L’aigua subterrània no és infinita
Quanta aigua hi ha en l’aqüífer de la Manxa Oriental?
L’aigua subterrània continua sent la gran desconeguda del cicle hidrològic. I això malgrat ser ubiqua i representar aproximadament el 30 % de l’aigua dolça en fase líquida, enfront de l’1 % que representa l’aigua superficial. A aquest desconeixement general no ajuda que encara avui dia puguem veure un noticiari televisiu nacional dedicant diversos minuts en horari de màxima audiència a parlar dels saurins i les seues habilitats extrasensorials per a detectar «els rius» d’aigua subterrània, i només uns pocs segons a les declaracions d’una persona experta en hidrologia quan se li pregunta per l’estat de les aigües subterrànies a Espanya.
L’aigua subterrània és un component més del cicle de l’aigua que s’origina principalment per la infiltració de l’aigua de pluja, però també per infiltració des de rius i llacs, o dels excedents de reg. D’igual manera que l’aigua que s’escorre superficialment es concentra en els llits dels rius buscant desguassar en la mar, l’aigua subterrània s’infiltra i també s’escorre en el subsol buscant descarregar en brolladors, als llits superficials, o directament a la mar. La gran diferència és que, mentre que l’aigua superficial pot moure’s a velocitats de metres per segon, l’aigua subterrània es mou a velocitats molt més menudes, de metres per dia o metres per any. Aquesta baixa velocitat és la responsable que els rius porten aigua a l’estiu, quan no plou; l’aigua que discorre pels rius en els períodes d’estiatge és fonamentalment d’origen subterrani. Tota la vegetació de vorera, la fauna associada i, en general, els ecosistemes dependents desapareixerien si no fora per l’escolament subterrani.
Encara que tenim coneixement de l’existència de pous de proveïment fa més de 8.000 anys, durant el Neolític, l’explotació de les aigües subterrànies fins a mitjan segle passat no va ser intensiva. El gran canvi quant a l’extracció d’aigües subterrànies del subsol es produeix després de l’aparició de les bombes submergibles. De sobte, es podien bombar cabals inimaginables fins llavors des de les profunditats, molt per damunt dels 10 metres que permetien les bombes d’aspiració. I així, en 1962, el NO-DO recollia un reportatge sobre la captació d’aigües subterrànies als Llanos de Albacete. En l’obra, declarada d’interès nacional, es van construir pous que captaven aigua a uns 120 metres de profunditat amb un cabal de més de 1.000 litres per segon per al reg d’unes 2.000 hectàrees. Estem parlant de l’aqüífer de la Manxa Oriental, un dels aqüífers de major superfície d’Espanya i que ha servit de motor econòmic i de fixador de població en una zona que, si no fora per aquest aqüífer, podia haver passat a formar part de l’anomenada «España vaciada».
De l’explotació intensiva a l’assecament
La posada en regadiu amb aigua subterrània d’aquelles 2.000 hectàrees va ser l’inici d’un important desenvolupament en la zona, que va rebre gran ressò en la premsa escrita amb titulars com «Albacete tiene en su subsuelo un auténtico océano de agua» (Pueblo, 5 de juny de 1974), «La provincia de Albacete cuenta con unas reservas superiores a cinco mil millones de metros cúbicos» (ABC, 15 de juny de 1973), «Riqueza acuífera del subsuelo de Albacete» (Ya, 5 d’agost de 1973). Aquesta riquesa hídrica en el subsol va impulsar la proliferació de pous i la posada en regadiu de terrenys fins llavors improductius. Com a conseqüència, l’aqüífer de la Manxa Oriental va començar a experimentar un gradual descens en els nivells dels pous. Una anàlisi de l’evolució temporal de la profunditat des de la qual calia bombar l’aigua subterrània mostrava un progressiu augment de la fondària dels pous en tots els piezòmetres. I les alarmes van saltar quan durant la sequera de 1990-94, per primera vegada en la seua història, el riu Xúquer, aigües avall de l’embassament d’Alarcón, es va assecar.
Com ja hem comentat, els rius porten aigua a l’estiu, quan no plou, perquè els l’aporten els aqüífers, però, perquè això ocórrega, els nivells en els aqüífers han d’estar per damunt de la cota de la làmina d’aigua en el riu. Els aqüífers no deixen de ser embassaments subterranis, que van omplint-se per acumulació d’aigua sobre un substrat impermeable. Quan l’aigua s’acumula i el nivell en l’embassament subterrani està per damunt del riu, l’aqüífer «desborda» i desguassa en el riu. Però si aquests nivells es queden per davall del llit del riu, en tota la seua llargària, aquest desguàs no pot produir-se.
