Les afinitats electives
Johann W. von Goethe
Traducció de Carlota Gurt.
Col. Bernat Metge Universal.
Alpha Editorial, 2023. 332 pàgines.
El 1775, el químic suec Torbern Bergman va publicar De attractionibus electivis, una obra en llatí on definia l’afinitat com la tendència de dos elements a dissociar-se en presència d’un tercer pel qual un dels dos se sentís més atret. El 1809, Johann W. von Goethe feia servir el concepte químic i un títol molt semblant per escriure Les afinitats electives, una novel·la que ha tornat a ser publicada en català, amb traducció de Carlota Gurb.
La traductora explica en l’epíleg «Triar, triar, triar» que el títol alemany ja presenta una dificultat de traducció, perquè Verwandtschaft significa ‘afinitat’, però també ‘parentiu’. Com comenta, ha fet alguns malabarismes per mantenir-ne els dos sentits en algunes frases, però, quan ha hagut de triar, ha mantingut, encertadament, com s’ha fet usualment en altres llengües, ‘afinitat’. I en la tria d’algun altre terme també ha intentat mantenir la «vinculació temàtica amb la química de les relacions».
Probablement, Goethe hauria aprovat la tria. Ell mateix es considerava més científic que literat i la química no estava al marge dels seus amplis interessos. A la novel·la, el concepte químic del títol, objecte de debat a principis del segle xix, passa d’aplicar-se a les substàncies a ser una imatge de les relacions humanes. Un matrimoni culte i benestant, Eduard i Charlotte, acull com a convidats el capità Otto (un amic del marit) i la jove Ottilie. En una lectura nocturna en veu alta, una pràctica tan usual en aquella època, s’exposa des del punt de vista de la química el que la convivència desencadenarà més tard. Eduard i el capità expliquen a Charlotte el concepte d’afinitat electiva. Els casos amb substàncies s’exemplifiquen mitjançant metàfores amb persones. I així l’argument de la novel·la seria, molt simplificadament, una reacció de doble desplaçament: AB + CD → AD + BC. La metàfora química il·lustra el trencament de parelles i la formació de noves unions. I no sempre, malgrat el títol, per elecció, perquè, com opina Charlotte, «l’oportunitat crea les relacions» i «l’elecció està només en mans del químic que posa en contacte aquests elements».
En aquesta tragèdia burgesa amb moltes lectures, la química ajuda a fer-ne una. Com explica en el seu interessant pròleg Simona Škrabec, les explicacions químiques eximeixen de responsabilitats els protagonistes, perquè seria la tendència natural allò que desfaria parelles i en formaria de noves. Tal com se separen els components d’una substància, es trenca més d’un matrimoni. Una institució que, per a un personatge, Mittler, «és la base i el cim de tota cultura». Per la seva banda, el comte qualifica de fantasia imaginar que «les coses mundanes, i en especial les unions matrimonials, són perdurables».
A part del simbolisme, del retrat dels personatges i de l’exquisit llenguatge, tan ben traslladat al català, una de les coses que més pot atreure de la narració és com perfila les convencions d’una societat burgesa moralment decadent en un entorn natural agressiu, malgrat els esforços de l’Eduard i de la Charlotte per modelar-lo. La metàfora botànica tampoc no n’és absent i mencions breus a les idees de Goethe en aquest camp haurien arrodonit aquesta acurada edició.
