‘Ishi, el último de su tribu’, de Theodora Kroeber

Ishi, el último de su tribu
Theodora Kroeber
Traducció d’Antonio Desmonts. Antoni Bosch editor. Barcelona, 2021. 160 pàgines.

De vegades em pregunto per què, sensibilitzats com estem (i està bé que ho estem) per la conservació de la biodiversitat, no pensem tant en les pèrdues de diversitat humana. M’ho pregunto i em sorprèn, ja que som una espècie decididament antropocèntrica, i acostumem a pensar abans en el nostre propi benefici que en el de qualsevol altra espècie. A finals de 1993, mentre escrivia sobre això en algun altre lloc, la premsa de Manaus relatava la situació del poble juma, a l’Amazònia brasilera. S’ha estimat que al segle xviii hi havia uns 15.000 juma. L’any 1940 en quedaven uns 300. Posteriorment, van ser víctimes de quatre matances seguides en mans de buscadors d’or i hisendats invasors. La darrera fou el 1973, quan varen ser assassinats 32 juma dels 40 que en quedaven. Aquella notícia de la premsa de Manaus parlava dels supervivents, l’home més jove dels quals era Amoim Aruká, d’uns 58 anys, acompanyat de les seves tres filles. A principis d’aquest any, llegíem a la premsa que Aruká va morir el 3 de febrer de 2021, quan tenia uns 86 anys, víctima de la COVID-19.

La tragèdia dels juma, i la mort del darrer d’ells a principis d’aquest any, no ha despertat grans inquietuds ni cap desassossec. Això pot ser degut a una indiferència cada cop més generalitzada pels temes que parlen de la desaparició de grups humans sencers. O bé, esperem-ho, perquè hi ha poca informació de detall, de manera que no coneixem la història personalitzada des del punt de vista dels vençuts, i es fa més difícil empatitzar-hi. Ja se sap, la història l’escriuen els vencedors. Dels vençuts, hi ha cròniques generals, fredes dades estadístiques, reports d’associacions indigenistes, treballs acadèmics fets per antropòlegs, però poques vegades tenim el testimoni detallat de la gent dels pobles que desapareixen. Certament, els testimonis d’aquesta mena són rars, però n’hi ha algun, i un cas rellevant és el d’Ishi.

Ishi fou un indi yahi que va néixer cap al 1860 a prop de la muntanya Lassen, a Califòrnia. Pertanyia al grup tribal dels yana, que vivien en relatiu aïllament, tan sols en contacte amb tribus veïnes, com els maidu i els wintun. La febre de l’or provocà una invasió imparable de colons blancs als seus territoris, i a principis del segle passat els yahi ja havien estat gairebé exterminats, tot quedant només set supervivents, entre els quals hi havia Ishi. Aquest petit grup va sobreviure durant uns pocs anys al seu territori amagant-se dels blancs, fins que tan sols va quedar Ishi, el darrer de la tribu. Desemparat, va mantenir-se a la selva fins a l’estiu de 1911, en què va arribar, en pèssimes condicions, als afores d’Oroville, a Califòrnia. Per tal de protegir-lo, el xèrif el va empresonar, i després el va deixar sota la tutela d’Alfred Kroeber, antropòleg del Museu d’Antropologia de la Universitat de Califòrnia.

Il·lustració: Perico Pastor

Ishi va començar a viure al Museu, va transmetre a Kroeber la història yahi i va recrear elements de la seva manera de viure ancestral, per exemple, fabricant eines amb la tecnologia tribal. La resta de la seva vida la passà al Museu, un lloc on Ishi se sentia fora de perill i on podia deixar testimoni d’un poble que ja no existia. La primavera de 1916 va morir a l’hospital de la Universitat de Califòrnia, víctima de la tuberculosi. Després, amb les precises notes i transcripcions d’Alfred Kroeber, la seva esposa Theodora va escriure la història d’Ishi, que avui publica en castellà Antoni Bosch. Amb una prosa senzilla, com transcrivint les pròpies paraules d’Ishi, el llibre ens explica com vivia el seu poble, quins eren els seus déus i els seus herois, quin era el seu coneixement de la natura, com era la seva llengua, quins eren els valors yahi.

La seva visió cosmològica, per exemple, ens resulta familiar i fascinadora alhora. Escoltem-la: «Uns Herois van anar sota la terra; es diu que dos d’ells, Jupka i Kaltsuna, vivien en les profunditats del Waganupa. Els altres, segons la natura de cadascun, es van transformar en el Primer Peix, en els Primers Ocells, i en els Primers Quadrúpedes. Esdevingueren els Avantpassats dels nostres salmons, de les oques i dels ànecs que volen entre la terra i el Món Celeste, de l’os i del cérvol, i de tota la resta de quadrúpedes de la muntanya i les praderies. Quan els Déus i els Herois es van transformar en criatures de l’aire, de l’aigua i de la muntanya, Jupka i Kaltsuna, del cim del Waganupa estant, van veure el món creat als seus peus. Llavors Jupka digué “Està acabat”, i Kaltsuna replicà “És el moment que facis la Gent”.»

La transcripció de les paraules d’Ishi ens acosta singularment a la seva manera de pensar. Com quan ens diu: «Quan l’últim arbre sigui tallat, quan l’últim riu sigui contaminat, els blancs s’adonaran que els diners no es mengen». O en les exaltacions líriques per l’arribada de la primavera: «Era l’època de la migració primaveral del salmó, del trèvol verd, que els cérvols tornessin de la muntanya amb els seus cervatells; l’època en què la vella terra es tragués de sobre la manta de neu i comencés un Any Nou per al Poble.» O, amb el seu to més pessimista, desesperat: «Aquí no queda cap presència d’esperits. Soc l’últim del Poble, quan jo hagi desaparegut, serà com si mai no haguéssim existit.»

El filòsof Martin Heidegger, que, per cert, ha estat titllat d’antisemita, va dir en una ocasió que els éssers humans són com finestres, a través de les quals podem percebre el sentit del món. Les finestres de les minories ètniques ens permeten contemplar paratges que no estarien altrament al nostre abast. I cadascun d’aquests pobles que desapareix és com una finestra que es tanca, per la qual ja no podrem mirar i aprendre mai més. El llibre Ishi, el último de su tribu ens permet mirar encara avui per la finestra dels yahi, un poble extingit. Cal aprofitar-ho.