Entrevista a Pere Estupinyà

Comunicador científic, escriptor i speaker. Així es defineix Pere Estupinyà (Tortosa, 1974). Titulat en Química i Bioquímica, va començar a explicar allò que feia i allò que llegia primer als seus amics, i després en una emissora local de Tortosa i en un diari comarcal. L’any 2001 –i fins 2005–, potser gràcies a una barreja de pocavergonya i fortuna, Estupinyà va entrar a treballar com a editor del programa Redes de Televisió Espanyola (TVE). Explica que, en una d’aquestes èpoques en què no saps ben bé què fas ni què vols fer, va escriure a l’equip del programa oferint-se per col·laborar, sense cobrar. I va arribar la resposta d’Eduard Punset: «Envia’ns el teu currículum. Estem buscant gent que vulga dedicar-se a la comprensió pública de la ciència.» Després el van entrevistar i pocs dies més tard va marxar una persona de l’equip, un colp de sort que Estupinyà va saber aprofitar.

Fotografia de Jesús Císcar

L’experiència que el transformà, però, fou passar deu mesos als laboratoris i les aules del MIT, entre els anys 2007 i 2008, gràcies a la beca Knight Science Journalism. Un lloc on li pagaven –i no poc– per aprendre. I un lloc, també, que dóna caliu al naixement del «lladre de cervells», l’alter ego d’Estupinyà. Sota aquest nom ha escrit els llibres El lladre de cervells. Tot compartint el coneixement científic de les ments més brillants (La Magrana, 2011) i El lladre de cervells. Menjar cireres amb els ulls tancats (Ara Llibres, 2016). També ha fet el salt del paper a la petita pantalla, el 2015 a l’Equador, i des de setembre del 2016 a La 2 de TVE. Aquí, però, ha estat rebatejat com El cazador de cerebros. «És el mateix, el que passa és que per qüestió de drets aquest programa de televisió no es podia dir igual que el llibre», explica Estupinyà.

A Pere Estupinyà també se’l coneix com «el científic del sexe», després d’haver escrit S = ex² (Debate, 2013). Un títol que no deixa lloc a confusions i que al mateix temps obre la porta a tot un món de coneixements, a una sèrie de «respostes a què ens ocorre quan estem gaudint de l’activitat que més ens interessa, però que paradoxalment la ciència té més inconvenients a explorar», tal com diu al llibre. En aquesta obra trobem una manera innovadora, rigorosa i amena alhora, d’acostar-se a l’estudi científic de la sexualitat humana.

Ens citem amb Pere Estupinyà a València, aprofitant que visita la ciutat per participar en les converses a l’Espai Ciència de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Arriba directe de l’estació i l’entrevistem al rebedor de l’hotel on s’allotjarà. «Ja faré el check-in després», diu. Encara amb l’enregistradora apagada, conversem sobre el número de Mètode que acaba de sortir, SheScience, i sobre el que tenim en marxa –aquest que ara esteu llegint–. Perquè Estupinyà, a més de tot el que ja s’ha explicat, també és col·laborador habitual de la revista. La secció, és clar, es diu «El lladre de cervells».

Com va passar de ser científic a ser divulgador?
Vaig començar un doctorat en genètica i em va decebre com era el treball del dia a dia d’un científic, crec que perquè vaig caure en un laboratori molt poc estimulant. Si hagués caigut en un altre potser hauria continuat la meva vocació científica. Però jo sentia molt d’interès per la ciència i pensava que la divulgació podia ser una manera de vincular-m’hi sense passar-me tancat al laboratori ics hores fent PCR, unes reaccions rutinàries. I així, a poc a poc, de manera amateur, vaig començar a fer coses fins que en un moment donat vaig tenir l’oportunitat professional d’entrar a Redes.

Prefereix parlar de divulgació o de comunicació científica?
Al final només són termes, però la manera com jo ho explico és que comunicació és tot. Dins hi ha la divulgació, que té unes característiques més atemporals, més educatives, més procientífiques; i hi ha el periodisme científic, que és comunicació científica també però que té un component crític, té el component d’actualitat i té el component d’unes normes més estrictes que marca el periodisme.

