‘Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros’, de Jorge Riechmann

Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros
Sobre transiciones ecosociales, colapsos y la imposibilidad de lo necesario
Jorge Riechmann
MRA Ediciones. Barcelona, 2019. 214 pàgines.

Jorge Riechmann és professor de filosofia moral i política a la Universitat Autònoma de Madrid, poeta, assagista i un conegut activista en moviments d’ecologia social. Amb aquest llibre ens fa arribar un assaig que corre el risc de ser adjectivat de múltiples formes en funció de l’òptica de qui afronta la seua lectura. Així, n’hi deu haver qui el trobe provocador; d’altres, controvertit; molts, catastrofista, potser distòpic; però una lectura serena amb la mirada oberta i amb actitud crítica el qualificarà simplement de realista.

Estem davant d’un text que tracta amb rigor la qüestió de quin és el futur més proper que se’ns acosta, que de manera breu però intensa i àmpliament referenciada presenta els arguments científics, políticoeconomics i socials per considerar que, al llarg d’aquest segle XXI, assistirem a l’ocàs de tota una civilització, la industrial, basada en el capitalisme. Riechmann s’hi refereix com el «Segle de la Gran Prova», en referència a la prova que, com a civilització, haurem de superar: fer front a l’agreujament de la crisi climàtica que ja estem patint i a la imminent crisi energètica que tenim a tocar. L’esgotament dels combustibles fòssils, segons apunta l’autor, comportarà un sotrac d’un model econòmic i de desenvolupament basat en el creixement constant del PIB, amb tot el que això implica. Prenent com a punt de partida aquesta hipòtesi, l’assaig desgrana capítol a capítol tant l’argumentari que la sustenta com les mesures que s’haurien de prendre perquè l’impacte del declivi siga el més suportable possible. S’assumeix des d’un principi que el canvi és inevitable atès que en les dècades que ens han precedit no s’han pres les mesures necessàries i hem creuat el punt de no retorn. No tenim cap altra opció que preparar-nos per a les noves societats que emergiran i que, a parer de l’autor, hauran de construir-se amb models ecosocialistes i ecofeministes. Uns paràmetres que disten força de les tendències mundials actuals, que semblen decantar-se cap a polítiques conservadores o fins i tot ultraconservadores amb actituds clarament neofeixistes.

Lluny de voler ser profètic, l’autor justifica el seu discurs amb arguments que desmunten el mite del desenvolupament sostenible o del motor elèctric, per exemple, i n’aporta d’altres per mostrar, amb una cruesa a la qual no estem acostumats, les evidències que indiquen el col·lapse a què s’aboca la nostra civilització. És en aquest punt on el text fa esforços importants per informar el lector de la urgència amb què hem d’actuar per tal de fer una transició el menys dramàtica possible cap a un nou món que serà, irremeiablement, molt diferent del que tenim.

Una lectura molt recomanable, gairebé prescriptiva, i més tenint en compte el daltabaix viscut a escala mundial amb la crisi del coronavirus. Una crisi de la qual hauríem d’aprendre per encarar els temps que s’acosten perquè, a diferència de la crisi sanitària, no serà temporal, sinó que el procés serà irreversible i força més dramàtic. Cal, doncs, que ens preparem per a la caiguda perquè ens tocarà alçar-nos, ni més ni menys com hem fet en altres moments de la nostra història com a espècie.