Viatges

La literatura científica de viatges comença i acaba amb l’antropologia. O amb l’etnografia, segons si es vol filar prim. No tinc en compte els llibres antics, les històries naturals dels romans i altres narracions de viatges més o menys mítics. La fita inicial quedaria entre Marco Polo, amb el seu relat amb descripcions detallades dels costums dels pobles orientals, barrejades amb elements geogràfics, polítics i comercials, i les cròniques que va generar el descobriment d’Amèrica, amb la intenció enciclopèdica de voler abastar tota la informació possible sobre un món profundament aliè.

Ara bé, no és fins al segle xix, el segle de l’Imperi Britànic, que es dóna el creuament fèrtil entre la literatura científica i la literatura de viatges. La voluntat de posar un seny ordenador en les descripcions dels viatgers és allò que marca el pas de la crònica més o menys verídica a la recopilació i l’anàlisi rigorosa de dades.

Al tombant d’aquell segle Alexander von Humboldt va deixar una obra d’una magnitud wagneriana, i poc després va tenir lloc el viatge iniciàtic de Darwin al voltant del món. El seu diari de viatge i tota la literatura derivada d’aquestes observacions simbolitzen la capacitat de transformar l’experiència vital del viatge, amb tota la càrrega simbòlica que sempre ha tingut aquest procés, en coneixement científic. El contrast és màxim amb la vivència dels científics gentlemen experimentant al saló de casa (per exemple, Faraday en aquells mateixos anys).

El segle xix inclou altres relats memorables de científics viat­gers, com el del jove Wallace lligat per sempre a Darwin. Fins i tot hi ha un llibre de Francis Galton dedicat a aconsellar els viatgers: The art of travel és una guia reveladora de la mentalitat i els costums de l’època. Possiblement sigui la primera obra d’aquest gènere precursor de les guies de viatge actuals.

Com acaba tot plegat? Si no estic molt equivocat, el darrer llibre de viatges escrit com a treball de camp és L’antropòleg innocent (o, per ser estrictes, la seva seqüela Un esport no gens perillós).

Des de la publicació d’aquests dos llibres els anys 1983 i 1989 em costa identificar-ne cap altre que pugui entrar dins aquesta etiqueta, o si més no que hagi tingut un impacte destacable. La narrativa de viatges és un gènere popular, això no té discussió. Però l’enllaç entre els viatges i la ciència passa per altres bandes. El llenguatge audiovisual ha pres el relleu al llenguatge escrit, i des de fa unes dècades el gènere documental ha aportat obres molt més rellevants al coneixement. Les sèries sobre el món submarí, o els viatges per terres remotes, es narren a càmera i no al quadern.  No crec que arribem mai a resoldre el debat sobre quin dels dos llenguatges pot facilitar millor la transformació de la vivència en coneixement.

Bibliografia
Barley, N., 2004. L’antropòleg innocent. Edicions 62. Barcelona.
Darwin, C., 2001. Charles Darwin’s Beagle Diary. Cambridge University Press. Cambridge.
Galton, F., 1855. The art of travel. John Murray. Londres.
Polo, M., 1999. Viajes. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Alacant.

© Mètode 2014 - 80. La ciència de la premsa - Hivern 2013/14

Biòleg i escriptor (Barcelona)