Entrevista a Pilar Mateo
«La ciència no és suficient, ha d'haver-hi polítiques socials per a ajudar a la gent»
Química i presidenta d'Inesfly
Ens citem amb Pilar Mateo (València, 1959) en els locals d’Inesfly Corporation, al polígon industrial de Paiporta (València), empresa de la qual és fundadora i actual presidenta. Doctora en Química per la Universitat de València i el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), és reconeguda internacionalment per la seua tecnologia de microencapsulació polimèrica de doble solució en pintures insecticides que ajuden en el control de malalties com el mal de Chagas i el dengue. Actualment té vuit famílies de patents en diferents països de tot el món. Prefereix definir-se com a inventora més que com a científica. La seua conversa flueix com un torrent i al llarg de l’entrevista apareixeran anècdotes, digressions, mostrarà fotos dels seus viatges… De mentalitat inquieta, està inclosa en la llista Forbes de persones que canvien el món: «No estic en la dels diners, d’aquestes no n’estic en cap», fa broma.
En la seua trajectòria sempre ha intentat combinar l’activitat científica i tecnològica amb la cooperació i el desenvolupament en les zones en les quals ha operat, tasca per la qual ha rebut nombrosos reconeixements com l’Alta distinció de la Generalitat Valenciana, la Medalla d’Or al mèrit hospitalari i de salut del Ministeri de Defensa de Colòmbia, i el premi nacional de salut i medi ambient d’UNICEF, entre altres. En 2006 creà el Moviment de Dones Indígenes (MOMIM) i també ha posat en marxa el moviment Women Paint Too.
Després d’acudir a la seua trobada i pujar al primer pis, es presta afable a realitzar la sessió de fotos. L’entrevista transcorre en el seu despatx, en el qual destaquen un mapa que mostra la presència de l’empresa en el món i un retrat del seu pare: «era una persona molt humil. Va ser un nen migrant de Terol a València després de la guerra civil i va començar a treballar des de ben menut, a formar-se. Llavors es creia en les persones i en els projectes», apunta. Parlem de les seues iniciatives, però també de les malalties contra les quals pretén lluitar amb els seus projectes. Al llarg de tota la conversa, una cosa queda clara: qualsevol possible solució requereix accions globals i actuar no només des de la perspectiva científica i tecnològica, sinó també social, política i econòmica.
Com sorgeix aquesta idea de crear una pintura insecticida?
Des que era menuda he esta una inventora nada. Sempre estava inventant coses, que potser no servien per a res, però el meu cap sempre ha sigut la d’una persona molt pragmàtica. És a dir, veig un problema i busque una solució. La meua tesi doctoral, l’any vuitanta i tants, ja va ser sobre pintures anticorrosives, ecològicament acceptables, i llavors això no interessava a ningú. Després vaig passar al Centre Nacional d’Investigacions Metal·lúrgiques (CENIM-CSIC), a treballar en corrosió metàl·lica. En aquella època s’utilitzaven molt els pigments anticorrosius com el mini de plom, el cromat de zinc, que eren molt tòxics. I vaig pensar: si poguera fer pintures anticorrosives i em formara en les malalties produïdes pels metalls, estaria avançant, fent una cosa diferent. Així que vaig començar a substituir els pigments per uns altres més ecològics.
El fet que el seu pare tinguera l’empresa de pintures li va permetre investigar més?
No, perquè no tenia els mitjans per al que jo volia fer. Ell segurament hauria volgut que jo seguira amb els vernissos, però jo he sigut una persona curiosa. Un dia vaig llegir en un periòdic que s’havia tancat un hospital perquè tenia un problema d’insectes i com jo havia estudiat Enginyeria Química –Química Tècnica, que es deia llavors– em vaig dir: tinc pintures, tinc polímers… faré una pintura insecticida. En aquella època va coincidir que em van donar el premi d’innovació de la Generalitat Valenciana i amb aquells diners, que eren 30.000 pessetes [uns 180 €], em vaig comprar el meu primer cromatògraf i el meu primer espectofotòmetre i vaig començar a fer investigació més desenvolupada. L’any 1991 m’assabente que en la refineria de Haifa d’Israel hi havia un problema de corrosió. Em vaig presentar al concurs i el vaig guanyar. Estant allà van vindre a buscar-me per un problema de mosques en les quadres de la princesa Noor de Jordània però, després d’aplicar el producte, als pocs mesos n’hi havia més que al principi per un efecte de resistència i perquè no és el mateix provar una cosa en un laboratori que en camp obert. Llavors m’ho vaig prendre com un repte i vaig començar a treballar en el tema de la microencapsulació polimèrica. Em vaig adonar que tenia un gran producte i el vaig patentar.
Amb les pintures anticorrosió no havia patentat res, no?
