Petit, ínfim, minúscul, insignificant, menor. Són paraules que ens remeten a una aproximació sobre alguna cosa reduïda i, a vegades, poc important. Però la microbiologia no parla ni d’aproximacions ni encara menys de trivialitats. Al contrari: parla de tots aquells éssers d’una mesura inferior a la que pot percebre l’ull humà a simple vista i de la importància indiscutible que aquests organismes tenen en la resta d’éssers vius. On hi ha vida, hi ha microbis. El passat mes d’abril, la ciutat de Barcelona va ser partícip d’aquest univers invisible en el simposi internacional «Contribució dels microbis a la biologia», organitzat per la Fundación Ramón Areces, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

L’any 1998, vàrem entrevistar el professor Francisco Tomàs en aquestes pàgines de Mètode, quan acabava de prendre possessió del càrrec de vicerector d’Investigació de la Universitat de València. Fou una entrevista suggerent i a vessar de projectes, i amb un titular ben explícit: «No es poden posar fronteres al coneixement científic» (Mètode, 19). Vuit anys després, amb motiu dels 50 números de Mètode, tornem a parlar amb ell, aquesta vegada com a rector de la nostra universitat. Volem repassar –tot i que molt sumàriament– les coses que han succeït durant aquests anys: els projectes que s’han fet realitat i els que encara cuegen, els somnis aconseguits i els reptes pendents.

Algun dia la ciència s’acabarà. No ho veurem probablement cap d’aquells humans que vivim avui sobre la superfície de la Terra, però es pot defensar o fins i tot preveure que algun dia l’activitat científica disminuirà fins a desaparèixer o convertir-se en una altra cosa. Ara fa deu anys, un llibre d’un periodista americà, John Hogan, ho proclamava amb una argumentació que ha estat molt discutida, però, encara que només sigui per recordar si s’equivocava o no, podem reconsiderar la qüestió.

Val a dir, per començar, que la lectura de textos de divulgació científica, i encara el consum d’altres tipus de productes per vehicular aquesta divulgació, és per a molts una font particular de gratificació intel·lectual. Per això, encara que no hi haguera unes altres raons per a lloar la divulgació científica que la raó esmentada, aquesta seria prou per certificar-ne la conveniència si més no. Però, hi ha unes altres raons, i d’això tracten aquestes línies.

Una història de violència. En efecte, la història humana és, en molts aspectes, un llarg relat de l’agressió. Sobta que en plena era tecnològica i de la informació la guerra siga encara no sols una forma de solucionar les coses, sinó una estratègia ben efectiva. Pensem en Afganistan, en l’Iraq, en els Balcans, en Gaza i Cisjordània… L’agressió humana és present constantment en el nostre comportament, i no sols en els grans conflictes bèl·lics, sinó també en la vida domèstica. Els maltractaments a les dones, la persecució escolar, les bandes urbanes…