Per què diu que és «un consumidor omnívor de ciència»?
Quan dic que sóc «omnívor» vull dir que llegeixo molta ciència i de tot tipus. Penso que això ve d’haver treballat quatre anys en un programa de televisió com Redes, que cada setmana tractava un aspecte diferent. Això fa que agafis un interès i una visió bàsica de qualsevol tema.

I no n’hi ha cap que li coste d’empassar?
Per exemple amb les matemàtiques no ho aconsegueixo, perquè al final és un llenguatge que o el parles o no el parles.

Fotografia de Jesús Císcar

Aleshores, no podem divulgar les matemàtiques?
Es poden divulgar, i hi ha gent que ho fa bé, però a mi no m’arriba, no m’interessa. De fet, crec que és un error plantejar-se divulgar matemàtiques, o fins i tot divulgar ciència, amb el concepte de posar-la com a protagonista i tractar d’explicar-la. És un tema sobre el qual estic reflexionant últimament. Penso que hem de posar al centre les preguntes de la gent i buscar que la ciència els doni solució. Llavors, trobo que la manera de divulgar matemàtiques, especialment per aquest component de dificultat del llenguatge, seria parlar de qualsevol cosa que pugui ser propera a la gent, buscar quines matemàtiques s’hi estan aplicant i transmetre-ho d’aquesta manera. Però intentar explicar matemàtiques directament és complicat.

Qui és el lladre de cervells?
El lladre de cervells és el meu alter ego i naix d’una tarda a Washington DC, quan ja tenia pràcticament acabat el meu primer llibre, però no tenia títol. Tenia títols com La maravilla de la ciencia o El viaje a la ciencia, títols que no tenien ganxo. Una vesprada vaig anar a un cafè i vaig dir «Jo d’aquí no surto fins que tinga el títol». Vaig començar a pensar i se’m va acudir el concepte de «Robin Hood de la ciència», però no m’agradava, perquè la paraula ciència sé que espanta alguna gent. Pensava en «el Robin Hood del coneixement», «el que roba els qui més saben», «el lladre del coneixement»… Aleshores em va venir al cap «el lladre de cervells» i ho vaig veure claríssim. De fet, em vaig fer una fotografia amb l’ordinador a mi mateix dient «Aquest és un moment clau». Em vaig adonar que tenia no només el nom d’un llibre, sinó un concepte amb el qual em sentia molt identificat i que al final seria més que un llibre, seria una marca.

Per què les seues aventures van arribar abans a la televisió de l’Equador que a l’espanyola?
El programa es va proposar inicialment a TVE, on van mostrar molt d’interès però en aquell moment ens van dir que esperàrem una mica. Com que ja teníem el projecte definit, i jo tinc molts contactes per Amèrica Llatina, ho vaig proposar a gent de Mèxic, del Perú, de l’Equador… Una persona de l’Equador va veure que podia encaixar amb el treball que estava fent el país d’aposta per la innovació a les universitats públiques, va fer d’enllaç amb el govern i vam tirar avant el projecte. Per tant, el perquè de fer-ho abans allà és qüestió de tempo. Quan ho vam proposar a l’Equador era el millor moment possible. Quan ho vam proposar a TVE no era el millor moment, però després es va reprendre de seguida.

«El que fa ric a un país és començar fent ciència bàsica i acabar fent una transferència industrial»

