Des del principi, l’activitat humana ha estat lligada a la llum solar. Adaptativament som criatures diürnes i la nit sempre s’ha reservat per a descansar. Durant la nit l’home primitiu degué trobar-se perdut. De fet, la foscor representa encara per a moltes persones un territori de misteri i inseguretat. És per això que l’home ha fet servir la llum artificial per a compensar aquesta debilitat. Durant molts segles fou el foc, i més recentment la llum elèctrica que, en multitud de varietats i formes, va proliferar i envair cases i carrers. L’hem portada fins als llocs més recòndits del planeta. A les ciutats hem convertit la nit en dia… i les conseqüències ecològiques han estat nefastes.
|
Quan parlem de llum, cal recordar que en realitat estem referint-nos a tres zones d’emissió: la zona ultraviolada, la visible i la infraroja. Per a l’ull humà tan sols la segona és perceptible, per tant, útil per a il·luminar les nits. No obstant això, els sistemes d’il·luminació actuals no emeten exclusivament en l’espectre visible. Sembla obvi que la llum emesa fora d’aquesta franja és una energia desaprofitada, almenys pel que fa als sistemes d’il·luminació urbans. És per això que podem parlar de bombetes contaminants i no contaminants. Entre les més perjudicials trobem les bombetes de vapors de mercuri, les de vapors de mercuri amb halogenurs i, definitiva, qualsevol tipus de lluminària que tinga una emissió dilatada dins de l’espectre.A l’altra banda tindríem les bombetes que tenen una emissió molt més restringida. El cas més evident és la bombeta de vapors de sodi de baixa pressió (vegeu figures), fàcilment identificable per la llum groga que emet. Tanmateix, l’efecte contaminant no sols depèn del tipus de llum sinó també del disseny. En poques paraules, cal il·luminar tan sols allò que és necessari. Els globus de llum, tan abundants a les ciutats, perden el 50% de l’energia precisament a causa del 50% de l’esfera que emet llum cap al cel. S’esdevé el mateix amb els focus orientats per damunt de la línia de l’horitzó o amb els dispositius que utilitzen llum reflectida. Sense mesures correctores els efectes descrits per a la fauna són molt diversos. Per als insectes s’ha parlat de pèrdues de visió temporals o totals, desplaçament de poblacions, pertorbacions en els moviments migratoris interferència en còpules, ovoposició i alimentació, i sobredepredació per part d’altres animals que troben en els llums una font segura i predictible d’alimentació. Per als ocells s’han trobat indicis de desorientació, sobretot en aus marines pelàgiques que tan sols van a la costa per a niar. Fins i tot s’han evidenciat canvis que afecten els processos fotosintètics i els cicles d’ascens i descens del plàncton marí. Exemples de sistemes d’il·luminació correctes i incorrectes
|
 |
Espectre d’emissió de la bombeta de vapors de mercuri.
Espectre d’emisión de la bombeta de vapores de sodi de baix.
|
Per a molts animals terrestres la nit és el moment de màxima activitat. La foscor pot donar alguns avantatges. Per a les preses representa una manera d’escapar dels depredadors: la nit és camuflatge. Per als depredadors és la manera d’evitar la competència amb altres depredadors i també de no ser advertits per algunes preses. Viure de nit imposa moltes restriccions sensorials i els animals han de disposar d’òrgans visuals adaptats a una baixa lluminositat o utilitzar sistemes alternatius, com ara l’ecolocalització. Independentment de quines siguen les raons per a viure de nit i les seues adaptacions, el fet és que els animals de vida nocturna són molt nombrosos. Entre els vertebrats s’hi compten més de la meitat dels mamífers, bona part dels amfibis i moltes aus. Entre els invertebrats hi ha cucs, caragols, aranyes i escorpins, però destaquen per la seua abundància els insectes. Més del 75% dels lepidòpters (papallones) són d’activitat nocturna. Això vol dir que s’alimenten, s’aparellen i, en definitiva, mantenen tota la seua activitat en la foscor de la nit. S’esdevé el mateix amb un important nombre de coleòpters (escarabats) i altres grups d’insectes. Estem parlant de grups animals amb centenars de milers d’espècies. Per tant, “viure la nit” ha estat una bona estratègia evolutiva, sens dubte una peça clau que va conferir importants avantatges a aquests grups animals.
«Per a molts animals terrestres la nit és el moment de màxima activitat. La foscor pot donar alguns avantatges. Per a les preses representa una manera d’escapar dels depredadors: la nit és camuflatge»
No obstant això, amb el pas del temps algunes adaptacions poden perdre la seua eficiència davant d’algunes característiques noves del medi. Aquell sistema especial de visió nocturna que permetia aprofitar quantitats mínimes de llum ambiental és ara un parany que condueix els éssers de vida nocturna cap a noves perspectives evolutives no gaire optimistes. Aquestes “quantitats mínimes de llum” de la nit primitiva han sobrepassat actualment un llindar que fa que els animals nocturns es vegen totalment desorientats, fins i tot en el cas dels insectes, atrets indefugiblement. En el segle XIX, els entomòlegs ja coneixien aquest fototropisme positiu i se’n servien per a capturar material entomològic. Avui sabem que el component de la llum especialment nociu és l’espectre ultraviolat (tot i que la potència i disposició de les llums són altres factors decisius). També sabem que una metròpoli mitjana assoleix els 10 kilowatts per km2, una quantitat de llum molt superior a la proporcionada per la lluna plena, l’única llum amb la qual interaccionaren tot al llarg de milions d’anys els animals nocturns.
