El 13 de març del 1610 Galileu Galilei publicà el Sidereus Nuncius. A partir d’aquell moment, mitjançant la ciència, es podia accedir a la meravella perseguida pels poetes barrocs. En descriure les taques de la lluna, el leitmotiv del Sidereus amb l’al·lusió al mite d’Endimió i els satèl·lits de Júpiter, Galileu era l’afortunat explorador que en cada pàgina havia escrit com un diari de navegant on la recerca adquiria una dimensió narrativa, quasi novel·lesca.
La presència d’il·lustracions era l’aportació innovadora i important en el llibre científic del XVII: a les il·lustracions científiques barroques corresponia fer la metàfora de la visualització, l’experiència ocular en el mateix espai de la pàgina.
Els descobriments científics o tecnològics circulen entre els científics i rarament es discuteixen entre la gent del poble o els escriptors i artistes. Tanmateix el telescopi es va imposar immediatament en l’imaginari barroc de seguida que el Sidereus va eixir publicat. L’obra es convertí en un best-seller.
Els poetes es feren portaveus dels sentiments més difosos, insistint en l’orgull que porten els descobriments inaudits. El Sidereus reforçava encara més l’imperatiu barroc de la novetat i de la meravella.
Els homes d’espectacle que treballaven a la cort dels Mèdici lloaren Galileu per haver perfeccionat el telescopi. Els quatre planetes mediceus descoberts per ell, els satel·lits de Júpiter, formaren part de la coreografia de més d’un espectacle barroc en la cort. Fins i tot la moda femenina s’inspirà en les il·lustracions del Sidereus a l’hora de brodar les teles i lluir els vestits en la cort toscana, com es demostra en documents conservats a biblioteques de Florència.
En l’imaginari del XVII els viatges aeris i la ruta traçada pel telescopi de Galileu suggereixen instintivament la imatge de Galileu navegant, que, amb la vista de linx, com a bon membre de l’Accademia dei Lincei (dels linxs), va descobrir la irregularitat de la Lluna o els satèl·lits de Júpiter.
L’inspirador de la comparació literària entre Galileu, descobridor d’un nou univers, i Colom fou Kepler, qui, per subratllar la diferència entre la utilització galileiana del telescopi i la dels seus antecessors, establia la comparació entre el navegant terrenal i el navegant celestial, Colom i Galileu. Si Colom havia descobert Amèrica amb les caravel·les, l’èxit de l’expedició, significava que el camí traçat pel Sidereus es podia recórrer. Francis Bacon també arreplega la idea en la seua Dissertatio cum Nuncio Sidereo.
Si el paral·lelisme entre Galileu i Colom és des de març del 1610 una simple comparació, dos mesos després, i gràcies a Girolamo Magagnati, poeta dels Mèdici, autor de la Meditazione poetica sopra i pianeti medicei, cançó que aplega tots els topoi encomiàstics rememorats en el telescopi, contribueix a fer de Galileu tot un símbol que vanaglòria el prestigi dels Mèdici com a mecenes.
La difusió dels descobriments va tenir abast mundial: el 1612 ja es coneixia a l’Índia i a Moscou, i el 1613 l’obra ja s’havia traduït al xinès.
Galileu, que és un home de ciència, s’adona que ha produït amb el telescopi una profunda revolució cultural. Així ho demostra la correspondència amb Belisario Vinta, secretari del gran duc de Toscana, on Galileu destaca la novetat de les seues observacions.
Al segle XVII es converteix en lloc comú la profètica frase de l’Apocalipsi «et vidi caelum novum et terram novam», citada per filòsofs com Campanella, autor d’una Apologia de Galileu.
Giambattista Manso, biògraf de Tasso, i Giambattista Marino, autor de l’Adone (1623), reproposen aquest pas apocalíptic parlant de «nous mons i noves llums». Fins i tot Shakespeare, en Antoni i Cleòpatra, en preguntar Cleòpatra quins són els límits de la seua passió, farà un homenatge a la revolució copernicana.
Amb el Sidereus Nuncius, Galileu entrava encara viu en els mites literaris cantats per literats com Giambattista Manso, per Marino en el seu Adone, Magagnati, en les cançons heroiques de Chiabrera, per Milton en el Paradís perdut i per altres poetes ocasionals.
Les composicions dedicades a lloar Galileu i la glòria dels Mèdici van ser nombroses, i la majoria no gaire reeixides. Entre tots els poetes destaquen Salvadori, Soldani, Cicognini, Francesco Maria Gualterotti, Stellutti, etc.
El Sidereus, tot i que no era una obra per incentivar la fantasia dels literats, ho fou. Cap a les darreries del segle XVI recuperen en Toscana el mite d’Amerigo Vespucci, l’agosarat navegant toscà que va intentar descobrir terres desconegudes abans que Colom. Els grans viatges i el descobriment d’Amèrica donaven via lliure a la fantasia dels poetes i el tema d’Amèrica es triarà com a element d’inspiració històrica i no sols mitològica.
Si en Galileu hi ha un missatge pacifista, segons han afirmat els estudiosos de la ciència, també cal assenyalar que Giambattista Marino, en el seu poema èpic Adone, invita a fer l’amor i no la guerra, traslladant així el missatge pacifista del Sidereus a la seua obra.
El mite d’Endimió i els seus amors amb la Lluna, els argonautes i Colom són temes que recupera també Marino, gran apassionat de la mitologia i de la ciència. En una altra de les seues obres, La Galeria (1619), elogia també Galileu; i en la seua obra Dicerie Sacre, concretament en la «Diceria Terza» dedicada al cel, fa un sincer homenatge a l’autor del Sidereus. Galileu havia anunciat nous cels i noves terres, Marino, partint del seu principi «e del poeta il fin è la meraviglia», guiarà els poetes i homes de ciència del xvii, marinistes i antimarinistes, a interessar-se per explorar la terra desconeguda anunciada per Galileu. Ell sorgeix en el xvii en aquella nova era, però també en època de crisi, elegit com a element pacificador gràcies al seu telescopi.
Galileu influí primer en els poetes del segle XVII, després serà Newton qui influirà en els poetes del XVIII i en la poesia del cel.
Italo Calvino, un cultor postmodern del telescopi en el segle XX, reprenent l’esperit de Galilei, deia en la seua obra Palomar que «qui estima la Lluna de debò no es conforma a contemplar-la, sinó que vol entrar en contacte amb ella».
El barroc acostà la ciència a la literatura.
