Els productes del rusc

Fruit of the hive. In recent years there has been an increase in the interest shown in apiary products and their positive effects on human health. Honey, the product of bees par excellence, has traditionally been used medicinally, as well as being a high-energy, natural food. Numerous therapeutic properties have been attributed to propolis, which is a mixture of plant resins and wax. Pollen and royal jelly are two apiary products that have recently bee incorporated into the human diet and are rich in essential ingredients.

L’organització d’un rusc d’abelles resulta realment sorprenent per la seua capacitat d’organitzar els diversos treballs de la colònia, comunicar-se entre elles les fonts d’aliment o situacions de perill, construir les bresques més perfectes (en què s’ha optimat l’espai), decidir la renovació de les seues reines, i molts exemples més que aquests insectes socials brinden als qui vulguen acostar-se a conèixer-les.

Però si hi ha un aspecte de la vida d’una colònia realment cridaner per a nosaltres és la seua capacitat de produir aliments tan variats com la mel, el pol·len o la gelea reial, cadascun amb unes funcions específiques en la nutrició d’aquests insectes, però capaços, al seu torn, de delectar (en especial la mel) i ajudar a complementar l’alimentació humana. No volem oblidar-nos en aquesta relació del pròpoli, un producte amb gran potencial en la dietètica, que constitueix l’autèntica “medecina” del rusc.

Abans d’entrar a aprofundir en cadascun d’aquests productes, aguaitarem una colònia d’abelles i veurem quins usos en fan les abelles. Tindrem així les primeres pistes de les seues propietats biològiques i dels beneficis que ens reporten.

La mel, l’or dolç, és l’aliment energètic per excel·lència; rica en sucres, procedeix del nèctar de les plantes, que les abelles recol·lecten i transformen, i constitueix la base alimentària d’aquests insectes

El pol·len, l’or en pols, aporta els lípids, proteïnes, minerals i vitamines i és fonamental per a alimentar la cria de les abelles, proporcionar les reserves de greixos a les femelles adultes i per a la producció d’una gelea reial de qualitat per a les abelles dides.

La gelea reial, l’or blanc, és l’aliment de la cria en els seus primers dies de vida i l’aliment de la reina durant tota la seua vida (la reina és l’única femella fèrtil de la colònia i la posta en moments de màxima plenitud arriba als 2.000 ous diaris).

 El pròpoli, l’or negre, s’utilitza per mantenir la asèpsia a l’interior del rusc, tapar badalls i enfortir les bresques de cera, i també per evitar la putrefacció d’altres insectes o animals intrusos (ratolins, serps,…) que per la seua grandària les abelles no poden traure del rusc una vegada morts.

La mel

La brillantor i la força de la textura en una mel que flueix acabada d’extraure de les bresques i el seu dolç sabor quan no podem evitar portar-ne un poc als nostres llavis la fan mereixedora de rebre el que a primera vista podria semblar un “pompós” apel·latiu, l’or dolç.

Però encara n’hi ha més: en la mel s’han identificat prop de 180 substàncies diferents, encara que la seua composició bàsica són els sucres glucosa i fructosa (i en menor mesura la sacarosa). Entre aquesta nombrosa llista, trobem minerals i vitamines (amb una gran riquesa qualititativa encara que en quantitats no molt elevades), àcids orgànics i enzims (que representen un paper fonamental en les propietats biològiques d’aquest producte).

«En la mel s’han identificat prop de 180 substàncies diferents, encara que la seua composició bàsica són els sucres glucosa i fructosa»

Com dèiem en la nostra introducció, la mel procedeix del nèctar de les plantes (esment a banda mereix la melada, la procedència de la qual són secrecions de parts vives de les plantes o d’insectes xucladors que hi són presents), una solució d’aigua i sucre (en més o menys percentatge) que les abelles recullen dels nectaris (generalment situats en les flors encara que poden estar també en altres parts de la planta), que transporten al rusc en una zona especial del seu aparell digestiu, “l’estómac social”, i que transformen, gràcies a les seues aportacions d’enzims i a un procés de maduració al rusc, en el producte que tots coneixem.

La proverbial “laboriosidad” de les abelles és fonamental en aquest procés; només per a poder apreciar en la seua total mesura el pot de mel que tenim en les mans, direm que 50.000 és una mitjana normal de vols necessaris per a recollir el nèctar suficient que es transformarà després en un quilo de mel, i que això implica haver visitat milions de flors i carregar en el seu estómac social un volum de nèctar en cada viatge que pot arribar a representar el 90% del seu pes.

