Evolució recent de la costa. Propostes per a la seua anàlisi

© O. Mayoral

 


© O. Mayoral

Els efectes regressius han fet que la mar arrossegue moltes edificacions litorals que, no fa gaire, quedaven allunyades de la riba. En la foto, es pot veure una imatge de gener del 2000 de la costa de Barri-Mar d’Almenara. Aquest sector ha patit una regressió d’uns 200 m tot al llarg dels últims cinquanta anys. Aquestes construccions estan actualment enderrocades.

Recent changes in the coast and methods of analysis. Coastlines are dynamic features undergoing constant change. To study their evolution, one must differentiate cyclic changes, which are due to natural causes, from those that have a longer-term effect. To study each of these types of changes there are a variety of techniques, which have improved over recent years thanks to the development of Geographic Information Systems (SIG), as well as satellite images, which enable more coherent decisions to be taken politically where coastal planning is concerned.

    De tots els àmbits naturals les costes són, sens dubte, aquells que amb més freqüència i claredat mostren canvis significatius en la seua forma i disposició, especialment a les zones de platja. Ací, fins i tot, diàriament podem trobar variacions i canvis deguts a l’enorme desgast d’energia a què es veuen sotmeses. Les ones reben l’energia del vent i la traslladen pel mar fins aplegar a les aigües somes de la costa; allí pateixen tota una mena d’alteracions que acaben desequilibrant-les i rompent-les. El successiu trencament de les ones genera una quantitat ingent de treball que es verifica en remobilització dels sediments de l’àrea costanera. Les platges són, en realitat, enormes dissipadors de l’energia de les ones i tenen com la més valuosa de les seues característiques la capacitat d’adaptar la seua morfologia a les condicions canviants del mar i del vent. Alguns autors han dit que una platja natural és el millor i més perfecte sistema de defensa de la costa, ja que té prou flexibilitat per adaptar-se a les situacions energètiques canviants.

Per tot això, és obvi que la platja canvia de forma natural. Ara bé, és fonamental distingir entre aquells canvis que es produeixen a curt termini i que només són oscil·lacions, en certa mesura cícliques, dels materials de platja per damunt o per davall de l’aigua, d’aquells altres que provoquen canvis progressius, que tenen un caràcter més o menys permanent i que, en la major part de les ocasions, estan clarament relacionats amb intervencions humanes directes o indirectes. Els primers són fruit de cadascun dels temporals i per tant poden detectar-se després d’alguna setmana d’anàlisi. Els segons són la resultant de les mobilitzacions successives en un sentit predominant i per a detectar-los caldrà analitzar-los sobre escales temporals un poc més llargues: uns anys, alguna dècada o alguns segles.

Els canvis “cíclics” o a curt termini permeten reconèixer el funcionament habitual del sistema costaner, és a dir, la resposta morfològica que les platges i els distints elements que les componen –barres submarines, bermes, primera alineació dunar, etc.– presenten enfront de l’acció de les ones, tant durant el temps de bonança com durant els temporals. Per a reconèixer-ho caldrà fer, sobre zones predeterminades, alçaments topogràfics i batimètrics periòdics que ens permeten observar els canvis que es van produint tant a la platja emergida com a la submergida. Preferentment, l’alçament caldria no restringir-lo a un únic perfil per platja, sinó que convé mesurar almenys tres o quatre perfils paral·lels separats entre ells entre 50 i 100 m per a observar-hi els canvis tant en el sentit transversal a la platja com en el longitudinal. Cal assenyalar que a la informació topogràfica s’han d’afegir, sempre que es puga, dades de la textura dels materials que componen la platja per comprendre els moviments d’arenes, graves i còdols amb cadascun dels temporals.

Amb tota aquesta mena d’observacions es pot avaluar la resposta que el sistema platja té enfront de la situació de l’onatge; les platges es poden categoritzar mitjançant índexs més o menys complexos fonamentats tant en la forma de la platja com en les característiques de l’onatge. Dissortadament a les nostres costes no es compta amb mesures sistemàtiques com les ací proposades, sinó que aquestes queden restringides a períodes i àrees molt concretes i, per tant, podem dir que encara ens falta molt per conèixer de la dinàmica a escales temporals curtes de les nostres platges.

