Treballar amb conceptes que són la negació d’altres de ben coneguts és un recurs senzill. L’Estat del Malestar enfront de l’Estat del Benestar, Terra Crítica enfront de Terra Mítica, etc. Un altra cosa ben diferent és omplir els conceptes de significat útil per a l’anàlisi. En el nostre cas concret, què cal entendre per malestar urbà i com es concreta aquest a la ciutat de València?
Pel que fa a la definició, podem convenir que hi ha malestar urbà quan grups socials específics fan palès el seu desacord amb situacions o polítiques urbanes concretes. És clar que aquesta definició sols serveix per al malestar urbà explícit i actual i no per a aquells d’implícits o previsibles, malestars dels quals també direm alguna cosa
En el nostre cas concret, hi ha una sèrie de manifestacions explícites de desacord amb situacions i/o polítiques urbanes i sol ser la premsa diària la que en dóna notícies i n’actua de difusor. Abans de fer una llista més o menys exhaustiva, hi ha dues qüestions prèvies que considere d’interès explicitar. En primer lloc, una part gens menyspreable dels conflictes s’ubiquen geogràficament en llocs que, annexionats a la força a la ciutat de València a finals del XIX, encara “van a València”. És a dir, en llocs que tenen una feble interiorització de la seua suposada condició de ciutadans de València. La raó d’aquest fet és probablement una combinació de la persistència i inèrcia d’una identitat pròpia i de l’aclaparador oblit a què han estat sotmesos des de l’endemà de la seua forçada integració. Els Poblats Marítims en són, sens dubte, el paradigma, però també Benimàmet, Campanar, Benimaclet, Patraix, Russafa… Fins i tot la qüestió de l’horta, tot i que no es tracta d’un nucli urbà annexionat, també participa de les característiques d’espai “perifèric” maltractat.
La segona qüestió és, naturalment, la dels “salvem”. No sabria fixar-ne cronològicament l’origen (potser el primer fóra el del Botànic), però és un fet evident que aquesta forma peculiar de contestació ciutadana ha proliferat des de mitjan anys noranta. Però, què són els “salvem”? Doncs, agrupacions d’interessos contraris a la política urbana oficial que es formen per a cada cas concret i que tenen una certa “imatge” de marca. Quan hi ha un “salvem” per mig, ja se sap a priori quin tipus de gent hi participa i quines són les seues pràctiques. Perquè aquestes plataformes “salvífiques” tenen com un dels seus trets bàsics la previsibilitat de la seua actuació pel fet senzill que apliquen la mateixa teràpia independentment de quina siga la malaltia. I és per això que problemes tan diferents com la destrucció del camí del Pouet i les seues alqueries, el fastigós tema del solar dels Jesuïtes o la ZAL han trobat en els respectius “Salvem” respostes molt semblants.
«L’aparició i proliferació dels “Salvem” és un fet sociològic important que, com a mínim, mostra dues evidències: la ineficàcia dels partits polítics de l’oposició i la ja llarga i tal vegada irreversible crisi de les associacions de veïns»
He dit adés que també és relativament previsible la composició dels “Salvem”. En general és un melting pot prou senzill: la suma de un grup d’afectats i d’una colla de gent procedent de l’esquerra extraparlamentària adobada amb un bon nombre de suposats intel·lectuals crítics que tenen la seua seu a la Universitat o altres organismes oficials.
L’aparició i proliferació dels “Salvem” (que tenen molt de ressò gràcies a alguns diaris i a fòrums de debat organitzats per partits polítics que no saben què dir) és un fet sociològic important que, com a mínim, mostra dues evidències: la ineficàcia dels partits polítics de l’oposició (és aquest un fet “local” o “general”?) per a canalitzar i dirigir la contestació (ja tenen prou amb les seues disputes endogàmiques) i la ja llarga i tal vegada irreversible crisi de les associacions de veïns a les quals, teòricament, els pertocaria encapçalar aquesta mena de protestes. Per tant els “Salvem” són una conseqüència i no una causa.
