L’èpica masculina de la ciència normal desdenya la vida quotidiana. Els llibres d’història són un interminable recull de gestes o, els més moderns, de fets econòmics rellevants. Parlen de guerres o de preus del blat. Coses importants, és clar, però no pas més que els sentiments, les il·lusions i els infinits gestos quotidians dels homes o de les dones que protagonitzen la realitat. Qui fa el discurs surt a les cròniques, però qui prepara el menjar o renta la roba, no. Hi estem tan avesats, que ens sembla normal. En realitat, és una colossal anomalia.
Els prehistoriadors sí que parlen de vida quotidiana. Que si les eines, que si la vestimenta, que si els hàbits alimentaris paleolítics o neolítics… Però quan el relat es basa en textos escrits, les notícies èpiques desplacen qualsevol altre testimoni i la història s’escriu segons les prioritats dels sumaris relators dels temps antics. O sigui dels cronistes etnopatriarcals. La prehistòria és vida, la història són gestes. Com en les converses de matrimonis, ells proclamen mentre elles parlen.
L’any 1945 Elisa Vives de Fàbregas publicà La vida femenina barcelonesa en el ochocientos. És una deliciosa crònica de la vida quotidiana barcelonina de fa dos-cents anys, escrita a partir dels records de la besàvia de l’autora. Permet d’entendre moltes coses de la Catalunya actual que no es comprenen llegint els llibres d’història. Per exemple, els barcelonins de l’època napoleònica duien els seus propis fanals en els escassos cops que sortien de nits perquè la ciutat no disposava d’enllumenat públic. Les dones no podien caminar soles en aquelles insegures foscors. L’any 1815, les autoritats penjaren els primers llums d’oli als carrers. La gran mutació en la vida nocturna arribà l’any 1843, amb l’enllumenat públic a gas –el primer de l’estat–, gràcies a la creació de la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, hereva de les proves que l’any 1826 ja havia fet el químic Josep Roura i matriu de Gas Natural, l’actual Naturgy. De l’epopeia empresarial del gas se n’ha parlat molt; de la prèvia motivació de fons evocada per Elisa Vives, no gaire o no gens.
«Qui fa el discurs surt a les cròniques, però qui prepara el menjar o renta la roba, no. Hi estem tan avesats, que ens sembla normal»
La besàvia es casà l’any 1855. Vives ens diu que, al matí, anà al perruquer per primer cop a la vida, al Saló Guerin, on li feren un pentinat de tirabuixons perfumats amb bandolina, que era una brillantina mucilaginosa feta amb llavors de codony. El casament fou al vespre i, l’endemà, ella i marit partiren en viatge de noces a Madrid, amb diligència. Hi havia un servei «ràpid» diari, amb nou places, que trigava quasi tres dies. Avui aquest desplaçament amb AVE triga a penes tres hores. Com entendre la cosmètica i la dermofarmàcia sense la bandolina i els codonys, o els trens d’alta velocitat sense aquelles tartanes i diligències?
Antoni Mendoza Rueda, professor de cirurgia a la Facultat de Medicina barcelonina, és recordat pels seus Estudios de cirugía publicats entre 1850 i 1852, però la besàvia d’Elisa Vives el recordava perquè construí la primera casa a l’Eixample Cerdà, al carrer d’Enric Granados (aleshores es deia Universitat, el músic no havia encara nascut) entre Provença i Rosselló, vies que en aquell temps no passaven de ratlles en uns plànols. Es veu que la seva clientela l’abandonà, perquè no volien enfangar-se les sabates pels descampats d’aquell Eixample encara només virtual (d’on ve el despectiu Can Fanga per designar Barcelona). Aquell home agosarat va tenir tants problemes amb aquella casa aïllada que li deien el Protomàrtir de l’Eixample, com recorda Lluís Permanyer a L’Eixample, 150 anys d’història (2008). De tot això, a les classes d’urbanisme tampoc no se’n diu res… La majoria d’arquitectes i urbanistes són homes que evoquen grans projectes i idees genials. Hauríem de girar els ulls cap als records d’Elisa Vives de Fàbregas, per no continuar declamant sense entendre. L’emergent ciència ciutadana, em sembla, també s’hauria de plantejar aquesta mena de coses.