 

«A les darreres dècades hem vist retrocessos espectaculars d’alguns sectors costaners»


© F. Jarque
Fotografia aèria de la desembocadura del Xúquer al litoral de Cullera. La construcció d’espigons provoca una acumulació diferencial de sediments que artificialitza la franja costanera i que dóna com a resultat un paisatge anomenat “dents de serra”.   

 
© M. A. Gómez-Serrano
El 90% de les platges valencianes no tenen dunes a causa de la utilització de maquinària pesant per a “condicionar-les” per a l’ús tu­rístic. Dalt, neteja a la platja de Benicàssim. 

Els canvis “progressius” que es verifiquen a escales temporals un poc més llargues han cridat, òbviament més l’atenció i han provocat en més d’una ocasió una clara preocupació social. En les darreres dècades hem vist retrocessos espectaculars d’alguns sectors costaners: exemples escandalosos es poden observar a les platges de Nules, Moncofa, Xilxes, la Llosa o Almenara. Igualment, molts habitants de l’Horta Nord recorden que s’han “perdut” les platges d’Albalat, Foios o Meliana. De forma semblant es pot parlar de retrocessos cridaners de la costa al sud de la desembocadura del Túria i del Xúquer i en molts llocs més. També hi ha llocs on s’han detectat guanys impressionants. El cas més espectacular es detecta al nord de la ciutat de València, on la platja adossada al dic de Llevant del port ha vist créixer la seua extensió fins a un quilòmetre.

Mesurar aquests canvis no és sempre senzill. El sistema més habitual és la comparació de documents cartogràfics i/o fotogràfics que mostren la situació de la costa en distintes dates. Així es poden detectar alteracions paisatgístiques i mesurar les variacions concretes i, en ocasions, superficials que s’han produït. Cal, però, tenir en compte les limitacions que cada tipus de document presenta: els mapes són representacions generalitzades de la realitat i, per tant, sempre mediatitzades pels objectius de cada mapa i pel cartògraf, mentre que la fotografia aèria presenta com a principal limitació el fet que es tracta d’una projecció cònica de la realitat representada i, per tant, s’han de corregir les possibles distorsions abans de prendre mesures exactes. En qualsevol dels dos grups de documentació una limitació clau per a observar canvis costaners és l’escala: els documents amb escales inferiors a 1/30.000 dificilment permeten avaluar les alteracions amb un grau suficient de fidelitat.

La documentació existent dels últims anys és relativament abundant, però prou menys abundant, amb escales suficientment detallades, d’èpoques anteriors a la dècada dels cinquanta. Els mapes antics, anteriors a la segona meitat del segle XIX, són documents extraordinàriament interessants per a mostrar-hi l’existència de determinats elements geogràfics, però no solen presentar la qualitat mètrica suficient per a fer mesures exactes. Es compta amb sèries de cartes nàutiques de finals del segle XIX que representen el conjunt de la costa valenciana a escala poc detallada (aproximadament 1/100.000). D’alguns sectors concrets (ports, badies,…) hi ha cartes a escales amb suficient detall. Un altre grup de mapes interessant a escala detallada són els plànols del cadastre, molts d’ells corresponents a la dècada dels trenta. Pel que fa aquests mapes, no massa fàcils de consultar, cal tenir en compte que en ocasions presenten identificacions molt poc clares de la posició de la costa ja que el seu l’objectiu és localitzar propietats.

També poden emprar-se minutes d’antics mapes topogràfics o les representacions topogràfiques a escala 1/25.000 i 1/10.000 fetes pel Servei Geogràfic de l’Exèrcit d’alguns sectors de la nostra costa abans i immediatament després de la Guerra Civil. A partir dels setanta hi ha representada bona part del litoral valencià als mapes de l’Instituto Geográfico Nacional i a partir dels vuitanta s’han comptat amb representacions a 1/10.000 de bona part del territori (tant amb la sèrie de les diputacions provincials, de la Conselleria de Medi Ambient i finalment de l’Institut Cartogràfic Valencià).

   

© Mètode
  La dinàmica natural dels sediments al litoral valencià –de nord a sud– ha provocat un efecte d’acumulació d’arena al nord de les principals construccions, com és el cas del port de Castelló. Les fotografies aèries (a dalt, de l’any 1956; i a baix, de 1983) mostren diferències significatives pel que fa a la distribució dels sediments. La platja del Pinar, just al nord del port, ha avançat més de 600 metres sobre la mar al llarg de l’últim segle. 

