La naturalesa com a qüestió política

La vida i l’obra del geògraf i naturalista prussià Alexander von Humboldt continua exercint avui dia una gran fascinació. Part d’aquesta es justifica perquè la seva figura concentra i sintetitza els moviments, les idees i, fins i tot, les grans contradiccions d’una època de canvis profunds com és l’Europa del segle XIX. Una d’aquestes grans contradiccions és la relació entre ciència i poder. Certament, mentre que d’una banda la ciència reclamava amb més força que mai la seva autonomia, el seu valor universal, la seva «puresa» i objectivitat, de l’altra quedava enredada sovint en qüestions de poder polític i econòmic. En una era en la qual els països europeus intensificaven la carrera pel control del món, la informació i el coneixement de la naturalesa significaven un posicionament d’avantguarda a l’hora d’afrontar aquest control. I és també en aquest context que podem situar la innovadora obra geogràfica d’Alexander von Humboldt.

Paraules clau: geografia, Alexander von Humboldt, naturalesa, xarxes del poder, paisatge.

La importància de la literatura per a Humboldt queda patent també en la portada del seu «Assaig sobre la geografia de les plantes», publicat en 1807 i que inaugurava els Viatges a les regions equinoccials. La il·lustració, dedicada al seu amic Goethe, representa la figura del déu de la poesia, Apol·lo, aixecant el vel d’una estàtua que representa la naturalesa. / Mètode

Geografia, ciència i cultura literària

En els anys quaranta de la passada centúria, René de Clozier afirmava que Alexander von Humboldt i el seu compatriota Karl Ritter havien estat els «fundadors» de la geografia moderna. Del primer en destacava el seu Cosmos, obra publicada en quatre volums entre els anys 1845 i 1858. Tot i que en certs aspectes «antiquada», deia De Clozier, no per això deixava de ser interessant. Entre altres coses perquè, en comptes «d’estudiar els fenòmens climatològics, botànics i geològics per si sols i aïlladament, Humboldt els [examinava] en les seves recíproques relacions, en la seva distribució, és a dir, segons el principi de coordinació que és la base de les indagacions geogràfiques». Per tant, allò que la resta de disciplines «dissocien per l’anàlisi de l’experimentació, la geografia ho examina en l’ordre concret de les coses, en la seva exuberant diversitat i mudable realitat, ja que la naturalesa no és una màquina morta», com declarava el mateix Ritter (De Clozier, 1956). Ara bé, a pesar de l’interès evident per la geografia, la influèn­cia de Humboldt transcendeix els límits disciplinaris i acadèmics per abastar part de la cultura literària i llibresca europea.

«Humboldt reivindicà més d’una vegada el paper de la literatura en la construcció del saber geogràfic»

Qualsevol persona que tingui interès per la història del llibre i l’edició, certament, hauria de passar per aquesta gran fita que representa l’obra global de Humboldt. Els trenta-quatre volums del seu Viatge a les regions equinoccials del Nou Continent són un monument a la impremta. Fou tan gran i ambiciós el projecte editorial del geògraf prussià, que hom es veu temptat a preguntar-se el mateix que George Steiner (2008) davant la també monumental Science and civilization in China, de l’historiador Joseph Needham. I si «aquests milers de pàgines d’erudició històrica i analítica, aquestes bibliografies amb les seves dimensions monogràfiques, aquests centenars de taules estadístiques, gràfics, cartes, mapes, diagrames i il·lustracions [constituïssin] d’alguna manera una ficció?» Fet i fet, la pregunta no és forassenyada si tenim en compte no tan sols el fet que la «frontera entre realitat i ficció és d’una fluïdesa subtil», com indica Steiner (2008), sinó senzillament perquè el mateix Humboldt reivindicà més d’una vegada el paper de la literatura en la construcció del saber geogràfic. Andrea Wulf (2016), en una biografia recent, ha suggerit fins i tot que la complexa relació que Napoleó mantingué amb el geògraf durant els anys en què aquest visqué a París, del 1808 al 1827, a banda dels recels polítics producte de la rivalitat entre països, podria ser el resultat de la competència editorial entre l’obra d’aquest i la Description de l’Égypte, una obra impulsada pel mateix Napoleó Bonaparte després de la campanya militar al país del Nil.