No. Aquesta va ser la meua primera patent, la de pintures inhibidores de la síntesi de quitina i insecticides, però pensant en la seua aplicació als països occidentals. Jo no coneixia per a res ni la pobresa, ni la malària, ni el dengue… res. Llavors un enginyer que tenia negocis importants a l’Argentina em parla del problema al país amb la malaltia de Chagas. Amb una comitiva espanyola, me’n vaig a Buenos Aires i signe un conveni amb el llavors president del Senat, que era Eduardo Menem, germà del [llavors] president Carlos Menem. En aquella època, el doctor Cleto Càceres, del Chaco bolivià, investigava quins insecticides i quins productes hi havia a Europa per a combatre la xinxa que transmet el mal de Chagas. Quan retorne de l’Argentina, em conta: «el meu poble es mor. El 85% té la malaltia de Chagas». I em va impactar tant que li vaig dir al meu pare: «me’n vaig». Pensava que en tres mesos ho anava a solucionar i em vaig quedar quasi un any perquè vaig arribar allí i no hi havia ni carreteres, ni banys, ni menjar, no hi havia de res… l’única cosa que tenia jo era il·lusió. El primer dia m’havia d’alçar a les cinc del matí per a anar a una comunitat, Pipi Santa Rita, i quan arribe, em trobe que no hi havia parets, eren cases amb quatre pals. El problema no era només la malaltia, era la fam. Mira, aquesta és la primera casa que jo vaig veure [mostra una fotografia d’una construcció molt bàsica, amb sostre però sense tancaments]. Imagina’t que he inventat una pintura i no hi ha parets. I és que des del primer món es veu tot molt fàcil… Em vaig quedar quasi un any i vaig començar a organitzar els equips. Després vaig haver de tornar diverses vegades per a veure si realment [la pintura] funcionava.
Tornant a la seua pintura, quines són les característiques que té? Què la fa diferent?
És una microencapsulació de doble solució. És a dir, hi ha una incompatibilitat entre els productes que es fiquen amb la pintura. La majoria dels insecticides en el mercat porten dissolvents. Jo els he ficat en productes que són a l’aigua i utilitze uns components que són incompatibles amb aquesta, [per tant] es microencapsulen i queden protegits. A més, aquestes microcàpsules no tenen interacció entre si, per la qual cosa volen eixir a través d’aquest cos del carbonat i del pigment, però els costa. Perquè s’entenga, és com un xiclet, que quan fa calor està tou i quan fa fred, està rígid. En la pintura passa el mateix i [l’insecticida] es va alliberant en l’època en la qual realment fa més falta [amb més calor]. També és important que no hi ha interacció entre si. Així, en les microcàpsules, es poden posar diferents components que actuen de manera diferent. Això què vol dir? Els insecticides que són adulticidas tenen un efecte limitat. Però quan tu fiques un regulador de l’anàleg de l’hormona juvenil del creixement o un inhibidor de la síntesi de quitina afecta al cicle biològic de l’insecte. Els insecticides i els biocides han sigut molt importants al llarg de la història per a controlar moltes malalties, però cal fer-ho d’una forma racional. No serveix pensar solament en una tecnologia, ha d’haver-hi altres pilars més: un és el control entomològic, que ha de ser de llarga duració. Una altra part important és el tractament clínic de les malalties. I tercer, és l’educació en higiene i en salut.
Es pot generar resistència en els vectors?
Clar. En la vida, tots volem viure: els virus, els bacteris, les persones, els animals… i busquem la forma per a tirar avant. Si tu a un insecte li poses molt insecticida d’un tipus, al final genera resistència. Durant la dècada dels vuitanta havia començat a parlar-se del dengue a Amèrica Llatina i es va trobar en tres punts: a Xile, en la zona de Paraguai i l’Uruguai, i al Carib. Durant aquestes dècades s’han gastat milers de milions de dòlars en insecticides. I què ha passat? Que el mateix mosquit ara transmet el dengue, el chikungunya i el zika. Per això és important tindre productes que tinguen llarga residualidad. La malària es va erradicar a Espanya en 1964 i era un país pobre. Per què? Perquè utilitzaven DDT, que durava sis mesos, però tenia molts inconvenients de toxicitat. En aquell moment, la climatologia era molt clara: sis mesos podia ser la temporada crítica. Després venia la tardor i l’hivern i ja no hi havia insectes. Segon, hi havia quinina i se li donava a la gent. I tercer, i molt important, hi havia educació en higiene i salut. Eren conscients que s’havia d’emblanquinar les cases, que eixir amb els poals a netejar…. Ara, què passa en llocs com a Àfrica? Allà no són sis mesos, necessites una tecnologia que puga durar molt més temps.
Pilar Mateo explica com era la situació quan va arribar a Bolívia per primera vegada mentre assenyala unes fotografies dels diversos projectes que ha dut a terme a Amèrica del sud. / Miguel Lorenzo
Com pot afectar el canvi climàtic al control dels vectors d’aquestes malalties?
Jo crec que no només és el canvi climàtic el que afecta, sinó també la globalització perquè les persones viatgem i també les mercaderies. Per tant, o s’ajuda a la gent dels països on estan més presents aquestes malalties o estem exposats a elles. Però no és només un tema de la salut pública, és que hi ha un problema molt greu també en l’agricultura. Tenim un projecte europeu amb el cotonet, que ha vingut importat de Sud-àfrica i ja hi ha molts cítrics afectats. I en el bestiar tenim uns problemes brutals
Fa un temps vam publicar en Mètode un número dedicat a One health (Una sola salut).
