Tiene la sonrisa de su madre
Poder, deformación y potencial de la herencia
Carl Zimmer
Traducció de Patricia Teixidor.
Capitán Swing, 2023. 776 pàgines.
Quan Alfred Russel Wallace llegia el tractat sobre la domesticació de plantes i animals de Charles Darwin, va anar de dret al capítol titulat «Una hipòtesi provisional sobre la pangènesi». En acabar-lo, no va reprimir l’emoció i de seguida escrigué a l’autor el 24 de febrer de 1868: «No puc expressar quant admire el capítol sobre pangènesi. Per mi és un veritable consol tenir una explicació factible d’una dificultat que sempre m’ha turmentat, mai la podré abandonar fins a trobar-ne una de millor, i això serà molt difícil». El mateix dia, Asa Gray també s’adreçava a Darwin contant-li que havia discutit amb col·legues de Harvard la pangènesi «i ens va semblar a tots una hipòtesi que ara mateix és la millor possible». Malgrat tot aquest entusiasme, la pangènesi –l’enrevessada explicació de Darwin sobre l’herència, aquella «dificultat turmentadora» de Wallace–, no sols fou una «hipòtesi provisional», sinó també errònia. Ben mirat, les explicacions sobre l’herència van estar durant segles enterbolides per una diversitat de fets biològics sorprenents. Plantes i animals no semblaven manifestar sempre el mateix patró hereditari i, fins i tot, Gregor Mendel va tenir la sort de fer experiments amb pèsols abans de capficar-se amb altres plantes dissidents de les lleis que ell mateix havia descrit. La pangènesi anava errada, però tampoc la genètica mendeliana calmaria el turment de Wallace, ni de bon tros.
Aquest llibre de Carl Zimmer és un càntic a la manca de lleis biològiques generals, a les imperfeccions, les excepcions o les particularitats que fan de l’herència, en el sentit més ample del terme –seria millor dir-ne les herències?–, un conjunt de realitats impossible d’acomodar en un esquema simple. És també un passeig per les sendes tortuoses del pensament científic, les seues interseccions amb l’experiència basada en la prova i l’error dels milloradors i els avenços tècnics que ens han permès disseccionar les herències a totes les escales, des dels genomes fins a la transmissió cultural humana. A més, l’autor s’atreveix amb els vessants més vidriosos de l’herència, sobretot quan n’hem fet un ús polític –un abús, tot sovint– amb extrapolacions racistes o discriminatòries i cruels atemptats a la dignitat humana. També explora les aplicacions de les tecnologies de la manipulació genètica i cel·lular, en el tractament de malalties o en noves estratègies d’edició genòmica. Per tot això acaba furgant en unes costures ètiques que ara interpel·len tota la humanitat.
Zimmer és un periodista reconegut, un bon narrador de temes científics, col·laborador habitual de The New York Times i autor de diversos llibres, incloent-hi un notable manual sobre evolució. Són memorables les seues infografies sobre el coronavirus que ens acompanyaren durant el confinament. Es pot dir que és un testimoni privilegiat del quefer científic, atesa la seua agenda de contactes i les múltiples entrevistes a científics i les visites a laboratoris que ha dut a terme. Potser aquesta és una raó per la qual el llibre gravita tant al voltant de la ciència feta als Estats Units, un biaix un pèl exagerat. No obstant això, no es pot negar que el resultat és un autèntic tour de force amb el concepte d’herència i totes les seues arestes.
Zimmer no escriu per als especialistes: el seu compromís és amb un públic lector que vulga aproximar-se a l’embullada història cultural de l’herència. El recurs a l’anècdota i a les vivències personals (fruit sobretot del seu treball de reporter) o un discurs narratiu encastat de metàfores magistrals potser basteixen una bona estratègia –qui sap si l’única– per a mantenir l’atenció al llarg de 776 pàgines. El títol, tan ben trobat, ja és una joia suggerent. Dividit en cinc parts i dènou capítols, es narra, per exemple, la dèria gairebé malaltissa per correlacionar gens i caràcters molt complexos, com la intel·ligència; el barallat dels cromosomes, el mestissatge, els mosaics i les quimeres cel·lulars; les herències paral·leles amb els nostres microorganismes acompanyants; les intervencions humanes en els processos reproductius de plantes i animals, fins als mems i l’herència cultural acumulativa pròpia de la nostra espècie. El volum es complementa amb un glossari i una bibliografia molt generosa citada en notes a peu de pàgina i que ajuda a localitzar fonts primàries i textos d’ampliació –vinc de comprar-me tres llibres mencionats per Zimmer. La traducció al castellà de Patricia Teixidor és de bon llegir, tot i que sempre s’acaben colant els falsos amics que traeixen fins i tot el més competent dels professionals: algun bilió que hauria de ser mil milions o un ecòleg transmutat en ecologista.
Darwin confiava en la perícia experimental de George Romanes per transformar el «no-res eteri» de la pangènesi en una «teoria substancial». No sols no fou així, sinó que avui ens enfrontem a una diversitat d’herències polièdriques, més complexes i entrellaçades del que mai ningú va poder imaginar. Amb totes les limitacions que li vulgueu trobar, si us abelleix descobrir una realitat biològica molt intricada i rica, val la pena la inversió de temps i l’esforç de llegir aquesta obra, un bany de realisme biològic que desborda totes les visions simplistes de l’herència presents als llibres de text o a les revistes del cor –sí, perquè un «ventre de lloguer» és molt més que un mer receptacle per al fetus. Us sorprendrà tanta complexitat i us sentireu afortunats d’haver arribat ací amb tantes coses com podrien haver anat malament. Gaudiu per molts anys de les vostres herències!
