Dir alguna cosa positiva de l’Aràbia Saudí genera desaprovació immediata i crítiques molt comprensibles en Twitter i altres espais. No obstant això, i sense cap intenció de blanquejar el que ocorre en aquest país, voldria explicar-vos la meva visita a la King Abdullah University of Science and Technology (KAUST) per enregistrar un episodi d’El cazador de cerebros, perquè trobo que aquesta bombolla és un cas molt cridaner per a tots els interessats en ciència. De vegades diem que l’excel·lència científica no es construeix només amb diners, però… i tant que sí! Però començo des del principi.
Cap a 2010 els líders de l’Aràbia Saudí van decidir construir des de zero, en una zona desèrtica vora la mar Roja, a uns 90 km de l’aeroport de Ğidda, la segona ciutat més gran del país després de Riad. Seria una ciutat per a investigadors i un sistema científic competitiu a escala mundial. Un dels seus científics fundadors, Husam Alshreef, un prestigiós líder en nanomaterials fitxat dels EUA, m’explicava que al començament allí no hi havia res de res i es reunien en tendes de campanya. Dotze anys més tard, he visitat cinc edificis de diverses plantes amb laboratoris, instrumentació i investigadors excepcionals (diuen que tenen l’índex de cites per professor més alt del món); barris residencials al voltant amb cases de diferents grandàries i luxes segons siguin per a estudiants, investigadors o caps de grup; una plaça amb botigues i restaurants; diversos clubs esportius tipus resort; algunes mesquites també; escoles per als fills dels investigadors, i un espai massiu reservat per a empreses i spin-offs. Tot el complex envoltat, això sí, d’un doble mur i control d’accés que separa KAUST de l’exterior.
Sobre les empreses, algunes són seus de grans indústries com la petroliera estatal Aramco o la multinacional Dow, i altres són part de la universitat, com ara Red Sea Farms, que ja està construint hivernacles alimentats per energia solar amb conreus adaptats al desert i aigües salobres. Com passar en deu anys del no-res a un centre de recerca capdavanter en «agricultura del desert» i una spin-off que construirà hivernacles per tota la regió (dels quals ja vaig poder menjar tomàquets)? Amb moltíssims diners, un comitè científic assessor format per líders dels millors centres del món, algunes peculiaritats en la manera de contractar i treballar, i una visió pragmàtica innegociable.
L’investigador que em va mostrar l’hivernacle era un excatedràtic de Cambridge dels més reconeguts en l’estudi de plantes resistents a sequeres. L’havien fitxat amb un sou molt més alt del que tenia al Regne Unit, facilitats per a acomodar la seva família, i accés gairebé il·limitat a fons, instrumentació científica i contractació d’investigadors que estiguin en el moment àlgid de les seves carreres. I deixant-li clar des del començament que l’objectiu no sols era investigar i publicar, sinó també que aquest coneixement generi una indústria que transformi l’agricultura de la regió. De fet, la spin-off es va construir gairebé en paral·lel al centre de recerca.
Potser m’estic flipant massa, però és que KAUST és realment un sistema científic dissenyat i construït des de zero, sense motxilles heretades, amb pressupostos astronòmics, i sota la batuta de grans gestors de la ciència amb experiència en els millors centres de recerca del món. Òbviament el primer que impressiona són les xifres econòmiques, que ningú amaga que provenen del petroli saudita, baratíssim d’obtenir. El pressupost per a construir i posar en marxa KAUST va ser de 20.000 milions de dòlars i l’anual s’acosta als 1.000 milions, major que el de tot el CSIC. Però després vas trobant matisos extra. L’abans comentada construcció en paral·lel de centres de recerca i empreses és una cosa molt significativa, com també que no hi hagi facultats de química o matemàtiques, sinó centres específics per a l’energia solar, el petroli o la mar Roja, entre altres. La menor burocràcia és una cosa que diversos investigadors em van comentar també. Mario Lanza, el nanotecnòleg que va ser el nostre contacte i venia d’haver investigat a Espanya, Alemanya, Stanford i set anys a la Xina, m’explicava que ells tenen un pressupost anual per defecte de mig milió de dòlars per a investigar sense haver de demanar ni justificar res. Si volen ampliar, òbviament ho han de sol·licitar, però aquesta llibertat els permet poder dedicar-se completament a la recerca en lloc d’escriure propostes. A veure, de segur que hi ha problemes que no em van explicar, però, de nou, és com si construir una cosa de zero et permetés tenir en compte les imperfeccions manifestes de sistemes més antics i evitar-les.
L’altra cosa que Mario va insistir a mostrar-me van ser els CoreLabs, un espai enorme en un soterrani al centre de la universitat on tenien un superordinador per a ús exclusiu dels investigadors de KAUST, una sala blanca de nanofabricació de les més avançades del món, amb sis microscopis electrònics últim model i tota la instrumentació científica que els investigadors sol·licitin perquè puguin fer la ciència més competitiva possible.
Concentració és una altra paraula clau. Ells no reparteixen el pressupost construint un centre prop de Ğidda, un altre a la Meca i un altre a Riad, com faríem a Espanya, diluint recursos en diversos parcs tecnològics repartits per la Comunitat de Madrid, per exemple. Ja trobaran la manera que la ciència arribi a la resta del país, però, seguint un model més pròxim al del MIT, assumeixen amb bon criteri que per a ser excel·lents concentrar recursos i talent científic és el més eficient.
No sé, escric aquestes ratlles i m’entra la sensació d’estar llançant-los massa flors, potser fruit de l’impacte que em va generar. Seguríssim que no és or tot el que lluu: en la visita em dec haver perdut moltes coses i reconec estar ignorant la situació política del país, que no em sento capacitat per a comentar. Però trobo que cada vegada sentireu a parlar més de KAUST, i els clarobscurs no treuen que sigui interessant conèixer aquests nous agents que estan entrant en el món de la ciència, amb models propis. Hi vaig acudir amb un cert escepticisme perquè, en ciència, deu anys són molt pocs per a consolidar un sistema científic, i em va sorprendre. En certs aspectes, em sembla que no havia vist res igual. Fins i tot feia una mica d’enveja aquesta aposta tan convençuda per la ciència i la tecnologia com a pilar per al desenvolupament futur. «És una cosa única?», li vaig preguntar a Mario. «Bo, en realitat a la Xina s’han construït megacentres com aquest», va respondre. Els EUA sens dubte porta avantatge, i Europa, en realitat, també. Però, compte, que ells avancen a un altre ritme.
