Conservar la farmàcia del mar
Com afecta el canvi global les espècies amb potencial bioactiu de la Mediterrània?
Diverses espècies marines de la Mediterrània produeixen molècules amb potencial bioactiu que podrien utilitzar-se per descobrir nous medicaments (antibiòtics, antifúngics, antivirals i antitumorals). Diferents activitats humanes com la contaminació, les activitats recreatives marítimes, la pesca i el canvi climàtic fan que algunes d’aquestes espècies bioactives es trobin amenaçades i, fins i tot, en perill d’extinció. Cal protegir aquestes espècies vulnerables amb potencial bioactiu, sobretot a les reserves marines, no només perquè són components valuosos dels ecosistemes marins, sinó també perquè són una font potencial de molècules amb propietats farmacològiques que actualment s’estan investigant per a descobrir nous medicaments.
Paraules clau: canvi global, oceans, biodiversitat, salut, compostos bioactius, espècies bioactives.
Introducció
Els organismes marins, amb prop de dos milions d’espècies, estableixen relacions altament competitives i complexes en hàbitats sovint limitats en l’espai, la qual cosa els obliga a competir de manera molt agressiva (Simmons, Andrianasolo, McPhail, Flatt i Gerwick, 2005). En resposta a aquesta competència, un alt percentatge d’espècies produeixen compostos químics, sovint anomenats compostos bioactius, que tenen diverses finalitats: defensar-se dels seus depredadors, protegir-se del creixement d’altres espècies competidores a sobre seu o per capturar les seves preses (Simmons et al., 2005). Els compostos bioactius són molècules produïdes per una àmplia gamma d’organismes que, en el cas dels marins, poden comprendre des de bacteris, fongs i microalgues fins a organismes més complexos com ara macroalgues, fanerògames marines, invertebrats i vertebrats. Aquests compostos inclouen una àmplia gamma de molècules que actualment s’estan investigant per a sintetitzar nous productes i medecines. Entre aquests trobem pèptids anticancerígens, caracteritzats per la seva acció citotòxica (dany cel·lular) i antitumoral (antiproliferativa, entre d’altres) contra diverses línies de cèl·lules tumorals; metabòlits antibacterians, antifúngics i antivirals que s’utilitzen per a l’elaboració d’antibiòtics i medicaments contra els fongs i contra els virus, respectivament; molècules antioxidants, que poden protegir les cèl·lules de les espècies reactives d’oxigen i radicals lliures; antiinflamatoris, que poden ajudar a combatre determinats processos cel·lulars inflamatoris que poden comportar determinades patologies; toxines (i antitoxines), que poden tenir diversos usos terapèutics, i productes naturals complexos (per exemple, olis essencials) (Carreño i Lloret, en premsa; Uriz et al., 1991).
«Diverses espècies de la mar Mediterrània són una font potencial de molècules amb propietats farmacològiques»
Diverses espècies animals i vegetals de la mar Mediterrània tenen potencial bioactiu (Uriz et al., 1991), és a dir, són una font potencial de molècules amb propietats farmacològiques i que podrien utilitzar-se per descobrir nous medicaments antibiòtics, antifúngics, antivirals i antitumorals. La majoria són organismes sèssils bentònics que produeixen molècules amb potencial bioactiu, com els tunicats Ecteinascidia turbinata i Halocynthia papillosa, amb potencial antitumoral; esponges com Spongia officinalis i Axinella damicornis, amb potencial antibacterià; briozous com Myriapora truncata i Pentapora fascialis, també amb potencial antibacterià; i cnidaris com Pennatula aculeata i Actinia equina, amb potencial antiinflamatori; però també tenen potencial bioactiu alguns equinoderms com l’eriçó de mar Paracentrotus lividus i el cogombre de mar Holothuria tubulosa, amb potencial antiinflamatori; mol·luscs com la sípia Sepia officinalis i el calamar Loligo vulgaris, amb potencial antibacterià; crustacis decàpodes, com l’escamarlà (Nephrops norvegicus) i el cranc verd (Carcinus mediterraneus), amb potencial antitumoral; i peixos com la sardina (Sardina pilchardus) i la rajada (Raja clavata), que tenen compostos amb potencial antioxidant. Tots aquests animals produeixen una gran varietat de compostos químics que serveixen com a mitjà de defensa contra els seus depredadors, els organismes competidors i els paràsits o els microorganismes invasius (Carreño i Lloret, en premsa; Uriz et al., 1991).