Aquestes xifres són possibles perquè les abelles són capaces de transmetre a les seues companyes d’eixam el lloc exacte on han trobat una font de nèctar mitjançant el llenguatge de la dansa i aquestes acudeixen massivament a aquelles flors per a seguir el treball de les primeres descobridores. Això explica també, en poques paraules, l’existència de les denominades mels monoflorals, en què hi ha una dominància del nèctar de determinats tipus de plantes, que els atorga unes característiques d’aroma, sabor, textura i color que les diferencien. D’entre aquestes monoflorals, potser algunes de les més conegudes són les mels de romaní (d’un color ambre molt clar, pràcticament blanc quan està cristal·litzada i un sabor marcadament dolç), de flor de taronger (de color ambre clar o gairebé transparent, molt perfumada i suau al gust), d’eucaliptus (de color ambre fosc o ocre, molt aromàtica i amb un sabor peculiar), d’espígol (de color ambre, amb una aroma molt característica, que recorda totalment la lavanda, i persistent), de bruc (una mel ambre amb belles tonalitats rogenques marcada personalitat, poc dolça i amb notes amargues molt característiques).

Producte viu

En qualsevol d’aquests casos, mels de milflors, monoflorals, mels d’una zona geogràfica determinada, etc., parlem sempre d’un producte viu, biològicament actiu que va transformant-se fins i tot després de ser extreta.

Una d’aquestes transformacions, tal vegada la més coneguda però al mateix temps més desconeguda pel consumidor, és la cristal·lització. La mel és una sobresaturació de sucre i aigua, inestable per tant en el seu estat “líquid” i amb tendència a formar agrupacions de cristalls de glucosa que acaben atorgant al producte aquell aspecte compacte, malentès a vegades pel consumidor com una adulteració. Una forma de destruir aquests cristalls i donar a la mel un aspecte líquid és l’aplicació de calor a altes temperatures en un procés de pasteurització. Però aquest procés altera el contingut en altres components fonamentals en les propietats biològiques de la mel,

Propietats biològiques

La mel s’ha utilitzat en moltes civilitzacions i cultures antigues com a cicatritzant, en la curació de nafres i ferides; la Bíblia, el Papir d’Ebers o l’Alcorà l’assenyalen com un apreciable remei. Com que no és la comesa d’aquest article, tan sols en posarem un exemple ben aclaridor: Hipòcrates, un dels pares de la medicina, assenyalava: “la mel produeix calor, neteja les nafres i úlceres, suavitza les úlceres dures dels llavis i cura els carboncles i les nafres corrents”.

En l’actualitat hi ha hospitals (concretament a Llemotges, França, el més conegut) que utilitzen la mel per a la curació de ferides (incloses ferides quirúrgiques) i cremades de forma sistemàtica i protocol·litzada.

Diversos investigadors han comprovat el poder antibacterià de la mel (sobretot de les mels fresques que no han estat sotmeses a temperatures elevades), que és degut bàsicament a tres factors: l’alta concentració de sucres, la presència de peròxid d’hidrogen i una sèrie de substàncies –àcids orgànics, flavonoides, etc.– conegudes com inhibines. Nova Zelanda, per exemple, ha autoritzat com a medicament una forma de presentació de mel coneguda com Medihoney (prescrita per a ferides, cremades, nafres,…).

L’aportació energètica, amb sucres d’assimilació directa, la fa molt indicada en la pràctica d’esports o d’exercici físic, perquè aporta resistència física i afavoreix la recuperació.

«Hipòcrates assenyalava: “la mel produeix calor, neteja les nafres i úlceres, suavitza les úlceres dures dels llavis i cura els carboncles i les nafres corrents”»

Així mateix s’han descrit també efectes benèfics sobre el sistema circulatori, el fetge, els intestins (té un suau efecte laxant) o els ronyons i les vies urinàries (la mel és diürètica). I qui no s’ha pres mai mel quan té un refredat? Els components volàtils (especialment terpens), els sucres i el poder antisèptic de la mel s’alien en aquest cas per a aconseguir diversos efectes en el nostre organisme: actua com a expectorant i calma la tos (emol·lient), ajuda a combatre les infeccions, promou la regeneració de les mucoses i vigoritza l’estat anímic general. Aquestes característiques es potencien encara més mesclant-la amb pròpoli.

El pol·len

Les abelles recol·lecten el pol·len de la part masculina de les flors, el pasten amb un poc de nèctar o mel i el transporten al rusc en el seu tercer parell de potes, que està especialment adaptat per a donar cabuda a les boletes multicolors, tal com es presenta habitualment aquest producte en el comerç.

