El fin de todo (astrofísicamente hablando)
Katie Mack
Traducció de Joan Lluís Riera. Diagrames de Nick James. Crítica. Barcelona, 2021. 235 pàgines.
Una de les descripcions literàries més belles de l’univers es pot llegir a les pàgines finals de La república de Ciceró. Es tracta d’un somni: Publi Corneli Escipió l’Africà s’endú el seu net a contemplar les estrelles des d’una mena de mirador celeste de la Via Làctia. Allà, li descriu el firmament i li diu: «Més enllà de la Lluna, tot és etern.» Ara bé, per molt que aquesta imatge d’immensitat infinita sigui ben suggeridora i s’adigui al pensar popular, avui sabem que no és certa. Amb prou precisió podem dir que l’univers té una edat de 13.800 milions d’anys i que sí, va començar amb el big-bang i que, a més, un dia morirà.
Katie Mack, una astrofísica jove i molt compromesa amb la divulgació del coneixement del cosmos, ha publicat un assaig bellíssim que repassa la història de l’univers i que explora cinc dels seus possibles finals. Es tracta d’un camí fet d’hipòtesis i de preguntes, però també de les importants descobertes que s’han dut a terme en les darreres dècades: el 1998, per exemple, vam tenir la certesa que l’univers s’està expandint de manera accelerada; també ara sabem que d’aquí 4.000 milions d’anys la galàxia Andròmeda xocarà amb la nostra Via Làctia i que, de totes dues, se’n crearà una de sola; i, en bona part, els astrofísics tenen més capacitat per afinar un possible final del cosmos ja que, gràcies als mapes de freqüència de microones del firmament, cada vegada disposen de més informació sobre com es va produir el big-bang i com va evolucionar l’univers a partir de llavors.
Si s’invertís la seva expansió, el cosmos assistiria al big-crunch o gran implosió, la primera mort que Mack explora en l’obra. Es tracta potser de la noció de final que més predicament va tenir fa uns anys entre els científics, però Mack adverteix que probablement l’univers l’eludirà. El segon final possible és la mort tèrmica que tindrà lloc si l’expansió no s’atura: les galàxies quedaran aïllades les unes de les altres, les estrelles se submergiran en la negror i s’evaporaran els forats negres. La hipòtesi que té més números, per a Mack, és la tercera, una de les més dràstiques, anomenada big-rip: les estrelles dels marges de les galàxies es desviaran de les seves òrbites regulars i els planetes esclataran. La penúltima mort possible es produirà si comença a expandir-se una bombolla de buit causada per un esdeveniment d’alta energia. I finalment, la hipòtesi del gran rebot, l’última descrita, ens posa al davant d’un univers cíclic que es clou amb un gran cataclisme, però que després recomença.
L’assaig està admirablement concebut perquè la professora de la Universitat Estatal de Carolina del Nord no perd ocasió d’exposar detingudament tots els conceptes complexos que li surten al pas: la recurrència de Poincaré, la teoria general de la relativitat d’Einstein, la física de partícules… Tot és explicat amb detall, amb tocs d’humor, amb metàfores entenedores i amb diagrames que proporcionen un bon aclariment visual. Fascinada per l’estructura profunda de la realitat, Katie Mack ha escrit una gran història del tot, i amb ella ha desmentit Escipió: el que hi ha més enllà de la Lluna no és, ni de bon tros, etern.
Ressenya actualitzada el 7 d’octubre de 2021.