«A la Mediterrània, hi ha 32 espècies amb potencial bioactiu que són vulnerables i es veuen amenaçades per factors antropogènics»
Malgrat l’interès dels seus compostos amb potencial bioactiu per al descobriment de futurs medicaments, aquestes espècies es veuen afectades pel canvi climàtic i les activitats humanes i fins i tot algunes es troben amenaçades i en perill d’extinció. Tot i l’estat crític d’algunes, els estudis sobre els impactes antropogènics en el seu estat de conservació són encara escassos. Calen nous estudis per entendre millor com aquestes espècies afronten l’impacte de les activitats humanes i del canvi climàtic, perquè, si s’extingeixen, s’estan perdent les possibilitats que aquestes espècies ofereixen per a descobrir nous medicaments d’origen marí.
Impacte del canvi global sobre les espècies amb potencial bioactiu
Diversos estudis han analitzat el paper de les espècies que tenen compostos bioactius a la Mediterrània en els darrers anys. El 2019 es va realitzar una revisió de les espècies de peixos i macroinvertebrats que vivien a la reserva marina del cap de Creus, al nord de Catalunya, i quines es descrivien a la literatura científica com a espècies amb potencial bioactiu (Carreño i Lloret, en premsa). Posteriorment se’n va avaluar la vulnerabilitat utilitzant el marc metodològic establert per Lloret et al. (2019), tenint en compte aquelles espècies que apareixien a la Llista Vermella de la IUCN/Avaluació regional a la Mediterrània com a amenaçades o en una categoria superior d’amenaça, i aquelles amb un índex de vulnerabilitat (IV) superior a 60 (és a dir, d’alta a molt alta vulnerabilitat segons aquest índex establert per Cheung, Pitcher i Pauly [2005]). També s’hi van incloure les espècies que apareixien en diferents convencions internacionals de protecció de la flora i de la fauna com la de Barcelona, Berna o CITES, i a la Directiva Hàbitats de la Unió Europea.
Després de revisar la literatura científica[1] per obtenir informació sobre els impactes antropogènics i del canvi climàtic en aquestes espècies de peixos i macroinvertebrats, i de revisar estudis de la literatura grisa i de projectes de recerca, podem establir que hi ha 32 espècies amb potencial bioactiu que són vulnerables i que es veuen amenaçades per diferents factors antropogènics com la contaminació, les activitats marítimes recreatives i la pesca, així com per l’acció del canvi climàtic. Tot i que algunes d’aquestes espècies no han estat prou estudiades i, per tant, no se’n coneix l’índex de vulnerabilitat, aquestes apareixen com a vulnerables a la Llista Vermella de la IUCN o emmarcades en els convenis de protecció internacional (Figura 1). Dins d’aquestes espècies destaquen com a especialment vulnerables les esponges i els peixos condrictis.
Contaminació marina
La contaminació marina (plàstics, deixalles, aigües residuals, etc.) afecta tots els organismes marins, però perjudica especialment els organismes sèssils i de creixement lent com algunes esponges, ascidis, cnidaris i bivalves, entre els quals trobem una bona representació d’espècies que produeixen molècules amb potencial bioactiu. Com a conseqüència, es produeix una limitació de la seva capacitat de creixement i de filtració (Zahn et al., 1977).
