En el món de la literatura hi ha petites joies que el lector troba inesperadament en el seu camí. Llibres que omplen de gaudi estètic aquell temps d’oci que, segons pensa George Steiner, és la dimensió indispensable per recollir-se interiorment i desenvolupar sense cap trava l’art antic de la lectura. Perquè al capdavall, qui dubta que llegir és copsar en silenci els signes que l’autor d’una obra ha fixat en la més absoluta soledat i que aital relació dual té una mística arcaica i, tanmateix, rabiosament moderna, en tant que el ritual de significar un text s’actualitza en el temps a cada nova descoberta literària?
Perquè el que fa Martí Domínguez a les seves Històries naturals és just regalar-nos amb l’estètica del gaudi. Un llibre de llibres que, amb les il·lustracions de Perico Pastor, emula els quaderns de camp d’un naturalista minuciós en el seu afany de transmetre tot el seu saber acumulat en l’observació i l’experiència. I és així que ens trobem amb una obra on regna la sensibilitat, és a dir, la intel·ligència i la cura per cada detall a l’hora d’imbricar l’home amb la natura. Una demostració de recursos que ens demana oci –temps– a fi de crear un espai –la dimensió interior– on el lector, literalment, s’endinsi en el joc de relacions creuades que Martí Domínguez ens fa avinents en la seva obra.
No debades Històries naturals s’organitza com un recull d’articles que el nostre autor –novel·lista i biòleg– sistematitza concatenant degudament cadascun dels relats que se’ns exposen. Cada article és tot un món, és a dir, un assaig on la curiositat s’exposa a la llum de la matèria observada. Una curiositat –la mare del coneixement– certament subjectiva, que Martí Domínguez fixa –objectiva– en un intent d’aproximació a tot allò que és susceptible de reflexió i estudi. Entre la ciència i l’art –com en qualsevol assaig que es preï– Martí Domínguez cerca hàbilment l’equilibri entre aquestes disciplines. Un joc de miralls on la identitat de cada tema se’ns revela com una porta del saber. Un saber integral –sense fissures– en què l’autor manifesta la seva admiració per Leonardo, Van Eyck, Piero della Francesca, Dürer o Gentileschi –i tan sols esmento els pintors–, així com per Darwin, Humboldt, Linné, Lamarck o Anne Gaskett, indistintament.
I tot plegat amb l’estima de Martí Domínguez –no podia ser altrament en un escriptor il·lustrat com ell– pel mot precís en la detallada relació que fa en cadascun dels papers d’Històries naturals. Un assaig on el llenguatge s’expressa per mitjà d’aquella exquisidesa en la paraula que plasma amb especial delicadesa l’esperit científic de l’autor. Esperit també poètic, que troba en la malenconia per la pèrdua d’un món –canònic és l’article sobre l’ombra del noguer– la part que ens interpel·la en la mesura que tot allò humà és natura i sense aquesta no som res. Històries naturals expressa la meravella d’existir i ens commina a contemplar la vida amb reverència. Senzillament imprescindible.