Com en el cas de la mel, només per a fer-nos una lleugera idea de l’esforç que representa la recol·lecció, direm que el temps necessari perquè una abella, de flor en flor, reculla el pol·len que li cal per a formar una càrrega en el seu tercer parell de potes oscil·la dels 5 als 15 minuts, segons la planta, i que, en general, com a terme mitjà, una abella realitza 20 càrregues per dia (és a dir, 40 boletes de pol·len).

 El pol·len és l’aliment plàstic del rusc, bàsic en el desenvolupament de les larves d’abelles, gràcies a la seua riquesa en proteïnes (d’un 20% a un 30%), incloent-hi tots els aminoàcids, en minerals (se n’hi han detectat fins a 27) i en vitamines, així com enzims (se n’han detectat més de 100), reguladors del creixement, àcids grassos, àcids orgànics i flavonoides. La FAO l’ha considerat una font substancial de nutrients essencials en la ingesta diària.

 Situar el pol·len en el nostre quadre d’aliments no és senzill, perquè es tracta d’un producte bastant desconegut. Per a fer-nos una idea de relació amb aliments que habitualment consumim, posarem alguns exemples: 100 g de pol·len tenen tant de fòsfor com la carn de vedella o algunes verdures, i més que la llet sencera; tenen més magnesi que les carns, els peixos i la major part de les verdures (encara que queda lluny del segó de blat o de les ametles, especialment rics en aquest mineral); alguns pòl·lens tenen tant de ferro com els espinacs, la carn o el rovell d’ou i més que el peix; i tant de zinc com les avellanes, el formatge Emmental o la farina de soja (considerats rics en aquest element).

 Si ens fixem ara en alguns exemples entre les vitamines, el pol·len té tanta o més vitamina B1 (tiamina) com l’extracte de llevat o el germen de blat; té més vitamina B2 (riboflavina) que els ous, la llet, i alguns tipus de pol·len en contenen més que el llevat de cervesa (molt ric en aquesta vitamina) o la carn de vedella; el seu contingut en vitamina C és semblant als espinacs, la tomaca o els plàtans; i en alguns tipus el contingut en vitamina E (hi ha més variació en aquest valor) és semblant al del germen de blat, els cacauets o l’oli d’oliva.

És, doncs, evident que es tracta d’un complement de la dieta especialment indicat en moments de fatiga i desnutrició, i resulta també molt adequat en dietes vegetarianes. A més, entre altres beneficis més per al nostre organisme descrits per l’aportació de pol·len, volem destacar el seu elevat poder antioxidant (molts dels elements de la seua composició, com els àcids grassos, les vitamines C i E, betacarotens, seleni, àcids nucleics, etc. representen un paper molt important en aquest aspecte) i el seu consum en alguns països del nord d’Europa com a preventiu de problemes relacionats amb la pròstata.

La gelea reial

Aquest or blanc el produeixen les mateixes abelles (és la secreció de determinades glàndules), té un aspecte de pasta blanc-grogrosa amb un característic sabor àcid i és potser un dels productes del rusc més conegut i publicitat.

Per a comprendre la “fama” de la gelea reial haurem d’observar una mica la colònia: és un fet provat que la diferenciació entre abelles obreres, que no són femelles fèrtils per no tenir desenvolupat el seu aparell genital, i l’abella reina, que sí que el desenvolupa completament (d’aquí la seua major grandària) i és per tant l’única femella fèrtil, com dèiem en la introducció, és deguda al fet que mentre que les primeres reben gelea només durant tres dies del seu desenvolupament i la resta mel i pol·len, la segona rep gelea reial durant tot el seu desenvolupament larvar; mentre que una obrera viu una mitjana de trenta dies quan està en època de trescament la reina pot arribar a viure fins a quatre anys i pot arribar a pondre milers d’ous diàriament.

«Altres característiques de la gelea reial  són el seu paper de reforç del sistema immunitari o com a ajuda per a regular el colesterol»

No està encara clar a què són deguts els efectes que causa la gelea reial en aquells que la ingereixen: recuperació de les forces i la gana, augment del to vital, major resistència al fred, menor sensació de fatiga tant física com mental, entre moltes més que s’han descrit després de prendre-la durant algun temps. Els detractors apunten que si bé la seua composició pot mostrar una gran riquesa en minerals, vitamines, àcids grassos, etc. la quantitat que se’n pren és molt petita (entre 0,5 i 1 g diari). No obstant això, la major part de les opinions dels qui han estudiat la gelea reial s’inclinen a pensar que es tracta d’un producte complex (alguns dels components del qual potser no s’han descobert encara), amb un complet espectre de compostos i un harmoniós equilibri que porta a un efecte sinèrgic entre ells i als efectes adés assenyalats.

