Vaig voler convertir-me en la millor
sense vent ni torrent que m’aturara
però aleshores s’inundava tot,
els estels transformats en pols
(«Fènix» – Àlbum Fallanca; Aina Palmer)
La cultura meritocràtica associa l’èxit professional amb el desenvolupament d’uns mèrits, qualitats i capacitats laborals excel·lents. No obstant això, autors com el filòsof estatunidenc Michael J. Sandel o el sociòleg i assagista gironí César Rendueles adverteixen que aquest sistema meritocràtic, més que obrir una via de mobilitat social, en realitat justifica desigualtats i apuntala privilegis econòmics i socials.
Aquesta advertència quedava continguda ja en el mateix moment en què el sociòleg britànic Michael Young va encunyar el terme meritocràcia. En el seu llibre El triunfo de la meritocracia, publicat en 1958, Young «va predir la supèrbia i el ressentiment als quals la meritocràcia dona lloc». Això ho explica Sandel al seu famós llibre La tiranía del mérito. ¿Qué ha sido del bien común? (Penguin Random House, 2020) on també afirma que «Young no creia que la meritocràcia fos un ideal al qual aspirar, sinó una fórmula de discòrdia social garantida».
La cultura meritocràtica en el context de la producció de ciència i investigació s’alia fortament amb la versió empresarial de la innovació i l’emprenedoria. Una cultura que advoca per un esforç creatiu que no atén els límits. La pregonada absència de límits com a motor creatiu descarta sistemàticament totes les importants desigualtats socials i l’explotació que configuren els nostres entorns laborals. Dos mecanismes que de facto impedeixen i bloquegen la mobilitat social anunciada per la meritocràcia.
L’èxit meritocràtic i l’absència de límits físics i creatius com a motor d’innovació poden desencadenar una mena de crisi personal múltiple, avui expressada com a deterioració de la salut mental pública. Una crisi social que ha sigut amplament abordada en llibres com Malestamos. Cuando estar mal es un problema colectivo (Capitan Swing, 2022), escrit per la psiquiatra Marta Carmona, juntament amb el secretari d’Estat de Sanitat i metge de família Javier Padilla Bernáldez.
Per a poder oferir resistència a aquesta ideologia i cultura meritocràtica, hem de construir una lectura alternativa de les experiències de l’èxit i el fracàs. Al llibre Failurist. When things go arwy (Institute of Network Cultures, 2023), Nanna Verhoeff i Iris Van Der Tuin proposen «deixar arrere el binarisme entre vida exitosa i vida fracassada, un binarisme que les societats capitalistes heteronormatives volen que utilitzem como a vara de mesura a l’hora d’avaluar les nostres vides i les de la resta». En la introducció al mateix llibre, Sybille Lammes, Kat Jungnickel, Larissa Hjorth i Jen Rae presenten una idea de fracàs que «no és el contrari de l’èxit, sinó, més bé, una manera d’estar en el món que reconeix les desigualtats, les contingències, les subjectivitats i la col·laboració amb i en el context».
Més enllà d’associar l’èxit i fracàs amb l’excel·lència o la precarietat, ambdues situacions, derivades o penalitzades per la inestabilitat de les vides-treball, la proposta per habitar la fallada i el fracàs fora de la cultura meritocràtica, reconeixen la incertesa que resideix en la complexitat del dia a dia.
Reptes tan importants com la greu crisi ecosocial, l’actual transformació tecnològica dels entorns laborals o la resposta a possibles futures pandèmies, entre altres, necessiten aplicar una aproximació i metodologia d’investigació interdisciplinària. Aquesta aproximació holística entre diferents disciplines científiques, tecnològiques, socials, artístiques i humanes, i entre els contextos d’investigació, de producció i de sobirania democràtica, no pot basar-se únicament en la experiència de l’èxit i la excel·lència. El mateix acte de la interacció interdisciplinària necessita processos de traducció de mètodes i vocabularis, freqüentats per experiències de frustració i una constant adaptació dels equips de treball. Deixant a banda el conegut privilegi al fracàs-sense-risc de l’elit meritocràtica, la experiència quotidiana i habitual de la fallada en aquests contextos interdisciplinaris apareix com a recurs per a abordar la complexitat i la incertesa del nostre futur.
Un exemple d’aquestes pràctiques en el context de la investigació científica i acadèmica és la revista neerlandesa Journal of Trial & Error (JOTE). Una revista independent, d’accés obert tipus diamant, l’objectiu principal de la qual és, justament, redefinir el fracàs i la fallada en la investigació. La revista pretén analitzar detalladament «què és allò que va anar malament» en projectes, experiments i anàlisis abordats des de les ciències naturals i experimentals, les humanitats i les ciències socials. Com expliquen Nanna Verhoeff i Iris Van Der Tuin, la revista ofereix treballs amb valor per si mateixos com a exemples d’investigació preliminars i testatge d’hipòtesis. A més, aquest tipus de treball ajuda a visibilitzar la investigació com a pràctica no-lineal en el seu desenvolupament, que al mateix temps permet detectar biaixos i tendències que afecten la gestió i administració dels projectes d’investigació. Com explica Teresa Samper, investigadora i sociòloga de la Universitat de València, aquesta revista ofereix un exemple d’activitat que permet recuperar l’honestedat metodològica en la ciència i la investigació.