«El que marcà definitivament la vida de Humboldt va ser el seu gran viatge a les regions equinoccials del nou continent»

Que Alexander von Humboldt reivindicà la literatura no només ens ho indica la seva prosa, sinó el dibuix que col·locà a la portada del seu «Assaig sobre la geografia de les plantes», volum publicat l’any 1807 i que inaugurava els Viatges a les regions equinoccials. Dedicat al seu gran amic Goethe, el gravat mostra la figura d’Apol·lo, déu de la poesia, aixecant el vel d’una estàtua que representa la Naturalesa. Com si el geògraf fos conscient que per «descobrir» les certeses últimes de la natura, els seus secrets més insondables, el significat humà de les seves múltiples manifestacions, fos necessària la inspiració poètica. El filòsof Pierre Hadot ha escrit no fa massa un llibre resseguint aquesta al·legoria humboldtiana (Hadot, 2015). Reivindicació de la literatura, per cert, que també incloïa el folklore popular; per això Humboldt demanà assessorament, a l’hora de redactar la part de Cosmos dedicada al «Reflex del món exterior en la imaginació de l’home», als seus «nobles amics» Jakob i Wilhelm Grimm (Humboldt, 2011, p. 211).

Alexander von Humboldt va «inventar» la naturalesa, especialment en allò referent a la seua representació visual. En aquest context, la naturalesa deixava de ser un espectacle a contemplar i apareix una voluntat de mostrar-se en el lloc dels fets. El científic recull mostres, observa, registra, etc. En la imatge, retrat de Humboldt per Friedrich Georg Weitsch (1806). / Galeria Nacional, Berlín

Sens dubte, aquest interès per l’art i la literatura provenia del propi ambient social. Nascut en una família culta, propera a la cort del rei de Prússia, Humboldt i el seu germà Wilhelm reberen una educació clàssica i rigorosa. Aviat freqüentaren els entorns més liberals de l’època, com per exemple els «salons berlinesos», espais vinculats al moviment il·lustrat, nuclis destacats de la incipient «república de les lletres» i que sorgiren durant el període comprès entre la Revolució Francesa i la guerra francoprussiana de 1806 (Arendt, 2004). És aquí on el geògraf es familiaritzà amb certs debats científics i filosòfics del moment. A banda del seu pas per la Universitat de Gotinga i l’Acadèmia de Mineria de Freiberg, també cal destacar la seva amistat amb Georg Forster, naturalista i escriptor reconegut amb qui viatjarà, seguint en part el curs del Rin, a França i Anglaterra. Els Quadres de la naturalesa d’Alexander von Humboldt, el seu llibre preferit, una «combinació d’informació científica i descripcions poètiques», per dir-ho com Andrea Wulf, i publicat el 1808, estava directament inspirat en els Quadres del Baix Rin de Forster, editats al llarg de la dècada de 1790 (Humboldt, 2003; Raffestin, 2016, pp. 40-41). També durant aquesta dècada Humboldt coneixerà dues figures cabdals: Goethe, de qui ja n’hem destacat el seu vincle i, sobretot, Friedrich Schiller. Juntament amb el seu germà Wilhelm, el quartet serà conegut com el Cercle de Jena i serà un dels centres de difusió de l’idealisme alemany. Si bé Humboldt diferia en alguns aspectes substancials respecte la Naturphilosophie de Schiller, en d’altres hi estava d’acord. Allò que d’una manera o altra totes aquestes figures compartien era certa idea d’unitat, d’harmonia o de «coordinació», si ho volem expressar amb les mateixes paraules de De Clozier citades més amunt. Aquesta unitat no només calia observar-la en el món físic, sinó que venia a restituir una partició que la cultura moderna havia introduït d’un temps ençà: entre el subjecte de coneixement i la realitat exterior, objectiva. Allò que és comú a tota la poesia romàntica, a banda i banda de l’Atlàntic, des de Coleridge a Emerson, és de fet l’esforç per superar aquesta dicotomia i recuperar la suposada correspondència perduda amb el món.

