Em costà triar el nom per a aquesta secció de Mètode, tan difusa i mal·leable, i tanmateix ara em sembla que no en podria haver escollit cap altre. «Diccionaris futurs», en plural; això també és important, car el pervindre no s’escriu només amb un sol manual lingüístic, sinó amb molts. Canvien els mots i, amb ells, els anys que vindran. N’inventem de nous, i això ens esperança, perquè al darrere les lletres hi ha significats profunds que esperen a ser articulats, verbalitzats. El nom fa la cosa si parlem d’imaginar. Recuperem arcaismes en desús, relegats fins ara a pàgines grogoses o tractats de l’antiguitat, que així i tot encaixen perfectament al puzle indòmit del segle XXI. Però també, i heus ací el que veritablement em preocupa, estem arrencant pàgines senceres dels diccionaris, negant-nos paraules per a bastir el camí, esmotxant les branques lèxiques que potser acabarien per florir en mons distints i desitjables.
Què vull dir amb tot açò? Que ja tenim a les mans –a les pantalles, vaja– un nou informe del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Els faré un espòiler: no diu res nou. Però, compte, que això de cap de les maneres és bo. Més bé al contrari, és la constatació d’un fracàs dolorós i persistent. Ens diu, ens remarca amb insistent urgència, que la finestra per tal d’alentir el canvi climàtic i garantir-nos un futur navegable (tot i alguns temporals i desperfectes al vaixell) s’esvaeix dia rere dia, i cada vegada més ràpid.
«L’IPCC avisa: la finestra per tal d’evitar un escalfament inferior a 1,5 ºC es tanca acceleradament»
El document fet públic aquest març no és sinó una síntesi del darrer cicle d’avaluació de l’IPCC, i inclou els informes publicats pels grups de treball entre 2018 i 2023. És a dir: el lustre al qual s’han produït les grans mobilitzacions pel clima. Hauria estat encoratjador poder constatar una (r)evolució des de 2018, i veure, en retrospectiva, com l’acció climàtica ha fet un gir radical aquests anys. No ha estat així.
L’única fita destacable, més enllà de les manifestacions, la desobediència civil i la protesta al carrer ha estat la covid-19, que feu disminuir un 6,4 % les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) al 2020. Però a banda d’això, el que ens trobem –tal i com subratlla l’informe de l’IPCC– és amb uns compromisos que no s’ajusten de cap de les maneres a la realitat que les dades dibuixen. Mentre hauríem d’estar reduint les emissions de GEH a un ritme superior al 8 % anual (per tal d’arribar a 2030 amb una disminució com a mínim del 43 % respecte als nivells de 2019), ens trobem que, segons les polítiques climàtiques actuals, a finals de la present dècada les emissions poden ser fins i tot superiors a les d’avui dia, empentant el sistema Terra cap a un escalfament de 2,8 ºC en 2100.
Això implica arrencar moltes, moltíssimes pàgines del diccionari. Amb un escalfament d’1,5 ºC ja hauríem de repensar paraules, afegir-hi accepcions i buscar sinònims. Amb un escalfament de 2 ºC, el límit superior del que marca l’Acord de París, hem de ratllar substantius i suprimir verbs: hi haurà frases –futurs– que ja no podrem conjugar. Però amb una temperatura global que s’enfile més enllà dels 2 ºC ens enfrontem a quelcom radicalment diferent.
No només hi haurà milers de substantius que ja no podrem usar –platja, estiu, marjal, glacera, gamba, carrer…–, sinó que canviaran els topònims –quin Mediterrani? quines muntanyes?– i els verbs prendran nous significats –migrar, cultivar, cremar, (sobre)viure, alenar, suar, caminar, morir–. Canviaran les normes ortogràfiques i les formes de conjugar els verbs. De sobte, no sabrem ni quin terra xafem ni com descriure allò que ens estarà passant. D’això va un escalfament de més de 2 ºC: de canviar les normes amb què funciona el nostre planeta i a les quals hem basat tota la nostra existència, tota la civilització humana. Significa reaprendre el significat d’allò que ens envolta, com si arribàrem a un planeta a l’altra punta de la galàxia o estudiàrem un llenguatge alienígena.
L’IPCC avisa: la finestra per tal d’evitar un escalfament inferior a 1,5 ºC es tanca acceleradament. Quan ho faça (i aquest és el perill) no ens n’adonarem, perquè la inèrcia del sistema climàtic provoca un decalatge entre emissions i concentració de GEH i també un lapse entre aquest augment de concentració i el de les temperatures. El clima que tenim avui dia, i la pujada de més d’un grau que ja hem certificat, és el resultat de les emissions del passat, no de les d’avui. De la mateixa forma, el que passe demà serà el resultat de les decisions d’avui, d’ara mateix.
Certs canvis, fins i tot alguns dels que estan per arribar i que encara no hem experimentat, són ja inevitables. Però queda molt més per salvar i per lluitar que el que ja hem perdut. Potser hem hagut d’anotar i esmenar unes quantes pàgines dels diccionaris futurs, però encara posseïm un llenguatge ric que podem i devem preservar per tal de mantenir l’habitabilitat del planeta. Serem capaços de llegar-nos a nosaltres mateixos l’esperança i el pervindre?