Les deixalles poden contaminar de diverses maneres: es poden acumular a la superfície d’espècies i inhibir-ne el creixement i provocar danys com la necrosi dels teixits, estrangulament dels exemplars, asfíxia, etc. Els plàstics són la principal font de contaminació i de les escombraries marines, i representen fins a un 80 % de totes les deixalles del Mediterrani generades pels humans (Derraik, 2002). Els plàstics també poden acumular-se en organismes filtradors o bé ser descompostos en microplàstics, que poden ser ingerits per altres organismes i bioacumulats a través de la cadena tròfica fins arribar a l’ésser humà (Bordbar, Kapiris, Kalogirou i Anastasopoulou, 2018). Malgrat que trobem microplàstics en peixos que produeixen molècules amb potencial antioxidant i antitumoral com el verat (Scomber scombrus) o la tonyina (Thunnus thynnus), els efectes sobre la salut de les persones encara són poc coneguts.
«Malgrat l’interès dels compostos amb potencial bioactiu, algunes d’aquestes espècies es troben amenaçades i en perill d’extinció»
Les aigües residuals que alguns vaixells encara aboquen al mar promouen la proliferació de microorganismes tòxics i microalgues, fet que limita l’intercanvi d’oxigen a l’aigua i dona lloc a situacions locals d’anòxia. També afecta la qualitat de l’aigua, ja que la proliferació d’aquests organismes, que aprofiten l’excés de matèria orgànica de les aigües residuals, allibera grans quantitats de H2S i CO2. A la badia de Palma (Mallorca), per exemple, hi ha zones on no creixen algues ni fanerògames marines que poden tenir potencial bioactiu, com la Posidonia oceanica, que conté compostos amb potencial antiinflamatori. Se sospita que aquest problema és degut a les descàrregues d’aigües residuals de la ciutat, que dificulten la fotosíntesi de la posidònia, ja que, a més d’enterbolir l’aigua a causa de les partícules que aquestes aigües residuals contenen, també promouen la proliferació d’algues com a conseqüència dels nutrients aportats (Bonin-Font et al., 2018). A més, els productes químics com greixos industrials, detergents i sabons poden causar alteracions al fitoplàncton, que constitueix la base de la xarxa tròfica, i obstruir la capacitat de filtració dels organismes filtradors que tenen potencial bioactiu, com determinades gorgònies, coralls, esponges, ascídies i bivalves, i induir mortalitat en aquests organismes (Zahn et al., 1977).
Activitats recreatives marítimes
La navegació amb vaixells de motor i motos d’aigua sobre els fons marins sorrencs o fangosos poc profunds pot contribuir a generar suspensió de sediments i contribuir a augmentar considerablement la terbolesa de l’aigua i produir una disminució de la penetració de la llum. Això pot causar efectes adversos sobre les algues, fanerògames marines i altres espècies animals sèssils que tenen potencial bioactiu. Els sediments en suspensió també poden afectar directament determinats peixos que produeixen compostos amb potencial bioactiu, com el bonítol (Sarda sarda) i el sorell blanc (Trachurus mediterraneus) –ambdós amb compostos amb potencial antioxidant– ja que redueixen la disponibilitat de nutrients i la seva visibilitat, o els obstrueixen les brànquies (Bruton, 1985). La terbolesa no només afecta la transparència de l’aigua, sinó que també afavoreix l’eutrofització, cosa que pot promoure la proliferació de bacteris tòxics i d’algues nocives a causa de la major presència de matèria orgànica que es descompon (Alexander i Wigart, 2013). Aquests organismes nocius poden suposar una amenaça tant per a les espècies marines com per a la salut dels humans que visiten aquestes zones.
«Calen nous estudis per entendre millor com les espècies amb potencial bioactiu afronten l’impacte de les activitats humanes i el canvi climàtic»
La navegació d’embarcacions comercials i de lleure en determinades zones de gran afluència provoca nivells de soroll recurrents que poden afectar la fauna marina (incloent-hi ocells i mamífers marins), i produir així canvis en el seu comportament (Codarin, Wysocki, Ladich i Picciulin, 2009). El soroll que causen els motors pot afectar determinats peixos que poden tenir potencial bioactiu. En el cas del corball de roca (Sciaena umbra), que té compostos amb potencial anticoagulant, el soroll dels vaixells redueix la seva sensibilitat auditiva i la seva capacitat de comunicació (Codarin et al., 2009).