En el llibre Menjar cireres amb els ulls tancats hi ha un capítol titulat «La ciència no és per a països rics, sinó per a aquells que vulguin ser-ho». Què vol ser l’Estat espanyol?
Hi ha una frase en anglès que és put your money ­where your mouth is [que podria equivaler més o menys a “Les paraules se les endú el vent”] i Espanya no l’està aplicant, Espanya no aposta per la ciència com a forma de riquesa. Perquè no és només la ciència, és també la innovació i la transferència de coneixement. La ciència acadèmica no fa ric a ningú, el que fa ric a un país és acabar el procés, és començar fent ciència bàsica i acabar fent una transferència industrial. I aquesta equació es compleix més com més relacionada està la ciència que fa un país amb la seva indústria. A Xile, si investigues en maneres d’extraure el coure més eficients o en la fisiologia del salmó, veuràs beneficis. Hi havia un programa d’El cazador de cerebros que parlava de nutrició i jo acabo dient que potser on s’hauria d’innovar científicament és en l’àmbit de la cuina. No som tan bons en això? Doncs fem més ciència. En àmbits on no tenim teixit industrial es pot investigar per coneixement, però no per riquesa.

«Sóc molt pro professionalització de la comunicació»

Pensa que els investigadors i investigadores tenen l’obligació de divulgar el coneixement a la societat?
No, no els correspon a ells. Els investigadors crec que tenen l’obligació d’investigar i de fer bona ciència. La institució que els acull té l’obligació de difondre i els investigadors indirectament tenen l’obligació de tenir bona predisposició cap a la divulgació. Si alguns d’ells, a part d’aquesta bona predisposició, volen fer divulgació de manera activa,  perfecte. Però aquest mantra que «el científic està obligat a comunicar» penso que no val, que no és ell individualment, sinó la institució que l’acull. Perquè, a més, n’hi ha que són patètics fent comunicació i és una pèrdua de temps i de recursos. Jo sóc molt pro professionalització de la comunicació.

Té conseqüències la mala divulgació?
Si a algú a qui no li interessa la ciència li dius «Ei, que això és molt important, que això és interessant» i decideix donar-te una oportunitat, i el que li ofereixes és mala divulgació, ja no hi torna. És com un mal restaurant! Tu vas a un mal restaurant i no hi tornes. Per tant, la mala divulgació té un efecte contraproduent. En aquest cas és millor no fer-ne.

Fotografia de Jesús Císcar

Quin perfil és millor: comunicador especialitzat en ciència o científic amb coneixements de comunicació?
En aquesta discussió no tinc una preferència, va bé de les dues maneres si s’acaba fent d’una manera professional i seriosa. Penso que el científic té un avantatge a curt termini, però té un camí més limitat normalment, perquè és bo divulgant sobre el seu camp i fins a cert punt. Però els grans projectes només es poden fer de manera professional, no pots fer totes dues coses a la vegada. Per a fer activitats en escoles o textos en revistes està molt bé, però, per exemple, quan tenia el blog dels Apuntes científicos desde el MIT i volia obrir-lo a científics perquè escriguessin, els dos o tres primers textos, molt bé, però el quart ja es començava a endarrerir, i s’ho deixaven perquè no tenen continuïtat, perquè en realitat només saben del seu camp. Si tu els dius: «Parla’m d’aquesta nova cosa que ha sortit» et diuen que això no és el seu camp. Per tant, trobo que a mitjà i llarg termini sol ser millor qui té la formació de comunicador.

Continua vigent el concepte de les dues cultures de Charles P. Snow?
Jo sóc molt pro tercera cultura, no hi crec gens, en les dues cultures. Penso que és només una manera d’ordenar els estudis, i que és fins i tot negativa. Al món laboral, al món real, al món que ens envolta, no hi ha dues cultures separades. El coneixement és únic, i el coneixement global utilitza el coneixement científic, artístic, humanístic, filosòfic. Jo no sé d’educació, però em penso que aquesta diferenciació entre «de ciències» i «de lletres» s’hauria d’eliminar dels instituts.

L’humor i la ciència són aliats o rivals?
No és l’eina que més utilitzo, de vegades una miqueta la ironia, però l’humor em sembla molt bona manera d’acostar la gent a la ciència. Hi ha exemples de ciència i humor, com els monòlegs de Big Van, que quan ja han acostat la gent aprofiten per a transmetre’ls unes coses, que quan acaben diuen «Escolta, fes-me preguntes», i això està molt bé. En canvi d’altres, sobretot a la televisió, fan humor i no serveix de res. Sí, serveix per a distraure, però no han transmès cap concepte, no han canviat cap mentalitat.