Com haurà pogut endevinar sense massa esforç el lector, jo no sóc, precisament, un incondicional dels “Salvem”. I no ho sóc perquè, tot i reconeixent el que de bo i raonable tenen algunes de les seues actuacions o proposicions, em semblem formes d’organització assemblaries on no tenen lloc els discordants i que menyspreen la cultura del pacte i el consens, fent que els conflictes s’enquisten. És clar que els nostres governants hi donen tota classe de facilitats amb una pràctica de la democràcia molt sui generis. Per ser més explícit, crec que, des de la tornada de la democràcia als ajuntaments el 1979, mai no havíem assolit cotes tan baixes d’informació i participació ciutadana. No es discuteixen amb els veïns els pressupostos d’inversió com es feia als anys vuitanta, ni hi ha cap tema que merite cap tipus de referèndum, per molt indicatiu i no decisori que siga, l’ús de les telecomunicacions per a donar notícia de les ordres del dia dels plens i comissions de govern i del seu resultat no és, simplement, costum. Podia continuar però és prou evident que la pràctica habitual d’una filosofia tsarista i prepotent fa que els ciutadans (o alguns) se senten com un zero a l’esquerra i això incentiva l’absència de ganes de “pactar” res.
Una altra raó per la qual tinc una indissimulada prevenció pels “Salvem” és que són un brou molt bo per al desenvolupament del paradigma “antiurbà”. La melangia de temps passats que mai no foren millors, l’anacronisme i el caràcter de vegades objectivament reaccionari (de paràlisi), són trets que estan presents sota l’embolcall d’una ciutat més habitable. El mateix terme de “Salvem” ja és simptomàtic de voler salvar (què, de qui, per què?) alguna cosa que es perd. Llàstima que no hi haja, i és paradoxal, un “salvem la ciutat dels cotxes”. A aquest jo sí que m’apuntaria.
Tota la crítica dels “Salvem” que tot just acabe de fer no vol dir que no compartesca alguns dels plantejaments. Però aquestes noves formes de participació ciutadana són proclius a la santa excomunió si no combregues amb la totalitat del seu evangeli. A un bon amic meu li digueren “traïdor” per intentar posar-hi alguns grams de tranquil·litat i crítica constructiva. Jo no puc tenir cap esperança amb el que he dit.
M’agradaria tenir espai per anar analitzant, un per un, tots els “Salvem” i enraonar en quines coses hi estic d’acord i en quines no. Sols a títol orientatiu: allò del Camí del Pouet es podria haver evitat si s’haguera estat més atent; el tema del Botànic ha estat positiu per a la ciutat però cal dir -i saber-, que la llicència era anterior al 1979, que tota l’esquerra aprovà un conveni que reduïa molt l’edificabilitat i que l’únic que es podia haver fet en el seu moment (moment de pocs diners i moltes necessitats) era el mateix que al Saler: recuperar el dret de la propietat indemnitzant; pel que fa a la ZAL, crec que aquesta és necessària; en el cas de l’horta ja fa temps que vaig proposar fer un parc natural amb els espais d’horta amb més futur (el professor Joan Mateu els ha estudiat bé), no limitats, és clar, a la ciutat de València i que aquest parc es finançara amb els diners dels qui, per raons justificades, utilitzen espais d’horta. Perquè sense diners no hi ha protecció activa possible i de l’horta no es pot viure sense moltes reconversions. Tinc respecte pels paisatgistes i reconec els valors antropològics d’aquest espai, però cal ser pràctics. I en aquest sentit, el text de la Iniciativa Popular en marxa és molt burocràtic, no calen dos anys de moratòria (en sis mesos hi hauria de sobra) i no es pot aplicar la moratòria a la ZAL. Ens queda, si no n’he oblidat cap, el “Salvem” del Cabanyal. Em sembla demencial que la plataforma haja oblidat la Malva-rosa (que acaben de manifestar-se, amb raó ) i de Natzaret i que no tinga una alternativa global per al “Balcón al Mar”. És prou evident que la prolongació del Passeig al Mar no és necessària ni estratègica, però també és cert que la revitalització dels Poblats Marítims exigeix crear noves centralitats. I la prolongació és una alternativa que si s’exigira que fóra per a vianants (amb el pas restringit a residents, vehicles de subministrament i tota mena de serveis públics) tindria molts menys efectes negatius i alguns de molt positius. Fins i tot pense que es podria estendre la restricció per a vianants a tot l’àmbit declarat en el seu dia Bé d’Interès Col·lectiu (BIC) per la Conselleria de Cultura. Les altres alternatives no les he vistes formalitzades i no hi ha prou d’afavorir que els veïns rehabiliten les seues cases.