Els impactes de les àncores i cadenes dels vaixells també causen danys a un gran nombre d’algues, fanerògames marines i organismes bentònics sèssils, especialment aquells que tenen un creixement lent i són més sensibles a la contaminació (Milazzo, Badalamenti, Ceccherelli i Chemello, 2004; Natalotto et al., 2015). Destaca el cas de la nacra (Pinna nobilis), un bivalve que produeix compostos amb potencial antioxidant i que actualment es troba en perill crític d’extinció per una acumulació de factors naturals i antropogènics: la seva supervivència es veu amenaçada, d’una banda, per l’impacte de l’ancoratge de les embarcacions d’esbarjo (Hendriks et al., 2013) i la contaminació marina (Natalotto et al., 2015); i, de l’altra, a causa de l’alta mortalitat que han patit recentment per una malaltia atribuïda al protozou endoparàsit Haplosporidium pinnae (Cabanellas-Reboredo et al., 2019).
No solament els vaixells afecten els organismes sèssils amb potencial bioactiu; altres activitats de lleure que poden implicar contactes amb el bentos, com la pesca submarina o el busseig, també poden tenir un impacte en determinades ocasions. És el cas del briozou Pentapora fascialis, amb potencial antibacterià, que és danyat pels impactes de les aletes de bussejadors i pescadors submarins inexperts (Casoli et al., 2017).
Activitat pesquera
Alguns mètodes de pesca professional, com la pesca d’arrossegament, afecten profundament els hàbitats i les espècies marines (Pipitone, Badalamenti, D’Anna i Patti, 2000). Hi ha diferents peixos que no són objectiu de l’activitat pesquera (tenen poc o nul valor comercial; normalment formen part dels rebutjos) però que tenen potencial bioactiu, com l’agulleta Syngnathus acus i l’aranya blanca Trachinus draco, amb potencials citotòxic i antitumoral respectivament.
«La contaminació marina perjudica especialment els organismes sèssils i de creixement lent»
Destaca també l’exemple de diverses espècies que produeixen molècules amb potencial antitumoral, com la tonyina, la mussola vera (Mustelus mustelus), el tauró pelegrí (Cetorhinus maximus) o l’escurçana (Dasyatis pastinaca), i que estan incloses en diversos convenis internacionals de protecció de la fauna, com CITES, Barcelona i Berna, i a la Llista Vermella de la IUCN.
Per altra banda, les poblacions de peixos amb potencial bioactiu es veuen amenaçades no només per l’acció de la pesca comercial a gran escala, sinó també de vegades per la pesca a petita escala i per la pesca recreativa (Lloret et al., 2019), com és el cas del nero (Epinephelus marginatus), l’orada (Sparus aurata) i el déntol (Dentex dentex), espècies que produeixen molècules amb potencial antibacterià (Lloret et al., 2019). La pell de la tintorera (Prionace glauca) té propietats antioxidants, però també és una de les espècies de tauró més explotades comercialment amb palangre de superfície, i per alguns pescadors recreatius. La tintorera apareix dins la Llista Vermella de la IUCN com a amenaçada a tot el món, però a la Mediterrània la seva població està disminuint i està classificada en la categoria «en perill greu» (o CR, per les sigles en anglès de critically endangered). Tot i que els pescadors recreatius a Espanya no poden pescar-ne, tampoc tenen l’obligació d’informar quan en capturen. L’impacte global de la pesca recreativa sobre els taurons és, doncs, difícil de quantificar (Lloret et al., 2019).
Finalment, els ormeigs en acció de pesca o perduts al fons del mar causen nombrosos danys tant a les espècies sèssils (gorgònies, per exemple) per abrasió, estrangulament, etc., com a espècies vàgils per culpa de l’anomenada pesca «fantasma», causada pels arts de pesca perduts al fons del mar que continuen atrapant peix (Lloret, Garrote, Balasch i Font, 2014) i que constitueixen així una amenaça per a aquestes espècies que tenen compostos amb potencial bioactiu.
