A la memòria de Fernando Sapiña (1967–2018)
«Si haguera tingut salut, quantes coses més hauria fet!» Així es lamentava Voltaire a les acaballes de la seua vida, i repassava les nombroses malalties patides (segons ell, més de vuitanta). En realitat, són ben pocs els escriptors que no han reflexionat sobre la salut i la malaltia en alguna de les seues obres. De fet, afrontar problemes de salut, bé un mateix o per mitjà d’algú pròxim, acostuma a canviar la mirada cap a la vida.
La salut, i especialment l’absència d’aquesta, no només està present en nombroses novel·les sinó també en el teatre i la poesia, com mostra un dels articles d’aquest número monogràfic. En la literatura trobem malalties que aïllen en espais tancats tant aquells que les pateixen (per exemple, La muntanya màgica, de Thomas Mann) com els sans (les històries del Decameró, de Giovanni Boccaccio, estan narrades per un grup de joves burgesos que s’han refugiat en una vila als afores de Florència fugint de l’epidèmia de pesta). Un altre article ens acosta als sanatoris per mitjà de la novel·la de Blai Bonet El mar, en la qual es fa especialment palesa aquesta divisió entre els de dins (malalts i professionals de la medicina) i els de fora (la resta).
«La salut, i especialment l’absència d’aquesta, no només està present en nombroses novel·les sinó també en el teatre i la poesia»
Els diversos textos que conformen aquest monogràfic, coordinat per Antonio Bañón, ens mostren una història de la literatura plena de narracions, tant de metges com de pacients. Fins i tot l’investigador i premi Nobel Santiago Ramón y Cajal va trobar en la literatura una altra forma de comunicar les seues idees. En aquest sentit, la literatura ens humanitza –com també ho fa la bona medicina–, ens condueix a una millor comprensió de l’altre. El temor, la vulnerabilitat, l’esperança, el sentit d’èxit o de fracàs en la vida no són condicions exclusives de ningú. Tampoc de metges o pacients. Formen part de la naturalesa humana i fer explícits aquests lligams universals ens connecta els uns amb els altres.
Fins que no vaig llegir Nèmesi de Philip Roth, no vaig entendre plenament el calvari que havia patit una companya meua del treball, víctima de la poliomielitis de menuda. La novel·la em va permetre conèixer millor no només una malaltia sinó també aquella col·lega. I la meua mirada envers ella va canviar de colp. Podia entendre per tot el que podia haver passat: la incredulitat dels pares al davant el diagnòstic, la por als tractaments, a la mort, la ràbia, el desencís… Aquesta és la força indestructible de la bona literatura.