L’aqüífer de la Manxa Oriental té una superfície de 7.260 km² i és un dels aqüífers carbonatats més grans d’Europa. La seua pràctica totalitat està en la plana manxega i només el talla el riu Xúquer, que travessa el sistema de nord-oest a est. El sistema està format per tres unitats aqüíferes separades per estrats menys permeables amb grossàries que varien entre els 50 i els 400 metres, i transmissivitats entre 1.200 i 10.000 m² per dia (magnituds que justifiquen els titulars dels periòdics abans esmentats). Tanmateix, l’existència d’aquest gran embassament subterrani, amb propietats físiques que afavoreixen la seua explotació, no vol dir que aquesta siga descontrolada.
En aquest punt, és important distingir entre les reserves totals d’un aqüífer (o d’un embassament en un sentit més ampli) i les reserves renovables d’aquest. Les reserves totals són les que justifiquen el títol d’aquest article: representen la quantitat d’aigua que podria extraure’s d’un aqüífer fins a buidar-lo per complet i no són infinites. Les renovables, en canvi, són les que asseguren la sostenibilitat de l’explotació d’un aqüífer, ja que representen la quantitat d’aigua que pot extraure’s d’un aqüífer sense afectar el volum total embassat i que, en mitjana, equivalen a la quantitat neta d’aigua que entra en l’aqüífer –que és la que entra per infiltració d’aigua de pluja, retorn de reg, recàrrega des d’un riu, o altres mecanismes–, menys la quantitat que n’ix per bombaments, descàrrega a rius o altres. Si som capaços d’explotar un aqüífer tot assegurant que la mitjana interanual d’extraccions iguala la mitjana d’entrades netes en l’aqüífer, llavors sí que podríem dir que l’aigua subterrània és infinita (com creien alguns savis de l’antiguitat) en un sentit figurat, ja que l’aqüífer serviria com a embassament regulador, aportant aigua en períodes de sequera i recarregant-se en períodes humits sense que el seu volum mitjà minvara en el llarg termini ni els seus nivells descendiren de manera constant en el temps.
A mitjan anys seixanta, els estudis hidrogeològics inicials van avaluar els recursos renovables de l’aqüífer de la Manxa Oriental en 350 hm³ a l’any, que posteriorment es van revisar a la baixa fins a 320. Aquesta informació, unida a l’aparició de les bombes submergibles, el baix cost de l’electricitat i el preu relativament alt d’alguns cultius, com la dacsa, va induir la construcció de nombrosos pous particulars i la transformació de grans superfícies en cultius de regadiu, sense que hi haguera prou control per part de l’autoritat. En 1985 va entrar en vigor una nova llei d’aigües que declarava les aigües subterrànies com a part del Domini Públic Hidràulic (al qual ja pertanyien les aigües superficials des de feia temps), però la falta de personal en la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va impedir la supervisió necessària per a assegurar l’aplicació de la llei, la qual cosa va dificultar la caracterització, regulació i control dels nous pous. L’explotació va arribar a aconseguir els 400 hm³ a l’any, el 98 % dels quals eren per a regar 100.000 ha, una magnitud incompatible amb la xifra de 320 hm³ a l’any de recursos renovables.
Aquesta explotació va provocar que, durant la sequera de 1990-1994, els nivells de l’aqüífer descendiren tant que el riu Xúquer va deixar de rebre aquella aigua que l’havia mantingut com a curs d’aigua perenne durant tota la seua història. El funcionament de l’aqüífer va canviar radicalment. Si abans descarregava pel riu Xúquer, ara ho feia pels pous de bombament. Si abans el riu Xúquer era un riu que rebia aigua de l’aqüífer, ara era l’aigua del riu la que s’infiltrava en l’aqüífer.
Així, el declivi continuat dels nivells en l’aqüífer, a causa de la posada en marxa de cada vegada més hectàrees de regadiu, i l’augment dels bombaments induït per la sequera van produir l’assecament del riu i, de retruc, la reacció de regants i de la Confederació Hidrogràfica, amb l’objectiu d’intentar revertir, o almenys paralitzar, la tendència al buidatge de l’aqüífer de la Manxa Oriental.