Escalfament de les aigües
Se sap que la temperatura de l’aigua del mar a la Mediterrània s’ha incrementat com a conseqüència del canvi climàtic, i que aquest escalfament afecta negativament el creixement i la supervivència d’espècies sèssils amb potencial bioactiu com la gorgònia Paramuricea clavata i el corall vermell (Corallium rubrum) (Verdura et al., 2019).
«No solament els vaixells afecten els organismes sèssils amb potencial bioactiu, també activitats com la pesca o el busseig»
L’escalfament de les aigües marines també pot provocar una mortalitat massiva d’espècies per la proliferació d’organismes patògens oportunistes termòfils (Trainer i Hardy, 2015). Cada vegada són més freqüents les proliferacions d’algues que, o bé alliberen substàncies tòxiques que indueixen directament a mortalitat d’espècies de peixos, crustacis i mol·luscs, o bé provoquen anòxia en mars poc profunds com el Mar Menor, de manera que provoquen impactes ecològics importants (Erena, Domínguez, Aguado-Giménez, Soria, García-Galiano, 2019). Aquest darrer exemple no només és degut a l’escalfament de les aigües, sinó també a l’aportació sobtada de nutrients pels rius en períodes de pluja intensa, la qual cosa propicia la proliferació de microorganismes en aquestes aigües poc profundes.
Finalment, l’increment de temperatura del mar també provoca el desplaçament d’espècies amb potencial bioactiu cap a aigües més fredes, com és el cas de la sardina (Sardina pilchardus) i el verat, i també l’aparició d’espècies termòfiles que poden arribar a ser invasores (Katsanevakis et al., 2014), algunes de les quals, fins i tot, poden ser perilloses per a la salut de les persones. Un exemple seria el peix globus Lagocephalus sceleratus, que s’està expandint a la Mediterrània (sobretot a les costes orientals) procedent de la Mar Roja a través Canal de Suez, ajudat per un increment de temperatura de l’aigua del mar. Aquesta espècie, a més de ser invasora i alterar la xarxa tròfica de les zones on s’estableix (Coro et al., 2018), és verinosa i potencialment mortal a causa de la toxina que produeix, la tetradotoxina (TTX), que provoca la paràlisi i la mort de qui la ingereix (Nieto et al., 2012). El canal de Suez és, doncs, una problemàtica afegida a la ja en si complicada gestió de l’escalfament de les aigües, ja que és un flux constant d’entrada de noves especies. S’estima que, actualment, el canal de Suez ha introduït entre 700 i 1.000 espècies invasores a la Mediterrània. A més del peix globus, han creuat altres especies invasores i perilloses per a l’ecosistema i les persones, com ara el peix escorpí (Pterois volitans) o diverses especies de meduses tòxiques com Rhopilema nomadica.
Per altra banda, l’escalfament de les aigües amenaça la supervivència d’espècies autòctones que produeixen compostos bioactius que s’estan demostrant útils contra malalties emergents i de gran actualitat. És el cas de l’ascidi Aplidium albicans, de la qual s’ha extret un medicament (anomenat Aplidin) que s’usa actualment per combatre alguns tipus de mieloma (càncer), i s’està estudiant també com a possible tractament de la COVID-19 (PharmaMar, 2020). Urgeix, doncs, la protecció de les espècies amb potencial bioactiu que poden donar lloc a medicaments eficaços per a combatre noves malalties.