Durant la dècada de 1790, Humboldt va conèixer dues figures cabdals: Goethe i Friedrich Schiller. Juntament amb el seu germà Wilhelm, el quartet serà conegut com el Cercle de Jena i serà un dels centres a partir dels quals es difondrà l’idealisme alemany. En la imatge, gravat de 1797 que representa els quatre amics: d’esquerra a dreta, Schiller, Wilhelm i Alexander von Humboldt i Goethe. / Mètode

Ciència i viatges, o les xarxes del poder

Amb tot, el que marcà definitivament la vida de Humboldt va ser el seu gran viatge a les regions equinoc­cials del Nou Continent, com s’anomenaven en aquells temps els tròpics. Tot i que el topònim «Amèrica» ja s’havia fet popular, no serà fins uns anys més tard i en plena disputa per l’hegemonia europea del continent, que no s’estendrà la idea d’una «Amèrica Llatina» (Mignolo, 2007). Amb el permís del monarca espanyol, aleshores Carles IV, Humboldt i Aimé Bonpland, botànic amb qui havia fet amistat a París, partiren de la Corunya un 5 de juny de 1799. Un dels objectius científics del viatge era poder confirmar l’existència d’un canal natural entre les dues grans conques fluvials del continent sud-americà, la del riu Orinoco i l’Amazones. Però també és cert que l’administració colonial esperava informació detallada dels recursos naturals de l’imperi, especialment miners. Primera baula, per tant, d’aquesta cadena del poder que lligava ciència i política, naturalesa i domini econòmic del món. D’aquest viatge n’hauríem de destacar, pel seu significat en la biografia del geògraf, l’ascens al Chimborazo, un volcà inactiu situat a l’actual Equador i considerat en el seu moment la muntanya més alta de la Terra, per una banda. Per altra, la visita que Humboldt farà cap al final del seu viatge al president dels Estats Units, Thomas Jefferson.

Certament, amb el material que reuní durant l’ascens al volcà, el geògraf formulà per primera vegada i mitjançant l’observació empírica, les múltiples relacions existents entre fenòmens físics aparentment heterogenis. El seu volum titulat «Assaig sobre la geografia de les plantes», que hem citat a l’inici, fou el resultat del conjunt d’informacions recopilades durant l’estada al Chimborazo. És en aquest treball on el «principi de coordinació» propi de la geografia es féu explícit per primera vegada, en la mesura que Humboldt relacionava la botànica, el clima i la geologia per donar compte de la distribució de les plantes. L’expressió gràfica d’aquest principi de coordinació fou igualment destacable, ja que, lluny de les taules taxonòmiques precedents, Humboldt situà en un mateix pla de representació variables relacionades. El resultat fou un «quadre» de naturalesa o naturgemälde, on aquesta funcionava com un «tot» relacionat. Però també quelcom dinàmic, fet que ens porta a la seva amistat amb Jefferson.

«Amb el material que reuní durant l’ascens al Chimborazo, Humboldt formulà les relacions entre fenòmens físics aparentment heterogenis»

Poc abans del retorn a Europa, Humboldt viatjà a Washington, la nova capital del país. L’interès per conèixer el president dels Estats Units venia d’algunes afinitats compartides, com per exemple la passió per l’estudi de la naturalesa. Així mateix, la idea de construir una república independent basada en la petita i mitjana explotació agrària i familiar, que era el model social i territorial de la política jeffersoniana, combregava amb certes idees revolucionàries de Humboldt. Per la seva banda, el president nord-americà estava molt interessat en la informació que aquell pogués tenir sobre Mèxic, en un moment en el qual els dos països es disputaven la frontera territorial. Ara bé, no és menys cert que Humboldt i Jefferson divergien en un punt transcendental: l’estatut dels indis, els negres afroamericans i, en general, l’esclavatge. Això és coherent amb dues maneres diferents d’entendre la naturalesa. Si Jefferson defensava l’esclavatge és perquè creia en la inferioritat dels indis i els negres africans. Ara bé, només és possible establir una jerarquia així si es té una «concepció genèrica» de la naturalesa, és a dir, basada en gèneres i classes. Per contra, podríem afirmar que Humboldt concep la naturalesa de manera «genètica o morfològica», per dir-ho com Ernst Cassirer; és a dir, per a ell, les múltiples manifestacions «racials» tenien un origen «genètic» comú; els diferents grups humans partien d’un únic «tronc» o família, de la mateixa manera que per Goethe totes les plantes remetien a la Urform, a una protoforma arquetípica (Cassirer, 2007). L’aboli­cionisme de Humboldt, la ferma creença en la igualtat dels homes independentment de la seva aparença externa, per tant, no només responia al convenciment dels ideals de la Revolució Francesa, que tant l’havien influït arran del viatge a París amb Georg Forster, sinó que es recolzaven igualment en les ciències de la naturalesa. Vet aquí una dimensió més de les xarxes del poder, de les connexions entre la idea de naturalesa i l’ordre social.

