L’algoritme ha desistit de recomanar-me sèries de zombis. Ha entès que és un tema que no em motiva prou per comprometre-hi 500 hores. Vaig mirar dos o tres capítols de Santa Clarita Diet i la vaig trobar entretinguda però no prou com per continuar-la. En això vaig contra el corrent de la cultura popular, on els zombis han assolit una presència comparable als vampirs, uns altres éssers morts i vius alhora.
Els zombis també han esdevingut un gènere de literatura científica. El mort vivent és una metàfora útil per referir-se a conceptes científics, articles de recerca o teories que són presents al debat tot i que van ser descartats o retractats temps enrere. En aquesta categoria hi ha l’article de Benveniste en Nature sobre la memòria de l’aigua, que surt regularment als materials promocionals dels homeòpates, i l’article de Wakefield en The Lancet sobre la relació entre la vacuna triple vírica i l’autisme, que els antivacunes inclouen a les seves teories de conspiració.
Metàfores a banda, hi ha una literatura científica primària que s’ocupi dels zombies? Hi ha treballs d’antropologia cultural i sociologia que estudien l’origen i la transmissió dels mites del mort vivent des de les civilitzacions antigues fins a l’actualitat, però la pregunta és: hi ha organismes que estiguin vius i morts alhora i que puguin passar per zombis? Potser no estan vius i morts alhora, però alguns organismes modifiquen el seu comportament per facilitar la reproducció dels seus hostes de maneres espectacularment autodestructives. Les formigues del gènere Camponotus infectades pel fong Ophiocordyceps unilateralis busquen un lloc amb la temperatura i humitat adequada per la reproducció del fong i s’immobilitzen durant dies mossegant una fulla per nodrir-se fins que les espores els surten pel cap. El paràsit unicel·lular Toxoplasma gondii fa l’olor d’orina de gat atractiva per les rates i les empeny a acostar-se als gats i fer de menjar a domicili.
A la literatura hi ha descripcions de comportament zombi en persones intoxicades amb una barreja que, aparentment, inclou la neurotoxina tetrodotoxina, però la credibilitat dels casos descrits no és segura.
L’evolució de comportaments autodestructius en animals és tan contrària a la nostra intuïció que l’hem anomenada zombi i l’hem associada al mite del mort vivent que enllaça amb les experiències de quasimort o de paràlisi postintoxicació. Tot plegat ens ajuda a imaginar situacions de perill màxim per a la nostra espècie. Fem broma amb el comportament autodestructiu de les formigues i les rates però encara està per veure qui escriurà el final de la història