«Un bon nombre d’espècies amb potencial bioactiu de la Mediterrània són vulnerables al canvi global»
Si bé l’increment de la temperatura de les aigües del mar sembla anar en detriment d’aquestes espècies amb potencial bioactiu, cal dir que aquest escalfament també pot brindar potencialment oportunitats a partir d’espècies termòfiles que es beneficien de l’increment de la temperatura de mar i que produeixen compostos amb potencial bioactiu. És el cas de l’alatxa (Sardinella aurita), una espècie que té potencial antioxidant, o la sípia faraona (Sepia pharaonis), que té potencial citotòxic. Per altra banda, la tetradotoxina extreta del peix globus invasor Lagocephalus sceleratus s’està utilitzant per a la síntesi de noves medecines analgèsiques per a pal·liar el dolor crònic (Nieto et al., 2012); mentre que el verí de Scorpaena plumieri (Campos et al., 2016) és un bon candidat perquè conté compostos bioactius inflamatoris i citotòxics. L’escalfament de les aigües també propicia la proliferació d’algues i microorganismes que poden produir toxines amb potencial bioactiu, com és el cas del dinoflagel·lat Karenia brevis al golf de Mèxic, que s’està investigant per a l’obtenció d’una nova medecina per tractar la fibrosi quística (Potera, 2007). L’escalfament de les aigües també podria estar contribuint a un augment de les poblacions de les meduses (Boero, Brotz, Gibbons, Piraino i Zampardi, 2016), entre les quals n’hi ha algunes, com Rhizostoma pulmo i Pelagia noctiluca, que tenen potencial bioactiu citotòxic.
Discussió i conclusió
La pell de la tintorera (Prionace glauca) té propietats antioxidants. Aquesta espècie està a la Llista Vermella de la IUCN com a amenaçada a tot el món, mentre que a la Mediterrània la seva població està disminuint i està classificada com «en perill greu». Tot i que a Espanya els pescadors recreatius no poden pescar-ne, tampoc no tenen l’obligació d’informar quan en capturen. / Foto: Mark Conlin – MFNS
Tot i que un bon nombre d’espècies amb potencial bioactiu de la Mediterrània són vulnerables al canvi global i apareixen dins de convenis internacionals de protecció de les espècies, aquestes no estan protegides legalment. Un estudi recent (Carreño i Lloret, en premsa) indica que al voltant del 20 % de les espècies de peixos i macroinvertebrats marins documentades al cap de Creus tenen potencial bioactiu i, dins d’aquestes, un 20 % han estat classificades com a vulnerables. Calen noves mesures de gestió per tal de protegir les espècies amb potencial bioactiu que són vulnerables, que incloguin: el seguiment de les seves poblacions, l’establiment de noves normatives, la creació de noves àrees marines protegides i la realització d’activitats de difusió per als pescadors i empreses relacionades amb activitats recreatives marítimes (busseig, nàutica, etc.) i per al públic en general per conscienciar sobre la importància de protegir-les. Les espècies amb potencial bioactiu s’han de protegir, no només perquè són components valuosos dels ecosistemes marins, sinó també perquè són una font potencial de molècules amb propietats farmacològiques que podrien utilitzar-se per a investigar nous medicaments per tractar malalties com el càncer. En aquest sentit, proposem que els gestors amb competències sobre els ecosistemes marins tinguin en compte el potencial bioactiu de les espècies vulnerables per considerar noves mesures de gestió per protegir-les, sobretot a les reserves marines, ja que constitueixen una veritable «farmàcia del mar».
Notes
[1]Les bases de dades consultades han estat ScienceDirect, PubMed, PlosOne i Google Scholar. També s’han revisat estudis de la literatura grisa (informes i altres treballs no publicats en revistes indexades) i de projectes de recerca que tracten sobre els impactes antropogènics, especialment els del projecte PHAROS4MPAS, que fa un recull d’aquests impactes en àrees marines protegides (AMP) de la Mediterrània.
Referències
Alexander, M. T., & Wigart, R. C. (2013). Effect of motorized watercraft on summer nearshore turbidity at Lake Tahoe, California–Nevada. Lake and Reservoir Management, 29(4), 247–256. https://doi.org10.1080/10402381.2013.840704
Boero, F., Brotz, L., Gibbons, M., Piraino, S., & Zampardi, S. (2016). 3.10 Impacts and effects of ocean warming on jellyfish. En D. Laffoley & J. M. Baxter (Eds.), Explaining ocean warming: Causes, scale, effects and consequences (p. 213–237). Gland, Switzerland: IUCN.
