Entrevista a Juan Ignacio Cirac

cirac1
© Institut Max Planck

Juan Ignacio Cirac (Manresa, 1965) va estudiar física teòrica a la Universitat Complutense de Madrid. Ha estat professor en la Universitat de Castella-La Manxa i en la Universitat Leopold Franzens d’Innsbruck. Des de 2001 és director de la Divisió Teòrica del Laboratori d’Òptica Quàntica de l’Institut Max Planck a Garching, Alemanya. Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Catalunya i per la Universitat de Castella-La Manxa, ha rebut nombrosos guardons per les seues investigacions en física i computació quàntica. Entre aquests, el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica, el Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica, la Medalla Benjamin Franklin i, més recentement, el Premi WOLF de Física.

Si la física quàntica estudia allò que és molt menut en la naturalesa (àtoms, electrons, fotons…), per a què es necessiten aparells tan grans i sofisticats?

La raó, més grosso modo, és que per a investigar allò que és més menut necessitem molta energia. Per a veure coses cada vegada més xicotetes necessitem un microscopi però si volem veure una cosa molt més menuda encara, hem d’enviar molta més energia per poder veure com està composta i com està feta. Per a aconseguir tota aqueixa energia calen, d’una banda equips grans i, d’altra, equips molt precisos. Un ha d’apuntar bé què és allò que ha de veure i què és el que té que dominar i per a això cal tenir les tecnologies més avançades.

Vostè, dins de la física, es dedica a la computació quàntica. M’imagine que haurà d’explicar què és això cada vegada que li presenten algú de fora del seu àmbit. Què els diu?

Bé… És una ciència que ha sorgit durant els darrers vint anys i el que intenta és utilitzar les lleis de la física quàntica per a processar i transmetre la informació d’una manera distinta. I això comporta una manera més eficaç de computar, de transmetre informació i també una manera més segura de fer-ho.

Com va començar el seu interès per la computació quàntica?

Vaig fer el doctorat en òptica quàntica, que estudia la interacció de la llum amb la matèria des del punt de vista de la física quàntica i aleshores estava sorgint el món de la computació quàntica i per a mi era molt natural entrar en aquell món que, per descomptat, va portar aires molt nous a la recerca que estàvem fent. Va canviar completament la perspectiva, va fer que ens preguntàrem coses diferents i la veritat és que va ser un temps molt excitant des del punt de vista científic.

Està la recerca científica actual, i més encara la tecnològica, obligada a tenir un desenvolupament pràctic que permeta obtenir un rèdit econòmic al final?

No, no està obligada. De fet, hi ha cert tipus de recerca que sí que està obligada i una altra que no ho està. Hi ha recerca que és a curt termini. Per exemple si un vol, no sé, fer un bolígraf que dure més temps o el que siga, per a això ha de fer cert tipus de recerca que al final ha de donar lloc a un bolígraf que competisca amb les altres marques. Però existeix un altre tipus de recerca que és a molt més llarg termini i que no és per a desenvolupar un producte en concret, sinó que pot canviar completament la tecnologia. I aquest és el cas del que fan molts físics i científics pel món i és el cas de la computació quàntica. La computació quàntica no intenta construir un ordinador quàntic sinó desenvolupar una tecnologia que, si la tenim davant, donarà lloc no solament a ordinadors sinó també a sistemes de comunicació i, qui sap, a coses que avui dia ni ens podem imaginar.
 
Europa és competitiva en coneixement científic i tecnològic?
Depèn d’en quin camp. En el camp en el qual jo treballe, la veritat és que sí. Fa temps la Comunitat Europea va traure diversos programes de recerca perquè treballàrem de manera coordinada i conjunta i això ha donat lloc al fet que probablement Europa estiga al nivell més alt, competint fins i tot per davant en el món de la computació quàntica, amb altres països com Estats Units o Japó.

