‘¿Qué hacer en caso de incendio?’, d’Héctor Tejero i Emilio Santiago
Un extintor de butxaca per a la fi del món
¿Qué hacer en caso de incendio?
Manifiesto por el Green New Deal
Héctor Tejero i Emilio Santiago
Capitán Swing. Madrid, 2019. 256 pàgines.
2019 ha estat l’any en què el canvi climàtic ha conquerit del tot l’esfera pública, amb una intensitat inusitada. En les dècades anteriors havíem vist que la qüestió abandonava l’àmbit acadèmic i esdevenia tema primordial de la divulgació científica i, més recentment, hem presenciat que una mena de «perspectiva climàtica» ha anat amarant fins i tot el periodisme més mainstream: ja no només trobem articles i reportatges que parlen exclusivament del canvi climàtic o alguna de les seues conseqüències, sinó que és estrany trobar peces que aborden qüestions referents a la indústria, el turisme o l’alimentació sense fer cap al·lusió «al tema». De manera similar, la preocupació pel canvi global ha eixit de l’ecologisme militant i s’ha encomanat a bona part de la població.
En aquest brou de cultiu, l’atenció mediàtica generada per dues dones ha acabat d’apuntalar el canvi climàtic com una qüestió pública de primer ordre: d’una banda, la jove sueca Greta Thunberg, catalitzadora del moviment juvenil #FridaysForFuture i que ha esdevingut una icona de la lluita contra el canvi climàtic (amb tots els peròs al seu discurs o grau d’exposició mediàtica). De l’altra, la congressista de la Cambra de Representants dels Estats Units Alexandria Ocasio-Cortez, l’entrada en escena de la qual ha donat un gran impuls al conegut com a «Green New Deal». Aquesta iniciativa política –reminiscent del New Deal promulgat als EUA durant els anys trenta per l’administració de Franklin D. Roosevelt– feia ja un temps que es discutia en entorns demòcrates i ecologistes anglosaxons. Però, amb l’impacte mediàtic d’Ocasio-Cortez, una jove de classe treballadora del barri novaiorquès del Bronx, s’ha solidificat en una proposta política que pretén capgirar el sistema actual.
En ¿Qué hacer en caso de incendio? Manifiesto por el Green New Deal, el bioquímic i bioinformàtic Héctor Tejero i l’antropòleg Emilio Santiago s’endinsen en les ramificacions d’aquest ambiciós programa polític que, segons defensen, no només ha d’estar orientat a pal·liar les pitjors previsions del canvi global, sinó també a recuperar i assentar una més que ofegada justícia social. Així, l’enfocament dels autors va més enllà del context nord-americà i apliquen la necessitat d’un Green New Deal a la realitat espanyola, europea i mundial. No obstant això, des de l’inici i al llarg del llibre, deixen clara una cosa: el Green New Deal no és la solució definitiva al canvi climàtic. No hi ha cap solució definitiva per a aquest procés extremadament complex que ja està alterant de forma irremeiable la vida al planeta Terra.
Justament un aspecte que fa d’aquest assaig una peça colpidora –però també inspiradora– és una sinceritat lúcida a l’hora d’abordar veritats incòmodes: des d’una esquerra que ha estat incapaç de combatre la conquesta ideològica de la societat per part del neoliberalisme, a la impunitat dels lobbies de la indústria energètica, que durant dècades han actuat intensament en contra de mesures de control a l’ús de combustibles fòssils. D’altra banda, tot i que no s’hi recrea, l’obra tampoc no esquiva les previsions més terribles, per al medi i per a la humanitat, que comporta l’augment de la temperatura global del planeta. De fet, denuncia la injustícia tremenda del fet que les parts del món més vulnerables al canvi climàtic estiguen habitades per la població més pobra, la que menys consumeix i menys contamina.
«L’evidència no admet rèplica: les respostes mundials al canvi climàtic seran polítiques»
Sense titubejar, l’obra assenyala el capitalisme com a «causa última del canvi climàtic i les crisis ecològiques» que ens afligeixen i ens deixa clar que cap mà invisible ens traurà les castanyes del foc. Ataca amb vehemència la mentalitat neoliberal que viu absorta en la fantasia del creixement etern –que encara avui alimenta– i que desvincula la producció de riquesa dels recursos naturals, ometent, per tant, la finitud d’aquests. També ens adverteixen els autors de no confiar que una tecnologia ex machina obre el miracle: per exemple, el procés de descarbonització del sistema energètic i de transició cap a un model basat en energies renovables també alberga reptes, ja que aquestes tecnologies depenen en bona part de l’extracció de minerals a punt d’esgotar-se.
No obstant això, l’obra evita amb èxit caure en un derrotisme immobilitzant i reivindica «l’optimisme militant contra la catàstrofe». Tejero i Santiago culminen aquest manifest disseccionant les àrees sobre les quals el Green New Deal ha d’incidir urgentment; entre altres, la descarbonització de la indústria, la creació de treballs «verds» de baixes emissions i amb bones condicions laborals, una alimentació de qualitat basada en la proximitat, sistemes eficients de reciclatge, o una reordenació del territori racional que es conjugue amb una mobilitat més sostenible. Res no serà possible sense que una nova consciència ecosocial impregne les nostres vides, des dels nostres hàbits de consum fins a les nostres decisions polítiques, en tots els àmbits on aquestes es tornen rellevants.
Encara que les propostes de Tejero i Santiago puguen ser matisades, o fins i tot reformulades, l’evidència no admet rèplica: les respostes mundials al canvi climàtic seran polítiques. No fer res i permetre que les elits continuen explotant la biosfera per al seu benefici personal, a costa de la naturalesa, de la resta de la humanitat i de les generacions futures, és una resposta política. Lluitar, amb el que sabem que podem fer –i tot i ser conscients que potser no és suficient–, per a construir una civilització on el balafiament de recursos i l’exclusió social siguen aberracions, n’és una altra. És en el curt termini, en mig de les flames i amb l’extintor a la mà, on es decidirà tot.