Bonin-Font, F., Lalucat, J., Oliver-Codina, G., Massot-Campos, M., Font, E. G., & Carrasco, P. L. N. (2018). Evaluating the impact of sewage discharges on the marine environment with a lightweight AUV. Marine Pollution Bulletin, 135, 714–722. https://doi.org10.1016/J.MARPOLBUL.2018.07.071
Bordbar, L., Kapiris, K., Kalogirou, S., & Anastasopoulou, A. (2018). First evidence of ingested plastics by a high commercial shrimp species (Plesionika narval) in the eastern Mediterranean. Marine Pollution Bulletin, 136, 472–476. https://doi.org10.1016/J.MARPOLBUL.2018.09.030
Bruton, M. N. (1985). The effects of suspensoids on fish. Hydrobiologia, 125(1), 221–241. doi: https://doi.org10.1007/BF00045937
Cabanellas-Reboredo, M., Vázquez-Luis, M., Mourre, B., Álvarez, E., Deudero, S., Amores, Á., … Hendriks, I. E. (2019). Tracking a mass mortality outbreak of pen shell Pinna nobilis populations: A collaborative effort of scientists and citizens. Scientific Reports, 9(1), 13355. https://doi.org10.1038/s41598-019-49808-4
Campos, F. V., Menezes, T. N., Malacarne, P. F., Costa, F. L. S., Naumann, G. B., Gomes, H. L., & Figueiredo, S. G. (2016). A review on the Scorpaena plumieri fish venom and its bioactive compounds. Journal of Venomous Animals and Toxins including Tropical Diseases, 22, 35. https://doi.org10.1186/s40409-016-0090-7
Carreño, A., & Lloret, J. (en premsa). The vulnerability of fish and macroinvertebrate species with bioactive potential in a Mediterranean marine protected area. Aquatic Conservation: Marine and Freshwater Ecosystems.
Casoli, E., Nicoletti, L., Mastrantonio, G., Jona-Lasinio, G., Belluscio, A., & Ardizzone, G. D. (2017). Scuba diving damage on coralligenous builders: Bryozoan species as an indicator of stress. Ecological Indicators, 74, 441–450. https://doi.org10.1016/J.ECOLIND.2016.12.005
Cheung, W. W. L., Pitcher, T. J., & Pauly, D. (2005). A fuzzy logic expert system to estimate intrinsic extinction vulnerabilities of marine fishes to fishing. Biological Conservation, 124(1), 97–111. https://doi.org10.1016/j.
biocon.2005.01.017
Codarin, A., Wysocki, L. E., Ladich, F., & Picciulin, M. (2009). Effects of ambient and boat noise on hearing and communication in three fish species living in a marine protected area (Miramare, Italy). Marine Pollution Bulletin, 58(12), 1880–1887. https://doi.org10.1016/j.marpolbul.2009.07.011
Coro, G., Vilas, L. G., Magliozzi, C., Ellenbroek, A., Scarponi, P., & Pagano, P. (2018). Forecasting the ongoing invasion of Lagocephalus sceleratus in the Mediterranean Sea. Ecological Modelling, 371, 37–49. https://doi.org10.1016/j.ecolmodel.2018.01.007
Derraik, J. G. (2002). The pollution of the marine environment by plastic debris: A review. Marine Pollution Bulletin, 44(9), 842–852. https://doi.org10.1016/S0025-326X(02)00220-5
Erena, M., Domínguez, J. A., Aguado-Giménez, F., Soria, J., & García-Galiano, S. (2019). Monitoring coastal lagoon water quality through remote sensing: The Mar Menor as a case study. Water, 11(7), 1468. https://doi.org10.3390/w11071468
Hendriks, I. E., Tenan, S., Tavecchia, G., Marbà, N., Jordà, G. Deudero, S., … Duarte, C. M. (2013). Boat anchoring impacts coastal populations of the pen shell, the largest bivalve in the Mediterranean. Biological Conservation, 160, 105–113. https://doi.org10.1016/J.BIOCON.2013.01.012
Katsanevakis, S., Coll, M., Piroddi, C., Steenbeek, J., Ben Rais Lasram, F., Zenetos, A., & Cardoso, A. C. (2014). Invading the Mediterranean Sea: Biodiversity patterns shaped by human activities. Frontiers in Marine Science, 1, 32. https://doi.org10.3389/fmars.2014.00032