«L’audiència és important per a la televisió, però per a la divulgació científica no és l’única cosa important»

Pots tenir molta audiència però poc d’impacte.
És que l’impacte no es pot mesurar només per audiència. És com dir «Han entrat 2.000 persones a la meva botiga». Quantes compren? Tu el que vols són les vendes. Doncs en la divulgació científica primer et marques un objectiu: vull convèncer la gent que la ciència és important, o vull que la gent aprengui coses, o vull generar un debat sobre un tema concret, i el que mesura l’impacte és si estàs complint o no l’objectiu. L’audiència és important per a la televisió, però per a la divulgació científica no és l’única cosa important.

I quins objectius us heu marcat amb El cazador de cerebros?
El principal, renovar la temporada. I com a objectiu personal em plantege tenir un impacte positiu en la societat. Jo penso que hi ha tele que és nociva. Això del Gran Hermano i de les discussions aquestes de Sálvame, té un impacte negatiu? La gent quan veu això es frustra més? Es genera més idiotesa? S’acostuma a debatre d’una manera més visceral i menys racional? Jo crec que sí, però no tinc dades per a demostrar-ho. Però de la mateixa manera que penso que hi ha televisió amb un impacte negatiu, m’agradaria que el nostre programa tingués un impacte positiu.

Som suficientment crítics en el nostre dia a dia?
Depèn en quines coses. Jo al llibre dic que el pensament crític és fonamental per a les nostres vides, però tampoc és que n’estigui plenament convençut, perquè hi ha gent que sense pensament crític ja li va bé. D’alguna manera em fa la sensació que la gent és molt crítica cap enfora, però poc crítica cap endins. I la crítica cap enfora és important però l’autocrítica ho és quasi més.

«Trobo que ara el més important del pensament científic ja no és el mètode en si, sinó la interpretació objectiva posterior»

Per què la ciència és «menjar cireres amb els ulls tancats»?
Això ve del debat que vau organitzar en Mètode sobre què és la ciència [Institut d’Estudis Catalans, 20 de maig del 2015]. Una definició molt bàsica de la ciència és «observar, treure unes hipòtesis a partir de la observació, posar-les a prova experimentalment i treure unes conclusions». Les dues primeres fases és el que fem tots en el dia a dia, i el que diferencia la ciència és la part experimental. És a dir, aquestes hipòtesis que jo em plantejo en lloc de creure-me-les, les poso a prova experimentalment. Però jo m’estava adonant que això és insuficient, que la fase veritable que defineix l’actitud més científica és ser objectiu amb les dades. Estem rodejats d’informació, i tu pots agafar les dades i fer el cherry picking [seleccionar] que et vingui de gust per defensar el que vulguis. Llavors, trobo que ara el més important del pensament científic ja no és el mètode en si, sinó la interpretació objectiva posterior, és a dir, agafar cireres amb els ulls tancats i no fer cherry picking.

En la introducció del seu últim llibre també diu que concep la ciència com «el nostre vertader sisè sentit».
La informació és una magnitud física que existeix en la natura. Ja hi ha gent, des de John von Neumann, que ho ha anat dient. Que el CO₂ està relacionat amb el canvi climàtic o el tabac amb el càncer de pulmó és una informació que existeix en la natura. L’única manera que tenim de saber aquesta informació que hi ha fora és la ciència. Els ulls no ens diuen aquesta informació, ni amb microscopis. Podem veure amb els ulls un bacteri, gràcies al microscopi, però les relacions entre fenòmens són quelcom físic que hi ha a la natura, i la ciència és l’òrgan, el sentit, que percep aquesta informació. Aquesta és una idea que vaig tenir i que no vaig desenvolupar prou bé al llibre perquè em faltava molt més treball per a fer-ho, però jo hi crec bastant.

