No tot al patrimoni científic és pols sufocant, oripell esmorteït o natura morta. També s’hi troben col·leccions vives, les quals, dins aquest context, ofereixen el contrapunt dinàmic i acolorit. Un bon exemple n’és el Jardí Botànic de la Universitat de València, un dels fons patrimonials més reeixits d’entre els que pertanyen a l’esmentada institució. El Jardí, com qualsevol altra col·lecció de contingut naturalista, té interès tant per a qui fa estudis relatius a l’àmbit de la natura que s’hi està representant, com per a qui s’acosta amb una motivació històrica. Així, ens pot donar llum tant en un estudi comparat, posem-ne, sobre la família de les fagàcies, com en una reflexió al voltant de la recepció dels nous corrents de pensament evolucionista a la València de les acaballes del segle XIX. A banda de tot açò, no cal dir que el Jardí és, i ho ha de continuar essent, un espai per a la recreació dels ciutadans i visitants de la ciutat que l’acull, amb la qual cosa, esdevé un lloc privilegiat per a fer entrar en interacció la ciència, la història i el públic.
Per a aconseguir aquest objectiu, els requeriments tampoc no s’allunyen gaire dels que caracteritzen la resta del patrimoni científic. Malgrat tot, les col·leccions vives presenten un tret singular: estan sotmeses als cicles vitals dels objectes que contenen. També el nostre Jardí n’és prova, amb els seus arbres monumentals… i lògicament molt vells. Si la conservació del patrimoni científic, al vessant instrumental o d’exemplars biològics morts, passa per la neteja, la restauració i les bones condicions dels magatzems o dels espais expositius, al vessant de les col·leccions vives passa per la substitució dels exemplars malalts o morts per uns altres, joves i puixants, i per l’atenció contínua i àdhuc amorosa d’allò que són éssers vius, tan vius com el que se’n fa càrrec o s’hi interessa. El nostre Jardí sap molt d’abandó i de desatencions. Sembla que la situació, sortosament, ja està superada. Esperem que també al futur.