Discursos

Arnold Schwarzenegger es va ficar en un embolic dient que admirava el talent de Hitler com a orador. Independentment de quin sigui el contingut d’un discurs, si aconsegueix el seu objectiu de mobilitzar l’audiència, és indiscutible que qui l’ha escrit –i qui l’ha llegit– té talent. Potser no és bona idea lloar Hitler quan s’està fent campanya electoral, com era el cas de Schwarzenegger el 2003, però és just donar al Cèsar el que és del Cèsar.

L’editorial Penguin va publicar una antologia de discursos del segle XX (inicialment el 1992, una mica abans d’hora, i la van actualitzar el 1999, en una mostra d’impaciència impròpia d’una editorial seriosa). Entre més de 150 discursos, n’hi ha de líders polítics i socials, i sí, n’hi ha un de Hitler. Hi ha un parell de persones «no polítiques», com Salman Rushdie parlant sobre la llibertat d’expressió, i en general tots els discursos s’adrecen a problemes socials des de diversos punts de vista. No n’hi ha cap que parli de ciència.

Pot ser que durant el segle XX no hi hagués cap discurs memorable sobre cap aspecte de la ciència? No serà perquè no passessin coses, des dels inicis de la genètica i la relativitat fins a la cursa per completar el genoma humà i el reconeixement del nostre impacte sobre el clima, passant per la revolució verda i la demostració de la relació del tabac amb el càncer.

I, discursos, se’n van fer: com a mínim, cada any els premiats amb el Nobel van parlar en un fòrum no especialitzat i amb una gran difusió. Tota mena d’acadèmies i organitzacions científiques marquen dates assenyalades convidant persones rellevants a parlar sobre algun tema. Sovint aquests discursos recullen un arc vital: per exemple, el de Jaume Bertranpetit a la sessió inaugural del curs 2021-2022 de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona evoca la seva visió metodològica i històrica de l’estudi de la vida i l’evolució. El discurs d’ingrés de Mercè Durfort a la Reial Acadèmia de Doctors d’Espanya el 2007 va glossar el pas de Ramón y Cajal per Barcelona des d’un punt de vista històric, i acabava amb el poema «Carrer del Notariat, 1888», un homenatge de David Jou a Ramón y Cajal dedicat a Durfort.

L’absència de discursos científics de referència és una mancança que agreuja la separació entre ciència i cultura general, i obre la porta a discursos pseudocientífics que, amb un innegable talent comunicatiu, empenyen la societat en direccions contràries al bé comú. Si no hi ha equivalents científics de «I have a dream» o «Ich bin ein Berliner» potser caldria anar-los escrivint, que de temes no en falten.