Ha escrit llibres que tracten temes molt diversos, però també un que se centra en quelcom molt concret. Potser en el proper desenvoluparà això del sisè sentit?
No ho sé encara, tinc unes quantes idees, però segurament també serà d’un tema concret. A partir d’ara trobo que faré això amb els llibres. Quan hi ha un tema que t’enamora, és molt estimulant dedicar-s’hi, poder-lo esprémer i tenir aquesta sensació d’estar aprenent molt, de fer-se expert en el tema. Treballar en el llibre del sexe va ser superestimulant.

«Vaig voler fer un llibre sobre sexualitat que tractés el tema d’una manera molt seriosa i científica»

Per què va decidir escriure S = ex²?
Perquè m’adono que ningú en el món hispà ha escrit un llibre ben fet, ni mal fet, sobre recerca científica en sexualitat. I quan sóc als Estats Units i en molts congressos m’adono també que hi ha molta recerca científica sobre sexualitat, molt interessant i molt multidisciplinària. Però els llibres que hi havia eren de biologia evolucionista, dels animals i els nostres avantpassats, i això era insuficient per a descriure el comportament humà. Jo vaig voler fer un llibre tractant el tema d’una manera molt seriosa i molt científica. Li poso anècdotes i experiències personals per a fer-ho dinàmic, però és molt sòlid científicament.

I com es porta això de ser «el científic del sexe»?
Ara molt bé, però vaig tenir una fase amb por d’encasellar-me. Crec que vaig deixar d’escriure sobre el tema i vaig deixar perdre algunes oportunitats per a evitar-ho. Ara que d’alguna manera he recuperat la meva activitat de divulgador científic genèric, m’encanta combinar-la amb xarrades sobre sexualitat, articles, converses… És un tema que crec que m’acompanyarà durant tota la meva carrera en paral·lel a la resta.

Fotografia de Jesús Císcar

Hi ha masclisme en la ciència?
Hi ha masclisme en la ciència. De fet, la ciència, que en teoria és una cosa més progressista i que hauria de ser capdavantera en algunes revolucions com la cerca de la igualtat, no ho és gens, està molt endarrerida i totes les dades ho corroboren. Cal entendre bé els motius i prendre decisions que sàpigues que funcionen. Tenen en general els homes un ego més gran que les dones que els fa voler d’una manera més intensa estar en llocs de poder? I es premia aquesta actitud? Perquè si és així, aquesta és una manera d’atacar, tant per formació de les mateixes dones com per criteris a l’hora d’avaluar. Llavors, la resposta curta a la pregunta és «sí», i és una cosa que cal canviar, no perquè hagi d’anar millor o pitjor, sinó simplement perquè és injusta.

Ho tenen en compte quan preparen el programa?
Som conscients que la divulgació agrada més a homes que a dones, i n’hi ha moltes dades, d’això. Si fem un programa que agradi a dones, també agradarà a homes, perquè a ells ja els tenim més guanyats. Per a agradar a dones no importa tant si en surten dones com quins temes tractes. Llavors, hem treballat a dos nivells. Un de temàtica, de to i de discurs. Sabem que els discursos de competició agraden més als nois que a les noies, i això hi ha gent que ho està estudiant en didàctica de les ciències. Però també sempre hem intentat equilibrar al màxim possible la presència de figures femenines i masculines al programa.

Un dels capítols d’El cazador de cerebros es deia «¿En qué sueñan los científicos?». I Pere Estupinyà, en què somia?
No m’ho havia plantejat… [es queda pensant] En què somia Pere Estupinyà? [silenci novament]. Podria somiar en una macroproducció, de l’estil de National Geographic o la BBC, que em portés per tot el món descobrint ciència, cultura, natura… Però això és una cosa molt individual. Una resposta que et podria donar és que un somni que tenia era dirigir el meu propi programa a la televisió, tancar aquest cicle d’haver començat treballant en aquest mitjà. Ara em van apareixent petits somnis, però no un projecte a gran escala. Mira, pots acabar dient «i es va quedar pensant, mentre feia el check-in, que necessitava un somni», o una cosa així.

I en acabar l’entrevista, Pere Estupinyà es va quedar pensant, mentre feia el check-in, que necessitava un somni.