Bé trobat

<? echo get_the_title();?>

Al setembre de 2011 es va celebrar en Ciutat del Cap, Sud-àfrica, el sisè Congrés Mundial de Centres de Ciència. Uns pocs participants vam tenir el privilegi de visitar, durant quatre dies, el parc de Welgevonden (en afrikaner: “Bé trobat”). La reserva té un total de 120.000 hectàrees de sabana prístina a només 300 quilòmetres de Johannesburg. Aquesta època de l’any, a punt de començar la primavera i just abans de les primeres pluges, és la millor per a observar la vida animal. Una tímida girafa vigila l’intrús arrambada a la nua fractalitat de la fronda d’un arbre. Potser no era cons­cient que se li veuen les llarguíssimes potes per sota de les branques i que el seu cap s’entrelluca al darrere perquè encara no han brollat les fulles. Els rinoceronts pasturen plàcidament en les amples praderies d’herbàcies daurades. Els elefants mengen del terra i dels arbres sense preocupar-se gaire per tot el que arriben a destrossar només empentant. Un guepard encara bleixa a l’ombra d’una acàcia vora l’impala que acaba d’abatre. Ni una gota de sang. La presa sembla dormir i es diria que el depredador empara el seu somni. Els babuïns sestegen a l’ombra com esgotats després d’una llarga assemblea. Un majestuós lleó mascle patrulla per assegurar-se que cap intrús ronda en els seus dominis (per a això «li paguen»). Ara jau entre uns arbustos sense que un grup de nerviosos facoquers s’adonen de la seva presència. Els compactes porcs senglars africans mengen l’herba verda i tendra que brolla de les cendres d’un foc recent, però l’aire bufa cap al lleó mandrós, que, de totes totes, ja ha decidit que ara no toca atacar ningú. Un grup mixt de nyus, zebres i antílops arrenca a cavalcar. Tots fugen en la mateixa direcció per la mateixa falsa alarma.

«L’emoció de descobrir el cap d’un lleó entre la brossa és molt superior a descobrir el cap d’un lleó penjant d’una paret»

La intensa alegria que fa espiar la vida salvatge potser és un record genètic i ancestral de quan nosaltres mateixos en formàvem part. No obstant això, els magnífics documentals solen donar una visió magníficament falsa del que s’observa in situ. Tot el que hi apareix és cert (perquè es tracta de filmacions), però l’atmosfera és falsa perquè concentrar violentes escenes de depredador-presa, per exemple, distorsiona la globalitat de la vida salvatge. «L’observació altera allò que s’ha observat» no és una afirmació exclusiva de la mecànica quàntica. Però així com un científic observa procurant alterar el mínim allò que observa (principi d’objectivització per tal d’obtenir la màxima universalitat possible del seu coneixement), el naturalista també gaudeix sorprenent el comportament animal en la seva essència més pura possible. Per a això serveix, entre altres coses, un teleobjectiu 200-400…

En això hi érem quan ens arriba la notícia: dos caçadors furtius proveïts amb tot el que cal per matar rinoceronts han estat detinguts avui pels rangers de la reserva de Welgevonden. El tiroteig ha estat ferotge i perillós. Mentre que uns procuren no molestar, uns altres arrisquen la seva vida en honor dels presumptes poders afrodisíacs de la banya del rinoceront. No obstant això, hi ha quelcom pitjor que el delicte per ignorància. A Welgevonden no es pot caçar res, però en moltes altres reserves els caçadors acudeixen de tot el món per emportar-se un búfal, un lleó o un antílop… Vine, paga!, dispara i guanya un trofeu per penjar-lo a la paret. Els qui paguen pel dret a matar són èticament més difícils de comprendre que no els qui maten pel dret a cobrar. El furtivisme es pot combatre amb un poc de cultura. Es tracta de convèncer, per exemple, que els ossos dels tigres i les banyes dels rinoceronts no serveixen com a solució per a la disfunció erèctil. És molt difícil però es pot aconseguir. En canvi, els qui cacen per esport defensen la seva activitat com a cultura i com a tradició. L’expressió caçador esportiu ja és en si mateix una contradicció intrínseca. L’emoció de descobrir el cap d’un lleó entre la brossa és molt superior a descobrir el cap d’un lleó penjant d’una paret. És això tan simple tan difícil de comprendre?

© Mètode 2011 - 71. La cara del dolor - Número 71. Tardor 2011

Professor del departament de Física Fonamental. Universitat de Barcelona.