Fa més de dues dècades, el model de compromís públic amb la ciència i la tecnologia (PEST, per les seues sigles en anglès) va assolir una posició privilegiada en la comunicació científica, marcat per la publicació del tercer informe del Comitè de Ciència i Tecnologia de la Cambra dels Lords l’any 2000. El seu enfocament anava més enllà del model tradicional de comprensió pública de la ciència (PUS, per les sigles en anglès), centrat a compartir el coneixement científic des de posicions d’autoritat a públics més amplis. El model PEST atorgava a la ciutadania un paper més actiu i potent respecte a la ciència: subratllava la necessitat de discursos més participatius orientats a una comprensió de la ciència compartida amb els públics, i reconeixia tant els drets democràtics de la ciutadania respecte a les decisions científiques com el valor social de les seues potencials contribucions.
Mentre que el model PUS es basava en el supòsit bastant lògic que el coneixement científic és especialitzat (i no resulta accessible per a un públic no científic) i es produeix en un subsistema social autònom i autoreferencial, l’enfocament PEST se centrava en les pràctiques socials a través de les quals la ciència s’integra en la societat (com a part interessada, innovadora, assessora de polítiques, però també amenaça per al coneixement popular i els valors tradicionals). Sens dubte, PEST suposava un avanç significatiu, en comparació amb la perspectiva restrictiva de PUS.
Els crítics del model PUS afirmaven que els científics partien d’un «model de dèficit» empíricament erroni i normativament inacceptable. Segons aquest, els conflictes amb el públic es devien al seu propi dèficit de coneixement. És a dir, els científics conceptualitzaven la comunicació com un flux de coneixement unidireccional des de la ciència i cap a la ciutadania. Assignaven al públic un paper inferior com a receptor, en una relació marcadament paternalista. Un mal col·lateral d’aquestes crítiques és que s’ha generalitzat a qualsevol tipus de divulgació vertical o mostra de coneixement especialitzat. El distanciament retòric del model del dèficit s’ha convertit en una marca d’identitat de la comunitat de comunicació científica.
Però en quina mesura ha influït el model PEST en la investigació i la pràctica de la comunicació científica? Encara que algunes publicacions en revistes científiques es prenen molt seriosament el compromís participatiu de l’audiència, la majoria d’articles continuen mostrant preocupació per l’acceptació pública de les afirmacions científiques; això resulta especialment clar en la COVID-19 i en el canvi climàtic. Aquests articles donen per descomptat que la ciència té raó i que el problema és convèncer el públic del seu punt de vista. És això realment diferent del model de dèficit atribuït al PUS?
Es podria defensar que la persuasió és necessària, però em pregunte si és compatible amb l’àmpliament acceptat model PEST, sobretot pel que fa a tècniques de persuasió com les emocions, la simpatia dels comunicadors i l’ús de marcs o narratives interessants que difícilment podem considerar arguments en un discurs en què es tracta el públic d’igual a igual.
Des del punt de vista pragmàtic, la contradicció sembla menys greu gràcies a l’ambigüitat del terme «compromís públic». Encara que es manté la retòrica original, l’ímpetu participatiu inicial del model s’ha suavitzat orientant-lo cap a objectius tradicionals relacionats amb l’educació i la imatge pública. Avui dia, alguns acadèmics utilitzen «compromís públic» com un paraigua per a abastar tant antigues com noves formes d’interacció entre la ciència i el públic: entrevistes a científics, llocs web, activitats en les xarxes socials, festivals científics i ciència ciutadana, per posar alguns exemples. Si hi incloem l’«educació pública» com un objectiu legítim i entenem la comunicació mediada com una forma acceptable de PEST, la contradicció desapareix. No obstant això, en aquest cas hauríem d’entendre el model PEST com una extensió del PUS, més que no com un paradigma alternatiu; una perspectiva plausible. Així, el terme PEST perdria la seua especificitat com a paradigma en l’àmbit de la comunicació científica.
Diversos autors reconeixen que necessitem nous models que tinguen en compte tota una sèrie de qüestions, públics i situacions i en faciliten la classificació. El que realment necessitem és una visió més realista dels límits de la comunicació participativa i més honestedat i sinceritat a l’hora de descriure i justificar els models que utilitzem.
