Genes, cerebros y símbolos
Jordi Agustí
Tusquets Editores. Barcelona, 2021. 320 pàgines.
Jordi Agustí és un hominí molt prolífic. Ha produït un bon nombre de llibres on difon a la ciutadania la ciència de l’evolució. A Genes, cerebros y símbolos, amb una prosa directa i àgil, molt pautada, que facilita la lectura, la pausa i la represa, presenta la informació més recent sobre les espècies hominines, la biologia de les poblacions, la demografia… i no només la paleontologia i l’anatomia. En coneixerem detalls sobre el creixement i característiques com el color de la pell –que són difícils de trobar en molts manuals–, amb una profusa descripció dels fòssils i l’enumeració de les localitats en què s’han descobert. Té un valor de manual, clar i constant, amb cites i desenvolupaments sobre les obres clàssiques. Així és, també, un tractat d’història de la ciència evolucionista.
És molt detallat en l’exposició de les hipòtesis que es plantegen per explicar els diferents fenòmens evolutius. Argumenta de la mateixa manera que en la discussió d’un article científic, sense dogmatismes. Es fa, doncs, útil al lector com a aprenentatge del procés d’argumentació en ciència.
Jordi Agustí, un micropaleontòleg, escriu sobre la humanitat. La seua és una escola amb una comprensió transdisciplinària de la ciència, fruit de la interacció constant amb arqueòlegs i paleoantropòlegs, com ell mateix refereix. De fet, hem volgut construir aquesta interacció a l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), on cohabitem. En moltes campanyes de camp hem pogut discutir aquestes qüestions. De resultes, tots tenim una visió holística, que transmetem al públic.
En aquesta obra actualitza punts que requerien una posada al dia i una mirada diferent. De primer, assenyala el debat de fons, entre la necessitat de marcar fronteres entre els éssers –de demarcar, com proposà Aristòtil–, o la percepció diària d’Heràclit, que veu el canvi. Si bé en l’inici de la ciència Aristòtil va aportar eines extraordinàries per comprendre i sistematitzar (d’aquí l’èxit de Linné), els darrers decennis ens han mostrat la necessitat d’una comprensió complexa, fins i tot caòtica, de la realitat de què formem part.
«Ens hem trobat que el flux evolutiu no ens permet de mantenir la idea que només la nostra espècie és simbòlica»
La paleontologia humana, i Agustí ho argumenta bé, ha begut d’ambdues fonts. De primer, hem demarcat. Hem volgut conèixer els estendards de la humanitat: el cervell, el llenguatge, el simbolisme, la tecnologia… Fins que els descobriments han matisat la nostra posició i hem sigut capaços de comprendre’n el flux evolutiu. La recerca ens ha conduït a preveure l’accés a la tecnologia de gèneres anteriors a la humanitat, i a acceptar la descoberta de les eines de fa tres milions d’anys de Lomekwi com un indici de la manca de fites clares i demarcades. La nostra, com la de tot ésser viu, és una història fluida, d’anar-se fent. Amb atzars i amb canvis dirigits per l’entorn. També amb fenòmens que, segons els genetistes, s’esdevingueren de forma ràpida, com l’adquisició del llenguatge. Ciència de la complexitat.
També s’ha volgut separar Homo sapiens de les espècies anteriors i ens hem trobat que el flux evolutiu no ens permet de mantenir la idea que només la nostra espècie és simbòlica. El nostre equip a Atapuerca, de fet, ha estat capaç de demostrar el simbolisme de la mort ara fa mig milió d’anys en l’espècie Homo heidelbergensis.
Agustí és atrevit i provocatiu en una tesi que hem discutit sovint a l’IPHES, la de l’autoextinció dels neandertals. Hem de prendre aquesta idea com el que és: el resultat de l’aplicació d’un model matemàtic. Al meu entendre, però, hi tenim un error de base: el canibalisme és transversal a tota la humanitat, no hi ha un anar i venir, espècies que l’usen i d’altres que no o que l’introdueixen més tard. No hi ha espècies caníbals, hi ha cultures caníbals. En totes les espècies humanes i en tots els temps i en tots els continents. Aquest és un punt en què el nostre equip també hi ha aportat dades essencials i és l’únic en què Agustí i jo no estem plenament d’acord. Això és ciència.
Em satisfà presentar un nou llibre de socialització de la ciència de Jordi Agustí, de connexió entre ciència i societat que tant ens plau a tots dos. Més socialització necessitem encara! En la línia de treballadors incansables d’aquest món, com el mateix Víctor Gómez Pin o Eudald Carbonell, que Agustí cita. Hi notareu una certa enveja per part meva. Sí, però sana!
La prosa amena i carregada d’anècdotes de Jordi Agustí ens hi ajuda. I, per cert, sort que l’orangutan que cita Diderot no va parlar!