Lloret, J., Biton-Porsmoguer, S., Carreño, A., Di Franco, A., Sahyoun, R., Melià, P. J., … Font, T. (2019). Recreational and small-scale fisheries threaten vulnerable species in coastal and offshore Mediterranean waters. ICES Journal of Marine Science, 77(6), 2255-2264. https://doi.org10.1093/icesjms/fsz071
Lloret, J., Garrote, A., Balasch, N., & Font, T. (2014). Estimating recreational fishing tackle loss in Mediterranean coastal areas: Potential impacts on wildlife. Aquatic Ecosystem Health & Management, 17(2), 179–185. https://doi.org10.1080/14634988.2014.910070
Milazzo, M., Badalamenti, F., Ceccherelli, G., & Chemello, R. (2004). Boat anchoring on Posidonia oceanica beds in a marine protected area (Italy, western Mediterranean): Effect of anchor types in different anchoring stages. Journal of Experimental Marine Biology and Ecology, 299(1), 51–62. https://doi.org10.1016/J.JEMBE.2003.09.003
Natalotto, A., Sureda, A., Maisano, M., Spanò, N., Mauceri, A., & Deudero, S. (2015). Biomarkers of environmental stress in gills of Pinna nobilis (Linnaeus 1758) from Balearic Island. Ecotoxicology and Environmental Safety, 122, 9–16. https://doi.org10.1016/J.ECOENV.2015.06.035
Nieto, F. R., Cobos, E. J., Tejada, M. Á., Sánchez-Fernández, C., González-Cano, R., & Cendán, C. M. (2012). Tetrodotoxin (TTX) as a therapeutic agent for pain. Marine Drugs, 10(2), 281–305. https://doi.org10.3390/md10020281
PharmaMar. (2020, 16 de març). PharmaMar anuncia resultados positivos de Aplidin® contra el coronavirus HCoV-229E. Madrid. Consultat en http://www.pmfarma.es/noticias/28280-pharmamar-anuncia-resultados-positivos-de-aplidin-contra-el-coronavirus-hcov-229e.html
Pipitone, C., Badalamenti, F., D’Anna, G., & Patti, B. (2000). Fish biomass increase after a four-year trawl ban in the Gulf of Castellammare (NW Sicily, Mediterranean Sea). Fisheries Research, 48(1), 23–30. https://doi.org10.1016/S0165-7836(00)00114-4
Potera, C. (2007). Florida red tide brews up drug lead for cystic fibrosis. Science, 316(5831), 1561–1562. https://doi.org10.1126/science.316.5831.1561
Simmons, T. L., Andrianasolo, E., McPhail, K., Flatt, P., & Gerwick, W. H. (2005). Marine natural products as anticancer drugs. Molecular Cancer Therapeutics, 4(2), 333–342. Consultat en http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/15713904
Trainer, V. L., & Hardy, F. J. (2015). Integrative monitoring of marine and freshwater harmful algae in washington state for public health protection. Toxins, 7(4), 1206–1234. https://doi.org10.3390/toxins7041206
Uriz, M. J., Martin, D., Turon, X., Ballesteros, E., Hughes, R., & Acebal, C. (1991). An approach to the ecological significance of chemically mediated bioactivity in Mediterranean benthic communities. Marine Ecology Progress Series, 70(2), 175–188. https://doi.org10.3354/meps070175
Verdura, J., Linares, C., Ballesteros, E., Coma, R., Uriz, M. J., Bensoussan, N., & Cebrian, E. (2019). Biodiversity loss in a Mediterranean ecosystem due to an extreme warming event unveils the role of an engineering gorgonian species. Scientific Reports, 9, 5911. https://doi.org10.1038/s41598-019-41929-0
Zahn, R. K., Zahn, G., Müller, W. E. G., Müller, I., Beyer, R., Müller-berger, U., … Britvić, S. (1977). Consequences of detergent pollution of the sea: Effects on regenerating sponge cubes of Geodia cydonium. Science of The Total Environment, 8(2), 109–151. https://doi.org10.1016/0048-9697(77)90072-9
