Rewilding a la Patagònia

Estic conduint enmig del no-res. Dec portar deu minuts de recta sense creuar-me amb cap vehicle. Fa mitja hora, un cartell m’ha dit que el pròxim poble serà Bajo Caracoles, a uns 200 km. A banda i banda, i durant les quatre hores de viatge que porto des que vaig aterrar a Calafate i vaig llogar un cotxe, pura estepa patagònica: terra ocre molt pedregosa amb matolls d’herbes rodons d’uns 30 cm d’altura que en aquesta època de l’any –l’estiu de l’hemisferi sud– són de color gris, groc i algun verd apagat.

De bon començament el paisatge és descomunal, de pel·lícula. Però ja comença a cansar. A més, no puc gaudir-ne perquè haig d’estar pendent dels sots que de manera imprevista apareixen enmig d’aquesta mítica Ruta 40.

Cada pocs minuts, als laterals de la carretera apareixen guanacs, animals de la família dels camèlids que semblen llames un pèl més esveltes i menys llanoses. La majoria són vius, però n’he distingit ja uns set o vuit cadàvers penjats per les seves potes posteriors dels filferros de les rudimentàries tanques que intenten impedir-los el pas cap a la carretera. Es veu que les salten fàcilment, però si algun calcula malament i el filferro l’atrapa entre l’inici de les cuixes i l’abdomen, allà s’hi queda a disposició dels còndors que sobrevolen la zona.

«Pel camí de pedres, avance un ciclista que deu estar travessant la Patagònia amb bici en pla gesta vital. No ho entenc»

Quina és la meua destinació? Un allotjament anomenat La Posta de los Toldos on demà em trobaré amb un tècnic de la fundació Rewilding Argentina, que em mostrarà els projectes científics i de conservació que impulsen enmig d’aquest desert. Estic preocupat perquè no m’havia imaginat que la carretera estigués tan malament, i m’havien dit que no arribés més tard de les nou de la nit. En cap punt d’aquests 600 km hi ha senyal de telèfon, ni dades, ni res.

Això de no tenir accés a internet pot semblar romàntic, gairebé un alliberament, però resulta que fa una estona l’asfalt va desaparèixer de sobte durant uns 70 metres de pedretes que aquí anomenen ripio, em van relliscar les rodes posteriors del cotxe, vaig colpejar la tanca lateral i em vaig quedar sense paracops posterior, i pensant què hagués fet si el cotxe no hagués arrencat.

Anyway; les quatre hores llargues de cotxe que em queden continuen igual. Pel camí de pedres, avance un ciclista que deu estar travessant la Patagònia amb bici en pla gesta o experiència vital. No ho entenc. Per molt que hi pensi, amb aquest vent, clima àrid, camí dur i paisatge monòton, em sembla absurd (i més als dos dies, quan tornant cap a Calafate el torno a veure patint en la mateixa direcció, potser uns 300 km més endavant).

Amb dubtes sobre si això meu és també absurd, arribo a La Posta, unes casetes solitàries a les quals s’accedeix per un camí de terra des de la carretera principal. Al matí em trobo amb Franco Butti de Rewilding. Ell és d’aquí, de Perito Moreno (la ciutat, no la glacera). La seva família és ramadera, però ell sempre va estar involucrat en la preservació de la zona, manifestant-se contra la mineria i advertint que havien de trobar altres models de desenvolupament, fins que el va contractar la fundació com a fotògraf i tècnic. Viu juntament amb unes poques persones més en una estació biològica aïllada dins d’una gorja a la qual arribem amb el seu 4×4 i en la qual cada hivern fan un confinament forçat per les nevades. La seva funció, que és la de Rewilding, és restaurar els ecosistemes i espècies autòctones que amb les dècades s’han degradat, i fomentar un desenvolupament social i econòmic basat en l’ecoturisme i la conservació. Com ho fan?