«L’abolicionisme de Humboldt no només responia als ideals de la Revolució Francesa, sinó que es recolzava igualment en les ciències de la naturalesa»

Un cop a Europa, Humboldt s’establirà alternativament entre París i Berlín. Sap que la ciutat de les llum és l’entorn idoni per ampliar els seus estudis i difondre les seves idees. Hi ha institucions científiques capdavanteres, una indústria editorial consolidada i un ambient intel·lectual estimulant. Amb tot, viurà durant llargues temporades a Berlín; especialment a partir de 1827 i fins a la seva mort, el 6 de maig de 1859. A pesar de les seves idees liberals i republicanes, Humboldt serà nomenat camarlenc del rei de Prússia i això l’encadenarà a la cort. No cal dir, però, que, gràcies a aquesta influència, podrà finançar part de la seva activitat científica i impulsar projectes d’altri. I és una vegada més gràcies al seu prestigi científic i a les xarxes del poder que podrà travessar tot el territori rus fins els seus confins orientals, més enllà dels Urals, al límit del massís d’Altai. Fou el mateix tsar Nicolau I de Rússia qui pagà el darrer viatge del geògraf prussià. El seu interès principal era explorar les regions mineres russes per tal d’observar quins eren els minerals més aptes per a la fabricació de monedes. Una darrera trama de ciència i poder.

Acompanyat del botànic Aimé Bonpland, Humboldt va partir cap als tròpics amb l’objectiu de confirmar l’existència d’un canal natural entre les conques del riu Orinoco i l’Amazones. En la imatge, Alexander von Humboldt (de peu, mostrant un sextant a un guia indígena) i Aimé Bonpland (treballant assegut) als peus del volcà Chimborazo, en una pintura de Friedrich Georg Weitsch de 1810. L’ascensió al volcà va tenir una gran importància en l’obra de Humboldt. / Mètode

A partir de la seua ascensió al volcà Chimborazo, a l’actual Equador, Humboldt va relacionar la botànica, el clima i la geologia per donar compte de la distribució de les plantes. Com a resultat, va publicar en el seu «Assaig sobre la geografia de les plantes» un quadre de naturalesa (en la imatge) on aquesta funcionava com un «tot» relacionat. / Biblioteca Central de Zuric

La naturalesa, entre revolució i representació

Té raó Andrea Wulf quan diu que Humboldt «inventà» la naturalesa. Des del Chimborazo, el naturalista i viatger «començà a veure el món d’una altra manera. Va concebre la terra com un gran organisme viu en el qual tot estava relacionat i engendrà una nova visió de la naturalesa que encara avui dia influeix en la nostra manera de comprendre el món natural» (Wulf, 2016, p. 24). Val a dir, però, que l’ambient cultural de Humboldt era ja propici a aquesta manera d’entendre la naturalesa. Alguns autors, de fet, han identificat aquest ambient amb el nom de «neovitalisme», que, a banda de criticar la fragmentació del saber, s’oposava a certa «imatge mecanicista del món», a la visió de la naturalesa com un «agregat mort»; a la idea d’un món constituït per fragments o parts les propietats de les quals són independents de l’entorn, del sistema o de la xarxa que els engloba (Heinz, 1999). Potser la imatge espacial d’aquesta concepció –abans també n’hem dit «concepció genèrica»– siga la dels famosos gabinets de curiositats, relativament coneguts per l’aristocràcia i la burgesia de l’època; sales que mostraven de manera descontextualitzada peces i objectes del món natural sovint sense cap coherència interna. Fet i fet, el mateix Humboldt, en una visita a un d’aquests gabinets de curiositats, s’havia disgustat profundament davant la «degradació de la ciència a ferralla de museu» (Blumenberg, 2000, p. 287). En canvi, la idea d’una comprensió del món i la naturalesa com un tot vivent, relacionat i dinàmic, era quelcom molt més fascinant. Ara bé, el viatger prussià no només «inventà» la naturalesa en aquest sentit. Si podem dir que fou original en algun aspecte, sens dubte direm que renovà del tot la seva representació visual. Començant per tots aquests quadres, pintures, dibuixos, en els quals, i enmig d’una naturalesa desbordant, podem veure el mateix Humboldt amb els seus instruments de mesura fent treball de camp. Existeix una voluntat de mostrar-se en el lloc dels fets. Ja no és una actitud merament contemplativa; la naturalesa no es presenta com un espectacle. Les idees que descriuen el món no es redueixen a la facultat especulativa. El científic recull mostres, observa en directe les espècies vegetals, registra les temperatures, relaciona efectes i causes sobre el terreny. Forma part de la realitat que observa. La certesa de les coses no es redueix a l’autoritat dels textos sagrats o als escrits dels clàssics: s’ha de «descobrir» per mitjà de l’experiència.

