Nazisme, ciència i utopia

Treballar sobre el nazisme i les seues relacions amb la ciència i els científics és sens dubte un dels eixos de recerca més interessants per als historiadors que estudien Alemanya, les elits i els científics.

En efecte, durant molt de temps es va considerar evident que la «ciència nazi» va ser obra d’una minoria de savis en els límits de la bogeria i de la perversió que s’havien compromès amb les atrocitats polítiques sense que això implicara la resta del món científic alemany. Però aquestes afirmacions les van acabar llançant per terra nombroses constatacions. D’una banda, el rebuig radical a treballar per a l’Estat nazi només va implicar una ínfima part de científics: menys de l’1 % dels graduats universitaris va renunciar al seu lloc arran del Machtergreifung¹, el que implica que el 99 % del professorat universitari va continuar la seua feina, en institucions on la nazificació és un fet reconegut. Antropòlegs, metges, historiadors, sociòlegs, lingüistes, geògrafs es van beneficiar de programes de recerca que van convertir aquestes disciplines en «ciències de legitimació»², és a dir, en «ciències combatents». El compromís més o menys certificat de moltes grans figures científiques, com ara el psiquiatre Johann Asperger o el físic Wener Heisenberg, no és tan sorprenent si el contextualitzem dins d’una història més àmplia de les elits.

«El nacionalsocialisme va arribar al poder adoptant l’estratègia electoral d’un partit de masses, però amb el suport d’elits extraordinàriament ben formades»

L’àmbit científic no fou una excepció de l’Alemanya dels anys trenta: la història social de la dècada dels noranta va mostrar que l’adhesió de les elits al partit nacionalsocialista i al determinisme racial nazi va estar vinculada amb el gran atractiu del sistema de creences desangoixants que constituïen la ideologia nazi, però també a l’existència d’organitzacions elitistes que van permetre a aquests cercles específics trobar lloc de socialització i conservació entre-soi³. Aquesta és una de les grans paradoxes de la historiografia de la dècada de 1990. Després d’haver revelat sense pie­tat però justament les grans febleses del treball de Hannah Arendt sobre el «totalitarisme» nazi⁴, la historiografia social ha tendit a confirmar silenciosament que el nacionalsocialisme va arribar al poder adoptant l’estratègia electoral d’un partit de masses, però amb el suport d’elits militants extraordinàriament ben formades. S’adaptava així a aquesta gran característica dels totalitarismes, a ulls de la filosofia alemanya, que veia en la seua estructura una aliança inèdita entre les masses i les elits.

Però, en el fons, com podem, si no, definir institucions com les SS, l’Ahnenerbe, la SD? O el Volkswissenschaftliche Arbeitskreis (“Cercle de Treball de l’Etnociència de les Poblacions”), que agrupava especialistes universitaris i dignataris de les SS en l’estudi de les poblacions de determinats territoris d’Europa oriental, amb l’objectiu de legitimar la seua conquesta? La ciència nazi no és només una col·lecció de cranis de jueus exterminats, d’experts condemnant a mort poblacions senceres com els krimtxak –aquests «jueus de les muntanyes» del Caucas–, de discursos complaents en cerimònies universitàries o d’experiments mèdics inhumans com introduir en aigua gelada els oficials soviètics empresonats als camps de concentració. La ciència nazi és l’acceptació quotidiana, la penetració lenta i minuciosa de la renúncia i el compromís per part d’una ideologia capaç de penetrar en tot el que es presente engalanat amb la utopia i l’esperança, aquestes dues grans toxines addictives a les quals les elits culturals són tan sensibles.