Reaccions i propostes des de l’Administració i els regants
La Junta de Regants de la Manxa Oriental i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer es van adonar que era necessari prendre mesures, consensuades entre els usuaris i l’Administració, per a intentar revertir la situació. Entre aquestes, cal destacar el compromís per part dels regants de declarar un pla anual de gestió en el qual s’estableixen les superfícies de cultiu i les seues dotacions, i complir-lo, amb les consegüents multes en cas de no fer-ho; la millora de l’eficiència dels sistemes de reg; el reemplaçament amb aigua superficial d’unes certes extraccions subterrànies; la substitució del proveïment de la ciutat d’Albacete per aigua superficial procedent de l’embassament d’Alarcón aprofitant el canal del transvasament Tajo-Segura, i la compra, per primera vegada a Espanya, de drets de reg en èpoques de sequera per a reduir les extraccions. Aquestes accions han tingut l’efecte desitjat que, tot i que no s’ha reflectit en una recuperació dels nivells en l’aqüífer, sí que es pot verificar en una estabilització d’aquests. Durant l’última dècada, el volum mitjà extret en l’aqüífer de la Manxa Oriental ha sigut d’uns 300 hm³ a l’any, més d’acord amb els recursos renovables estimats. Cal esmentar que si la substitució de l’extracció d’aigua subterrània per aportacions d’aigua superficial continua com està previst i l’objectiu marcat per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer d’extraure al voltant de 275 hm³ a l’any es compleix, podríem assistir a un canvi definitiu en la tendència dels nivells i a la seua progressiva recuperació.
Mereixen ser destacades dues accions més orientades a la consecució d’una explotació sostenible de l’aqüífer de la Manxa Oriental, totes dues iniciades en 2006 i en contínua actualització. Aquell any, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va entrar en contacte amb els grups d’hidrogeologia de les universitats Politècnica de València i de Castella-la Manxa per a elaborar un model numèric del sistema aqüífer amb l’objectiu d’estudiar l’evolució històrica de l’aqüífer en règim natural, entendre millor el balanç del sistema, predir-ne l’evolució –tant dels nivells piezomètrics com de les descàrregues al Xúquer– i dur a terme una anàlisi d’escenaris davant diferents situacions com puguen ser l’impacte del canvi climàtic, el reemplaçament de pous amb aportacions superficials o la compra de drets d’aigua. El model ha complit els seus objectius i es calibra i actualitza anualment. Aquell mateix 2006, també es va posar en contacte amb el Grup de Teledetecció de la Universitat de Castella-la Manxa per a desenvolupar una tècnica d’avaluació indirecta de les extraccions de l’aqüífer per anàlisi d’imatges satel·litàries i el càlcul de l’índex de vegetació. Aquesta tècnica permet conèixer les necessitats hídriques dels cultius i serveix per a extrapolar la quantitat d’aigua de reg aplicada per a aconseguir el desenvolupament vegetatiu deduït per teledetecció. Les estimacions fetes serveixen per a acarar els plans d’explotació declarats pels regants i assegurar que aquests es compleixen.
Renovable no vol dir infinit
Les aigües subterrànies són un recurs renovable, com ho són els boscos o els bancs de peixos, però el fet que siguen renovables no vol dir que siguen infinits. Tot recurs té una taxa de renovació, i si aquesta se sobrepassa de manera sostinguda en el temps, passant de l’ús del recurs a la mineria d’aquest, el recurs pot esgotar-se i finalment desaparèixer. Els aqüífers són sistemes dinàmics: tenen una certa capacitat d’emmagatzematge, unes entrades i unes eixides. Si les eixides augmenten per una explotació descontrolada i superen les entrades durant un període prolongat de temps, la diferència entre eixides i entrades només pot provenir de l’emmagatzematge de l’aqüífer. Un desequilibri continuat comportaria l’esgotament de l’aigua emmagatzemada i l’aqüífer deixaria de funcionar com a element regulador que aporta aigua en temps de sequera i emmagatzematge en els períodes humits.
L’aqüífer de la Manxa Oriental és un exemple d’un aqüífer on durant massa temps les extraccions van superar les entrades, la qual cosa ha provocat un descens continuat dels seus nivells. El reconeixement per part de regants i Administració que la situació era insostenible ha donat peu a una col·laboració entre totes les parts i l’acceptació d’una sèrie de mesures orientades a frenar la deterioració de l’aqüífer i, esperablement, la seua recuperació. I encara que no hem contestat la pregunta sobre quanta aigua hi ha en l’aqüífer de la Manxa Oriental, pensem que hem deixat clar que els seus recursos no són infinits.