 

cirac3
© Institut Max Planck

 

cirac2
© Institut Max Planck
 

 

«La computació quàntica no intenta construir un ordinador quàntic sinó desenvolupar una tecnologia que, si la tenim davant, donarà lloc no solament a ordinadors sinó també a sistemes de comunicació i, qui sap, a coses que avui dia ni ens podem imaginar»

I com afecten les retallades al futur de la investigació científica?
De manera molt important. Un pensaria que si un any li donen menys finançament per a investigar doncs, bé… un any no pot competir i ja està i a l’any següent sí que podrà fer-ho. Però això no és cert i la raó és que fa falta molt de temps per a recuperar-se d’un parell d’anys amb menor finançament. Els altres grups amb els quals es competeix, han avançat molt i un ha de posar-se al dia. És com en una carrera ciclista: si un cau i es para durant cinc minuts, després recuperar la carrera és molt més complicat, costa molt de temps recuperar aqueixos cinc minuts. Doncs passa una mica el mateix amb el finançament i la recerca.

Vostè que coneix bé altres societats com l’alemanya, què li sembla el nivell de cultura científica a Espanya?
En els àmbits en els quals em moc em sembla que està molt bé. El problema està en què, en general, si fem una mitjana, crec que està molt per sota de la que hi ha en altres països.

Es pot parlar d’una cultura científica europea quan les diferències educatives entre països són tan grans?
Doncs la veritat és que no ho sé…

Tornant a la seua disciplina, la física, hem de reconèixer que és una de les més àrides per al públic en general. Es pot i deu canviar la imatge de ciència complexa o cal acceptar que determinats coneixements requereixen un esforç addicional?
Jo sempre pose l’exemple que si un vol llegir literatura xinesa, pot llegir traduccions però no tindrà les mateixes sensacions que si un és capaç d’entendre el xinès i llegir-lo, entenent-lo bé. Passa una mica el mateix amb la física teòrica. Un, sense necessitat de conèixer totes les matemàtiques i totes les complicacions, pot entendre bastant bé què és el que fa, quins són els objectius, com s’aconsegueixen, etc. I això és el que el públic general pot entendre i acceptar, veure i, fins i tot, gaudir. Però si un vol entendre la física teòrica i gaudir-la a fons, llavors necessita aprendre el seu llenguatge que són les matemàtiques i és tan difícil com aprendre xinès. Un ha de passar-se molt temps dedicat a això.

La física té molt de càlcul i de lògica, matemàtiques i filosofia. Són els físics conscients d’aquesta relació que mantenen entre les dues cultures?
Sí, sí, per descomptat, existeix molta relació entre elles. Hi ha matemàtics que han sigut lògics, filòsofs, així que sí, en som conscients. De fet, moltes vegades, més important que els càlculs, és la lògica que hi ha darrere de les matemàtiques o de la física. El càlcul el pot fer un ordinador, però l’ordinador en si mateix no pot fer la recerca, cal plantejar-se els problemes de la manera adequada i veure com es poden resoldre. I una vegada que un sap com es poden resoldre, que estableix els passos lògics per a resoldre aqueix problema, llavors ja vénen els càlculs… Però la part més important és la més profunda, la més lògica.

 

 

 

 

«Fa falta molt de temps per a recuperar-se d’un parell d’anys amb menor finançament»

Un pont de lectures

Quin llibre de ciència recomanaria llegir per a estimular la curiositat científica?
(Tot i que explica que els llibres de ciència que acostuma a llegir són una «mica avançats», finalment s’anima a fer una recomanació). Decoding Reality. The Universe as Quantum Information, de Vlakto Vedral.

I novel·la? Li queda temps per a llegir novel·la, poesia o assaig? Sí, tots els dies procure llegir almenys una hora. La recomanació: Travesuras de la niña mala, de Mario Vargas Llosa.

   

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures.
© Mètode 2013.

 

 

© Mètode 2013

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.