Les plantes curatives, condimentàries i silvestres augmenten la diversitat i ens ajuden en la gestió de la sanitat i fertilitat de l’hort. Les qualitats curatives i la seua acció estimulant en l’organisme han fet que molta gent les use com una forma d’ajudar la seua salut, i fugir un poc de l’excés de medicaments a què estem acostumats. El segon ús d’interès és el culinari: la gastronomia sempre ha buscat millorar el tast dels menjars amb condiments vegetals. Així, unes branquetes o unes fulles adequades donen el punt necessari per a convertir un plat senzill en una experiència especial. El món de les espècies és molt ample, i tot i que la cuina mediterrània no n’abusa, és bo tindre’n a l’abast un grapat per a les ocasions. A més a més, la recollida d’herbes silvestres per a completar la ració alimentària és un costum antic de les cultures agràries.
El conreu a l’hort d’aquestes plantes demana que busquem un lloc on cuidar-les sense molestar els altres cultius, ja que solen ser plurianuals o es ressembren amb facilitat. Per tant, és millor que cresquen a les vores, al final de parcel·la o en un lloc específic al marge de les altres collites. Són plantes que no demanen atencions especials, i encara que tinguen condicions favorables per a créixer molt, el seu contingut en substàncies actives mai no serà molt alt. A continuació, en donem alguns exemples:
El romer o romaní (Rosmarinus officinalis) és arbust perenne que pot arribar a tindre una mida considerable. Necessita un lloc assolellat i és prou indiferent al tipus de terra on està plantat, però li van mal els llocs massa humits. S’utilitza com a condiment, tant en fresc com assecat a l’ombra. Molt popular i utilitzat, perquè, com diu el refrany, «de les propietats del romer, es pot escriure un llibre sencer».
La sàlvia (Salvia verbenacea) és una aromàtica herbàcia que viu bastants anys. Se n’aprofiten les fulles tot l’any i també les tiges, quan estan florides, de febrer a novembre, així com les llavors, que es recullen a l’estiu.
L’herba sana (Mentha spicata) es multiplica separant de les plantes mare uns brots amb arrels els mesos de març i abril. Prefereix llocs frescos i ben il·luminats, no suporta la sequera. S’usa per aromatitzar algunes begudes com el te, i a les nostres comarques resulta imprescindible per a bullir les faves.
Les calèndules (Calendula officinalis), originàries d’Egipte, s’han naturalitzat molt bé al nostre territori. Resisteixen la sequera i el fred, però en estiu cal regar-les freqüentment. No són exigents amb la qualitat de la terra i es ressembren amb facilitat, i fins i tot poden convertir-se en espontànies. El seu ús popular és com a cicatritzant i desinfectant, aprofitant els capítols florals, que s’arrepleguen granats, s’assequen a l’ombra i es guarden en envasos hermètics. A l’hort es consideren com a repel·lents dels nematodes.
La dent de lleó (Taraxacum officinale) apareix com a espontània en llocs frescos de camps i erms. En la fase juvenil les fulles formen una roseta, que pot menjar-se en amanides i resulta refrescant i diürètica. En molts llocs es preparen pastissets de brosses amb les fulles.
Les colitxes o conillets (Silene vulgaris) tenen unes fulles tendres que es mengen crues a l’amanida o en truita després d’un bull per llevar-los l’aspror. És fàcil localitzar-les al camp per la seua flor arrodonida; potser la que trobem ja té les fulles massa dures, però segur que al voltant en trobarem d’altres més tendres.
Normalment en tindrem poques, d’aquestes plantes, ja que sols cal assecar-ne uns brots o collir-ne unes fulles per estar aviats. La llista on triar és molt llarga i només n’hem pogut citar unes poques. Es pot començar per aquelles que més coneixem i utilitzem, i anar ampliar la col·lecció. És apassionant i molts hortolans acaben «enganxats» a aquests tipus de plantes. Al cap i a la fi, l’hort no sols ha de produir aliments, sinó també bellesa i benestar.