De sèries de fotografies aèries que cobreixen el conjunt de la nostra costa en tenim des del 1956/57, el conegut “vol americà” pres a una escala aproximada 1/33.000. Amb posterioritat disposem de sèries més o menys fragmentàries de la costa fins l’any 1981, a partir del qual la Conselleria d’Obres Públiques ha fotografiat la costa cada quatre o cinc anys (amb escala 1/12.000 i 1/5.000).

Per a analitzar els canvis observats a les distintes sèries fotogràfiques caldrà corregir les distorsions associades a la mena de document de què es tracta. Açò es pot fer de forma aproximativa utilitzant aparells com la càmera clara, amb la qual l’analista compara distints documents corregint els errors fonamentant-se únicament en la seua percepció visual, o es pot tractar de buscar eines que permeten quantificar el grau d’error que es comet. El sistema més adient i precís consisteix a aplicar processos fotogramètrics –orientació interna i externa del fotograma i transformació en ortofoto– encara que aquest mètode no s’ha emprat massa per a aquesta finalitat fins ara, perquè requereix el treball d’especialistes i resulta bastant més car. No hi ha dubte, però, que aquesta és la forma de tenir la documentació fotogràfica preparada per a fer correctament les comparacions.

Per a les àrees costeres planes, amb molt poca variació topogràfica, s’han corregit fotografies aèries digitalitzades mitjançant sistemes d’ajust polinomials de la imatge fotogràfica a les coordenades rectangulars (generalment UTM, Universal Transversal Mercator) del terreny. Això s’aconsegueix utilitzant eines informàtiques dissenyades per al tractament digital de les imatges de satèl·lit. Amb aquesta metodologia, més senzilla que no la que implica la restitució fotogramètrica, s’han obtingut resultats amb un grau d’error acceptable.

Les imatges preses des dels satèl·lits artificials fins fa poc no han mostrat una utilitat suficient per a estudis d’evolució costanera, exceptuant-hi alguns llocs amb canvis especialment importants, donada la seua escassa resolució espacial (són poc detallades). Els darrers anys, però, s’han començat a comercialitzar imatges amb una resolució espacial que comença a ser competitiva en aquesta mena d’estudis: les imatges pancromàtiques enviades pel satèl·lit indi IRS, amb una resolució espacial de 5 metres ja permeten detectar alteracions significatives, encara que tinguen una magnitud no massa destacada; la pròxima comercialització de les imatges preses des del satèl·lit Ikonos, amb una resolució en la banda pancromàtica d’1 metre, permetran que aquest material tinga un ús clarament competitiu davant de les fotografies aèries.

Totes aquestes fonts o mètodes són vàlids per mesurar i cartografiar canvis de “guanys” o “pèrdues” de superfície de terreny. La quantificació correcta dels canvis, però, requereix determinar els volums de materials que poden ser desplaçats per l’acció marina. La seua determinació només és possible mitjançant dades topogràfiques i batimètriques detallades, és a dir, de forma semblant al que s’ha comentat pel que fa a l’estudi a curt termini. Amb fotografies aèries s’han fet estudis en què s’han avaluat canvis volumètrics després de generar fotogramètricament models digitals del terreny d’un mateix sector en dates distintes. La diferència entre ambdós models permet obtenir una cartografia de canvis volumètrics.

El desenvolupament de les tècniques de tractament digital d’imatges, l’adveniment d’imatges d’alta resolució espacial i l’expansió dels sistemes d’informació geogràfica (SIG) en els últims anys poden permetre que la tasca de vigilància de les alteracions dels sistemes costaners guanye en rapidesa i precisió i, per tant, així es podria aconseguir una major seguretat i coherència en la presa de decisions polítiques que afecten l’ordenació del litoral.

Josep E. Pardo. Departament d’Enginyeria Cartogràfica, Geodèsia i Fotogrametria. Universitat Politècnica de València.
© Mètode 26, Estiu 2000. 

 

«El desenvolupament de les tècniques de tractament digital d’imatges, […] en els últims anys poden permetre que la tasca de vigilància de les alteracions del sistemes costaners guanye en rapidesa i precisió i, per tant, així s’aconseguiria una major seguretat i coherència en la presa de decisions polítiques que afecten l’ordenació del litoral»

© Mètode 2013 - 26. Redescobrir el litoral - Estiu 2000

Departament d’Enginyeria Cartogràfica, Geodèsia i Fotogrametria. Universitat Politècnica de València.