Benicàssim, fotografiat des de les proximitats de la torre Colomera amb il·luminació urbana sobredimensionada. / Foto: J. Domingo
L’alerta sobre aquest problema va sorgir des de ben entrat el segle passat, i no precisament de la mà dels naturalistes sinó dels astrofísics. La llum, com a element contaminant, no afecta tan sols la vida salvatge. La seua dispersió per l’atmosfera crea una refulgència que impedeix observar els estels que fins i tot podríem veure sense cap instrument òptic. Un mantell espès que també redueix el rendiment dels formidables aparells d’observació astronòmica actuals. I com que les inversions econòmiques que es fan per a construir un observatori astrofísic són notables, almenys molt més notables que per a qualsevol infraestructura mediambiental, els errors havien de ser corregits. Situar els observatoris al cim de les muntanyes fa temps que va deixar de ser una garantia per a escapar-se de les reverberacions contaminants de les ciutats.
Els naturalistes, per la seua part, no començaren a tractar el tema fins als anys 70 del segle XX. De fet, en la majoria dels casos no s’alertava de les propietats nocives de la llum sinó que s’investigaven per tal d’utilitzar-les d’una manera pràctica: control de plagues, sistemes més efectius per a la captura d’insectes, etc. L’alerta de les fatals conseqüències d’aquest nou contaminant arribà encara més tard, i per descomptat, l’aplicació amb un bon grapat de dècades de retardament. I paradoxalment, com en el cas anterior, incloent en la recepta un ingredient obligat en qualsevol projecte mediambiental amb perspectives d’èxit: la rendibilitat econòmica.
Una de les iniciatives més interessants dels últims temps es desenvolupa a Innsbruck, ciutat encaixada entre les valls dels Alps tirolesos. La intensa brillantor de la ciutat transformava la vall en un embut per a la fauna invertebrada dels vessants muntanyosos i milers d’insectes es concentraven a la ciutat, allunyats del seu hàbitat originari. Amb una perspicaç estratègia -que inclou fins i tot un llibret amb el suggerent títol d’El perill de la brillantor– els científics del Tiroler Landesmuseum Ferdinandeum demostraren a les autoritats locals que podien estalviar energia -és a dir un bon grapat de diners- només aplicant unes correccions bàsiques (substituir alguns tipus de bombeta, fer més eficient el disseny d’alguns fanals, etc.). A més, es protegia el medi ambient, i mai millor dit, perquè és quasi segur que sense el benefici econòmic la iniciativa ambiental hauria estat impossible.
«La llum, com a element contaminant, no afecta tan sols la vida salvatge. La seua dispersió per l’atmosfera crea una refulgència que impedeix observar els estels que fins i tot podríem veure sense cap instrument òptic»
A les nostres terres, tan sols en tenim dues: en 1988, es va protegir el cel canari (si seguim amb les comparacions, un autèntic parc natural per a l’observació del cel) i es va crear una “Oficina Técnica para la Protección de la Calidad del Cielo” de caire clarament astronòmic. A Catalunya els esforços d’astrofísics i naturalistes semblen més units i la recent Llei del Cel dóna cabuda, almenys en la seua forma, tant per a problemes astronòmics com mediambientals. De nou, l’avantatge és doble: científic i econòmic (el Parlament de Catalunya preveu un estalvi de 2.500 milions de pessetes anuals).
Al País Valencià, les nits no són especialment fosques. La línia litoral que va des del riu Sénia al cap Roig és una franja il·luminada escandalosament per la concentració demogràfica i el turisme. Les pertorbacions són en aquest territori especialment perjudicials. Pel llevant, els habitants marins (aus pelàgiques, plàncton marí, etc.) i migradors (ocells i insectes) es veuen desorientats i pateixen un efecte d’encegament a mesura que s’aproximen al continent. Pel ponent, afecta el seguit d’albuferes i marjals que recorre el litoral valencià, hàbitats de gran valor ecològic. Aquest eix lumínic paral·lel a la mar té una ubicació absolutament dissortada. Al capdavall, el terreny urbanístic per excel·lència al nostre litoral sempre han estat els saladars i dunes estabilitzades, i així aïllen per sempre la franja costera de les marjals i albuferes. Esperem, però, que la legislació sobre la qualitat del cel no tarde a arribar a les terres valencianes. És una mesura mediambiental que comença a ser necessària en aquesta terra que, segons s’ha dit, és una terra de llum i color. Potser amb massa llums i colors… almenys durant la nit. Les perspectives de futur per a les nostres nits són fins ara prou fosques.