Bé, dèiem que, a més dels malestars explícits i actuals que hem tractat de plantejar de forma molt resumida, n’hi havia d’altres d’implícits i/o previsibles. En el primer bloc caldria incloure l’angoixós problema del soroll, la caòtica i contradictòria pýlítica de transport (per què no es reserva per als vianants tot el centre històric?, túnels o tramvies?, per a quan una política de restricció de l’ús del vehicle privat?) i el fort desinterès ciutadà provocat per l’absència vergonyosa d’informació i participació. I pel que fa al segon bloc, la pobresa hi és ben present a la ciutat (gorrillas, immigrants, sans culotte), la prostitució no s’arregla muntant carpes ni permetent patrulles “civils”, la droga no es resol alçant murs i els nous PAI d’urbanització i creació de barris provocaran que els pitjors barris de la ciutat vagen despoblant-se i, pel conegut procés del filtrat, vagen sent ocupats per grups marginals. Problemes a la vista.
«Els ciutadans som clients i copropietaris de la ciutat i no súbdits ni pagadors passius d’impostos»
Per a finalitzar aquest breu comentari sobre el malestar urbà a la ciutat de València, voldria subratllar que a més de poc intel·ligent, la política de l’estruç és perillosa. Cal fer explícits i posar damunt la taula els malestars implícits o previsibles. I, per últim, i açò està dedicat ex aequo als “Salvem” i a la voracitat immobiliària, resulta poc comprensible que un entorn natural tan bo com el nostre, que hauria de ser un actiu, haja esdevingut una font de conflicte i paràlisi. Hi ha camins ja assajats més civilitzats i creatius (l’experiència alemanya és prou enriquidora), però cal asseure’s i parlar amb intenció d’arribar a acords que beneficien la ciutat. No és de rebut que els representants legítims confonguen la legitimitat democràtica amb una patent de cors i “obliden” exercir una tasca mediadora entre els diferents interessos en joc.
Que hi ha malestar urbà a València és una evidència com ho és que no tots els malestars s’expliciten i que ens podem avançar a l’aparició de més d’un problema previsible. Però això demana -i perdoneu la insistència- una cultura de diàleg i un altre tarannà de tots els agents implicats. La seua absència crispa i esterilitza els problemes en lloc de resoldre’ls. Uns partits polítics profundament renovats, que obrin les portes i no tinguen por dels independents i simpatitzants serien millors instruments. Ho deixaré aquí perquè m’he ficat, sense voler, en el relliscós i prou utòpic tema de què haurien de ser els partits polítics al segle XXI. I això demana -o pot demanar- un altre número monogràfic d’aquesta revista.
No voldria finalitzar aquestes ratlles sense deixar oberta una petita finestra a l’esperança. Cap govern és etern i aquest i els que li succeiran aprendran, amb molta pedagogia i esforç, que els ciutadans som clients i copropietaris de la ciutat i no súbdits ni pagadors passius d’impostos. Algun dia.