«Humboldt subratlla les imbricacions que existeixen entre naturalesa, ciència i poder»

Tot i amb això, la biografia de Humboldt ens descobreix quelcom més complex. D’acord, «inventa» una nova manera d’observar i representar la naturalesa; però sobretot subratlla les imbricacions que a partir d’aquest moment existeixen entre naturalesa, ciència i poder, com ja hem tingut ocasió d’avançar. Els seus viatges tenen finalitats científiques i, al mateix temps, polítiques o econòmiques. De la mateixa manera que l’objectiu del Beagle, el vaixell amb el qual viatjarà Darwin l’any 1831, més enllà del pretext científic, era calcular la posició exacta dels principals ports del món, en un moment en el qual l’imperi marítim britànic estava construint el seu domini. Però fins i tot podien arribar a ser més subtils, les relacions entre naturalesa i política. Fixem-nos, per exemple, en el debat que tenia lloc en els cercles universitaris de Berlín al voltant de certes formacions geològiques. Per una banda, els partidaris del «neptunisme», que asseguraven que aquelles eren el resultat d’una sedimentació lenta i gradual però efectiva, a l’interior d’un mar originari. A l’altre extrem, els que proposaven que la gènesi de les roques, especialment basàltiques, era el resultat d’un cataclisme sobtat, de la força eruptiva dels volcans. No és estrany, en aquest sentit, que Humboldt estigués tan interessat en els volcans. Sigui com sigui, però, el debat transcendia la ciència, ja que, a banda de qüestions de caràcter religiós –el neptunisme era congruent amb la idea d’un gran diluvi universal–, alguns autors han suggerit que hi havia en joc diferents maneres d’entendre el canvi social del poder, en un moment en el qual la burgesia empenyia l’Antic Règim. A diferència dels reformistes, els revolucionaris creien que l’única forma d’ocupar el poder era mitjançant la transformació radical i sobtada, violenta. Per això quan Simón Bolívar, amb qui Humboldt coincidí a París i a Roma, assumeix el lideratge de la lluita contra el poder colonial, utilitzarà en més d’una ocasió el volcà com a símbol de la revolució (Wulf, 2016). Un capítol a part és el cas del concepte i l’ús humboldtià del paisatge, que en la seva obra i per primera vegada, passà de ser una mera categoria estètica a tenir una funció política, a més de científica (Farinelli, 1991; Lladó, 2013; Minca, 2007).

«Si podem dir que Humboldt fou original en algun aspecte, sens dubte direm que renovà la representació visual de la naturalesa»

Segurament és per haver introduït el paisatge en el camp de les ciències naturals i socials que avui dia el treball de Humboldt s’ha recuperat després d’uns anys de silenci relatiu. Coincideix, de fet, amb això que alguns autors han identificat com el «retorn al paisatge» (Nogué, 2010). Un retorn que s’expressa més enllà del debat acadèmic; n’és un exemple la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, adaptació catalana als principis del Conveni Europeu del Paisatge, de l’any 2000. El principi de «coordinació» entre disciplines o la perspectiva global i complexa dels fenòmens físics, característic del treball hum­boldtià, fan que les seves idees siguin igualment vigents. Però allò que ens ensenya la geografia de Humboldt és, sobretot, que avui dia la naturalesa ha esdevingut una qüestió política. Que la ciència forma part de les xarxes del poder. I que qualsevol persona que vulgui estudiar totes les variants d’aquesta «qüestió política», avui més candent que mai, pot fer-ho coneixent la vida i l’obra del geògraf prussià: interessos econòmics, influències a la cort, metàfores natural-polítiques o representa­cions aparentment objectives del món, per citar només alguns exemples.