El model és interessant: gràcies als abundants fons que tenen d’entitats donants, especialment la fundació Tompkins Conservation, compren grandíssimes extensions de terrenys, els gestionen segons els seus criteris de preservació, els condicionen per a dedicar-los a ús públic i crear oportunitats per a la població local, i finalment els retornen a l’estat amb la condició que els declari parcs naturals. La fundació Tompkins Conservation, creada pels antics amos de The North Face, ja ha completat processos similars a Xile i al nord de l’Argentina, al parc Iberá, on han reintroduït jaguars, ossos formiguers i vegetació d’un lloc que fa unes dècades era una meravella natural, després va deixar de ser-ho, i ara ho és una altra vegada.

Després d’una estona explicant-me els seus projectes, Franco obre el seu portàtil i m’ensenya diversos punts en un mapa que reflecteixen els senyals que cada tres hores envia el collaret d’un dels deu pumes que monitoren. «Que curiós… Des d’ahir sembla que no es mou molt de la mateixa zona. Deu haver caçat alguna cosa. Vols que intentem anar a veure si el trobem?», em diu Franco. «Òbviament!».

«La funció de Rewilding és restaurar els ecosistemes i espècies autòctones que amb les dècades s’han degradat»

Després d’un preciós trajecte pel mig de l’estepa en el 4×4, baixem per a creuar a peu els pujols on podia ser el puma. Fins al cap d’una hora i mitja no m’atreveixo a preguntar-li si falta gaire. Franco fa un gest de «qui sap». Porta una mena d’antena connectada a un walkie talkie que fa pip si el collaret del puma és a menys d’un quilòmetre. No se sent res encara. Cada vegada que Franco aixeca les antenes, assenyala un altre pujol i diu «Potser és aquí darrere», penso en el ciclista i en la frase «en qüestió de gustos, tants caps, tants barrets». Però tot d’una em col·loca el walkie talkie en l’orella i pip, pip, pip… El puma és a prop! Seguim el senyal, però sembla que s’allunya de nosaltres, i passa tant de temps que jo ja desconfio de trobar-lo. Franco s’atura al lateral d’un petit pujol, mira cap avall i diu: «Em sembla que deu ser per aquí». Per a mi tot és igual i m’ho prenc com un descans. I de sobte, Franco assenyala cap avall i crida sense cridar: «Mira!». A menys de 50 metres veig un puma caminant pausadament davant de nosaltres, que s’atura al vessant del pujol de davant. El veiem perfectament, i ell, a nosaltres. Franco sap que és una femella que va parir fa tres mesos i interpreta que, si no se’n va, deu ser perquè els seus cadells són a prop. Ens quedem contemplant-la uns quants minuts, fem fotos, i atalaiant els voltants veiem alguna cosa en terra… És el cos d’un guanac.

Ens hi acostem i la imatge, que en un altre context m’hagués semblat desagradable, allí era del tot natural: tenia el ventre obert i les costelles trencades fruit de les primeres mossegades, i una marca molt destacada al coll. Franco m’explica que els pumes no persegueixen, sinó que s’amaguen, i quan una presa passa prop seu, es llancen al coll per a mossegar-lo i escanyar-lo fins a ofegar-la. En aquests moments jo ja estic fascinat i soc conscient que el caràcter inoblidable del moment justifica els quilòmetres, el cansament i fins i tot la factura del paracops. Però és que, al cap d’uns minuts, en els nostres primers passos de retorn, de darrere d’uns matolls surten corrents dos cadells ataronjats en direcció a la seva mare.

Meravellós. Colpidor. Són només uns minuts, però que la meva ment multiplicarà per la infinitat de vegades que els recordi. Miro Franco agraït, per mi, però sobretot per l’esforç i passió que posen des de Rewilding a retornar la vida silvestre a les zones que la van perdre. Sento que aquest viatge m’està canviant. I la ciència i l’aventura només acabaven de començar…

© Mètode 2021 - 109. El segrest de la voluntat - Volum 2 (2021)
Escriptor i divulgador científic, Madrid. Presentador d'El cazador de cerebros (La 2).