Es tracta d'una família genuïnament americana, excepció feta del gènere Rhipsalis, de Sri Lanka. (Tornar al text)
4. En els dotze llibres de què consta, el text està distribuït en tres columnes paral·leles: per al castellà, per al nàhuatl i per a les notes, fonts i comentaris. En gran part, aquest llibre és una resposta a la mentalitat dominant entre els conquistadores, militars i eclesiàstics, partidaris d'eradicar totes les creences religioses dels nadius, i que van obtenir (22 d'abril de 1577) una reial cèdula de Felip II que prohibia la publicació i difusió dels manuscrits de Fra Bernardino. La Historia general va restar inèdita fins el 1830, quan es va publicar a Mèxic el text castellà. Molts d'altres, tant en castellà com en nàhuatl, continuen inèdits o s'han perdut. (Tornar al text)
5. La grana és un colorant vermell intens (com la magrana o granada, en castellà) que es fa d'una cotxinilla paràsita de la coscolla Quercus coccifera. Els àrabs anomenaven quermes aquest paràsit, origen dels termes carmesí i carmí. (Tornar al text)
6. El segon mes del primitiu calendari asteca; del 6 al 25 de març. (Tornar al text)
7. Les primeres descripcions simptomatològiques (1927) no provingueren, però, de científics, sinó de les experiències d'escriptors que se sumaven així a l'extensa literatura inspirada en drogues psicoactives, des de l'opi –Coleridge, Poe, De Quincey (Confessions of an English opium eater)– a l'absenta –Verlaine, Rimbaud–, l'haixix –Baudelaire, Gautier–, el LSD –Kerouac, Burroughs, Ginsberg–, la morfina –Conan Doyle– o la cocaïna –Stevenson, Freud. (Tornar al text)
8.Probablement actua en l'escorça cerebral de la regió occipital; produeix una agudització dels sentits, al·lucinacions auditives, gustatives i tàctils, eufòria, pèrdua de la relació espaciotemporal, analgèsia, exaltació, lassitud muscular, i minva de l'ansietat i de les emocions hostils, sense originar cap dependència física ni psíquica. (Tornar al text)
9. Com que té l'ovari ínfer (sota els altres elements florals), els botànics dirien, amb més precisió, que es tracta d'una falsa baia. (Tornar al text)
10.Les flors del gènere Nopalea tenen els estams més llargs que els de les Opuntia, i sobreïxen de la flor. (Tornar al text)
11. Aquesta apreciació no és compartida pels habitants d'Águilas (camp de Cartagena), on s'usa la comparança ser más soso que un higo de pala, recollida per Vázquez Montalbán en la novel·la La rosa d'Alexandria. (Tornar al text)

 

© Mètode 2011 - 51. Grossos i prims - Tardor 2006

Catedràtic de secundària de Ciències de la Natura.
IES Badia del Baver, Alacant.