Altres característiques de la gelea reial, entre les moltes que s’han descrit, que han despertat més interès són el seu paper de reforç del sistema immunitari o com a ajuda per a regular el colesterol, sense oblidar, és clar, que tonifica i enforteix la pell, evita la sequedat i activa la formació i conservació del col·lagen, la qual cosa ha fet que forme part de nombrosos preparats cosmètics.

Quant a la forma de presentació en el comerç i la millor manera de consumir-ne, volem assenyalar una dada que ens sembla aclaridora: investigadors del món apícola han realitzat assajos de laboratori alimentant larves amb gelea reial fresca i amb gelea reial liofilitzada (i rehidratada posteriorment) Segons aquestes observacions les últimes no aconseguien finalitzar el seu desenvolupament i convertir-se en abelles adultes.

El pròpoli

El pròpoli és el nom genèric que es dóna a les substàncies resinoses recol·lectades per les abelles de diversos arbres (principalment oms, bedolls, àlbers, castanys d’Índies, salzes, pins, avets, roures, etc.).

La paraula pròpoli es deriva del grec pro –“per a” o “en defensa de”– i polis –ciutat–, o siga, “defensa d’una ciutat” (o rusc), la qual cosa ens dóna una idea de les seues principals funcions al rusc, algunes de les quals vam assenyalar ja en la introducció (asèpsia interior, tapar badalls i unions per on pot entrar el fred o la humitat o reduir els trescadors del rusc a l’hivern per evitar l’entrada de predadors).

El seu aspecte és, doncs, resinós, així com l’olor; el color pot variar àmpliament, depenent de la planta d’origen, des del groc-rogenc, groc-fosc, verd-castany, cendrós, verdós, terrosos, ambre, fins gairebé els negres. El sabor és amarg i lleugerament picant. El consum més habitual és en forma de tintures en alcohol, encara que en l’actualitat es pot trobar en càpsules, pastilles, caramels, mesclat amb mel, etc.

El pròpoli es compon bàsicament per resines, 40-50%; cera d’abelles, 25-40% i olis essencials i altres substàncies volàtils, 5-10%. És molt ric en compostos fenòlics, s’han descrit uns 40 compostos flavonoides, així com el CAPE, un ester de l’àcid cafeic, al qual se li atribueix un gran paper com a antioxidant en el nostre organisme. Es considera, doncs, com un poderós antioxidant, com un producte que estimula el sistema immunològic, i són cada vegada més nombrosos els articles que adverteixen dels beneficis d’una dieta rica en flavonoides en les malalties del cor.

L’ús del pròpoli s’està generalitzant cada vegada més en les afeccions de l’aparell respiratori (molts mestres amb problemes de gola en consumeixen de manera habitual), així com en grips i refredats.

Un dels usos més antics és com a cicatritzant i desinfectant (és coneguda la seua utilització en la guerra dels bòers); per a Aristòtil era un “tractament ideal per a colps i magolaments”.

De la llarga llista d’efectes i propietats que s’han descrit d’aquest producte, destaca, a més de les anteriors, el seu poder antifúngic i els efectes en altres problemes dermatològics com ara l’acne, la dermatitis seborreica, alguns tipus de berrugues, i com a atenuant en problemes de psoriasi.

Conclusió

«Però no hem d’oblidar la part “lúdica” d’aquests productes, cadascun dels quals ens descobreix un univers distint de sabors, olors i colors»

L’interès pels productes del rusc i pels seus efectes sobre la salut humana ha crescut en els últims anys. En l’actualitat hi ha societats d’apiteràpia a Amèrica i Europa, de les quals formen part mèdics, apicultors i tècnics que treballen de manera conjunta; el Japó compta amb una associació especialment dedicada al pròpoli els principals membres de la qual treballen en universitats d’aquell país.

Però no hem d’oblidar la part “lúdica“ d’aquests productes, cadascun dels quals ens descobreix un univers distint de sabors, olors i colors, uns plaers potser més accentuats en la mel, de la qual amb cada cullerada podem inundar els nostres sentits amb la diversitat d’aromes florals de la naturalesa, recollits i concentrats per les abelles.