És que mentre no estiguen coordinats salut humana, salut animal, i medi ambient, tot això no serveix per a res. Tot ha de fer-se de manera global. Per això dic que el punt de vista de la ciència no és suficient, ha d’haver-hi polítiques socials per a ajudar a la gent.
Com poden ajudar projectes com el seu en el control de les malalties infeccioses en les zones d’origen?
Bé, jo crec que és molt important la prevenció, però això no li interessa a ningú.
Ni després de la pandèmia?
No sols la pandèmia… Quan hi ha una desgràcia natural aflora un problema que se sap que podia passar. Sabem que les zoonosis són el gran problema que tenim en aquest segle. I han trucat a la porta. També se sap que en vindran més. Però moltes vegades la política és curtterminista i cal començar a fer polítiques que siguen estructurals.
Quins són alguns dels seus projectes actuals relacionats amb les pintures?
Un estudi que s’acaba de publicar en revistes científiques internacionals es va fer fa uns anys, a Bangladesh i a Nepal. Després de dos anys no hi havia presència de flebòtom, que és els transmissor de la leishmaniasis i que s’havia fet intradomiciliari, estava dins de les cases. També estem treballant en Cúcuta, a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia. És una zona també de persones desplaçades en la qual l’Aedes aegypti posa els ous en els safaretjos. Llavors no era una qüestió de pintar, sinó que el que hem fet ha sigut un producte, basat en la mateixa tecnologia, però que no porta pigment i amb la qual s’ha aconseguit reduir el dengue. D’ací va nàixer, a més, el projecte de Women paint too. Perquè qui aplicava tots els productes? Les dones. Hi ha també un treball important al Brasil, amb una altra pintura amb diferents biocides per les resistències generades i també per a adaptar-la a la normativa del país. I un altre projecte que s’ha fet amb la Liverpool School [of Tropical Medicine] i la Fundació Oswaldo Cruz (Fiocruz) del Brasil. Ací els investigadors han vist que el Aedes aegypti vola molt baix i que li agrada el color negre. Llavors, amb pintar vint centímetres en el sòcol som capaços de controlar que no hi haja presència del mosquit. Això permetrà que qualsevol persona puga comprar-se un pot de pintura d’un litre i que no siga necessari pintar les parets i sostres complets d’una casa.
En 2015 va protagonitzar una sèrie documental de sis episodis, Microasesinos. M’agradaria que em comentara el projecte i també quin paper té la divulgació científica en el seu treball.
Ricardo Macián va fer un documental, Tierra sin mal (2011), [sobre el mal de Chagas en el Chaco], on jo vivia, en el qual es veu la realitat del que són les malalties. I pensant en la importància de l’educació i la higiene en salut, vaig muntar amb ell –que és un director i productor meravellós que va treballar en Canal 9 [l’anterior televisió autonòmica valenciana] fa molts anys–, una productora anomenada Filmántropo. La meua gran il·lusió era fer –que algun dia si puc, ho faré-, telenovel·les. Perquè, què és el que vol veure tota la gent en el món? Les telenovel·les. Tu no pots dir-li a una persona, perquè siga pobra: «renta’t les mans». O posar cartells si no saben llegir… Cal avançar d’una altra manera. En qualsevol part del món, encara que siga en un televisor en blanc i negre, la gent d’una comunitat s’ajunta per a veure la telenovel·la. Divulgar el treball és molt important, però si no tens diners et costa molt més, és més lent. Però és fonamental.
Llavors la idea era fer una telenovel·la en la qual a través del comportament dels personatges s’ensenyara a la població?
Exacte. A més, tenim guions. Per exemple, un per a explicar la malària… Llavors va ser quan del Canal Història em van cridar perquè volien que fera una sèrie de televisió i vaig dir: «jo no vull res, l’única cosa que demane és que tot el meu equip siga valencià». Havien tancat Canal 9 i gran quantitat del sector de l’audiovisual s’havia quedat sense treball.
És una de les dones més influents en l’àmbit de la indústria química. No sé si hi ha moltes dones en aquests llocs.
No, perquè és molt difícil.
Com ha canviat el paper de les dones en aquesta indústria en les últimes dècades?
Sí que et trobes amb directives, però el problema que tenim, primer, és que per a les dones els temps són diferents que per als homes. I després, que no ens han ensenyat a assumir riscos. Jo soc inventora, investigadora, però soc empresària perquè he arriscat. T’ho jugues tot i saps que et pot eixir bé o malament. I després vocacions científiques hi ha molt poques, i quan n’hi ha són més per a quedar-se a la universitat.
Com es prepara per a un viatge de cara a un nou projecte?
Després de tants anys? No hi ha preparació, forma part del meu dia a dia. Ni tan sols per a la maleta, que la munte en una hora.
