La naturaleza humana
Jesús Mosterín
Ed. Espasa Calpe, Madrid, 2006, 418 pàgines.
Són moltes les raons que em porten a recomanar-los aquest llibre, l’últim de Jesús Mosterín, però, en favor de la brevetat requerida i de la concisió necessària, les conglomeraré en tres: claredat, actualitat i universalitat.
El llibre, escrit amb una claredat aclaparadora, no perd abast intel·lectual. Rara virtut la d’aquells que són capaços d’arribar lluny en les seues explicacions i de fer-ho amb una línia argumental on no s’assumeix res i tot s’explica, i en el moment adequat. Parlant de la naturalesa humana, Mosterín ha d’introduir-nos en conceptes variats de biologia molecular, de genètica, de biologia evolutiva, de neurociència, d’antropologia, de psicologia, de lingüística, de sociologia, d’ètica, de moral, de teologia, de filosofia i de les oportunes notes històriques que envolten el sorgiment d’aquests mateixos conceptes i teories. No es tracta d’un conglomerat inconnex. No ho és perquè el seu és un llibre de tesi, d’argument que es fa explícit de manera contínua. Té, de nou, la rara virtut en aquest tipus d’obres de mostrar la seua tesi ràpidament, i quedar aquesta allotjada en la nostra rebotiga mental per servir de fil conductor per a comprendre tot el seu missatge i veure la unitat que el caracteritza.
El llibre té una gran actualitat. Però no tant perquè tracte un tema actual com pel fet de fer-ho des de la perspectiva del que es va tractant en les respectives fronteres del coneixement científic. Mosterín reclama que per a entendre la nostra naturalesa hem de conèixer allò que la ciència aporta per a entendre-la. Però el seu estar al dia en la ciència és molt més que conèixer detalladament els avenços fonamentals; és pensar que es tracta d’una condició necessària per a poder plantejar tesis sostenibles.
El llibre de Mosterín és universal, dins de la millor tradició del pensament de la Il·lustració. Es diu que alguns científics són il·lustrats. Mosterín és un filòsof, il·lustrat també, que pensa allò humà en tota la seua dimensió i sosté que per a comprendre l’esser humà es necessita la integració compatible i coherent de molts coneixements.
Que tenim naturalesa és tant com dir que habita en nosaltres una dimensió biològica que, per raons que Mosterín desenvolupa en el seu capítol 1 i desgrana del 2 al 8, s’ha negat, ocultat, vilipendiat i rebaixat. La ciència, però també corrents de pensament de tots els temps que en l’actualitat queden vi goritzats pels descobriments i troballes científiques, restitueixen aquella injuriada dimensió. Certament planteja reptes, i seriosos, saber-nos tant éssers animals com éssers singulars (els que tracta en els capítols 9 a 14). Tant, que no sols està cada vegada més a l’abast de la nostra mà l’elecció del nostre propi destí, sinó saber també la nostra probable soledat còsmica.