Una altra de les activitats que en Failurist. When things go arwy apareix com a exemple per a habitar el fracàs en el dia a dia de la investigació és l’organització de tallers sobre escriptura d’articles. En alguns centres d’investigació i departaments universitaris conviden el personal d’investigació a comentar i compartir els problemes que estan patint en la redacció dels seus últims articles i textos. No es tracta de tallers que ofereixen una instrucció sobre com escriure un text o un article d’impacte. En aquest tipus d’activitat, el personal d’investigació es reuneix per a abordar bloquejos metodològics, creatius o narratius. Suposa, per tant, una experiència de resolució en comunitat que permet, d’una banda, visibilitzar aquests bloquejos i enfrontar-s’hi, i de l’altra, construir una comunitat més permeable, cohesionada i participativa.
En una altra direcció, alguns governs han començat a provar alternatives en l’assignació dels fons per a dotar de recursos els distints projectes d’investigació. La Fundació Nacional de la Ciència de Suïssa (SNSF), en l’any 2020, va iniciar un procés d’assignació aleatòria com a criteri per a resoldre els desempats de puntuació en la concessió de subvencions. Aquest tipus de procés aleatori serviria per a eliminar els possibles biaixos humans en el moment de revisar i qualificar els projectes. La selecció per atzar pot ajudar a combatre certa idea del mèrit com a dada purament objectiva i fiable, ja que permetria visibilitzar la influència que té la sort en molts dels processos de selecció. No obstant això, l’ús d’aquesta tècnica de desempat només compromet una quantitat residual de projectes, aquells que han sigut avaluats amb la mateixa nota, per la qual cosa no presenta una transformació essencial del sistema meritocràtic hegemònic, on la competició credencialista pels recursos continua sent l’element central de selecció.
Finalment, una altra de les experiències que poden estar alineades amb habitar la fallada i el fracàs en investigació és l’acció de mostrar el que s’ha anomenat currículum ocult (CV of Failure/ Shadow-CV). Aquesta activitat consisteix a llistar públicament totes les convocatòries de projectes o concursos competitius d’ajudes a la investigació a la qual s’ha presentat un investigador/a, però per als quals, finalment, no va acabar sent seleccionat/a. L’acció, en un principi, sol considerar-se com una activitat d’honestedat que pretén visibilitzar com de difícil i poc freqüent és que una persona resulte seleccionada en aquest tipus de convocatòries ultra competitives. Els processos d’avaluació queden determinats per una quantitat de factors tan gran i variable, amb requisits que van canviant d’any a any, que al necessari valor del mèrit se li afegeix l’efecte de la sort per a explicar la concessió final. Compartir el currículum ocult permet visibilitzar l’efecte d’aquesta aleatorietat i el comportament erràtic de la majoria de les trajectòries d’investigació, plenes de contradiccions i dificultats. Tot i això, no tots els perfils laborals d’investigació gaudeixen de les mateixes condicions per a poder donar a conèixer el seu currículum ocult. El fet de poder visibilitzar-lo suposa també un acte de privilegi que exerceix, més tranquil·lament, el personal que gaudeix de certa estabilitat laboral, prou distanciat del «perill» que suposa mostrar-se sota un perfil laboral habitat per diversos fracassos.
Construir una nova cultura que habite la fallada i el fracàs en la ciència i la investigació de forma honesta i col·laborativa pot obrir camins per a combatre l’explotació i reduir els privilegis. No obstant això, existeixen moltes preguntes que cal que ens qüestionem per a fer de la fallada i el fracàs una eina de millora dels nostres drets i condicions laborals. En el llibre Failurist, de nou, se n’enuncien algunes: «Com podem ser més fidels al fracàs quotidià de la investigació? Com pot considerar-se el fracàs en la investigació una forma d’indisciplina? Pot el fracàs descobrir sistemes ocults d’opressió heteronormatius i colonials? Com, quan i per què el personal investigador ha d’aferrar-se al fracàs, valorar-lo o defensar-lo?»
És moment de pensar més a habitar els nostres fracassos col·lectius,que d’imposar narratives d’èxits individuals i competitius, que tots sabem en quines profunditats materials, psicològiques i vitals ens submergeixen. També des de la ciència i la investigació, i com canta el grup valencià Aina Plamer en la seua cançó «Fènix» és moment d’impedir que «les estreles es transformen en pols».
