La vida adaptada a la precarietat
Ecologia de les zones àrides
Les zones àrides de la Terra ocupen aproximadament el 40 % de la superfície terrestre. El seu peculiar règim hidrològic, que situa l’aigua com el principal factor limitant, juntament amb altres senyals d’identitat propis, com la variabilitat de les precipitacions i la seua heterogeneïtat ecològica, converteixen aquestes regions en un dels principals i més rellevants conjunts de biomes del planeta. Més enllà de la seua estereotipada concepció com a llocs de baix perfil econòmic i ecològic, aquests territoris tenen una biodiversitat enorme i donen manteniment al 40 % de la població mundial. L’escalfament global fa que l’aridesa atmosfèrica augmente i que les estratègies que durant mil·lennis han desenvolupat els seus habitants siguen un model del qual traure ensenyaments. Conservar aquests llocs és essencial per a lluitar contra el canvi climàtic i per a això és imprescindible conèixer en profunditat la seua estructura i funcionament.
Paraules clau: aridesa, sequeres, biodiversitat, adaptacions, desertificació.
Identitat, distribució i importància de les zones àrides
L’aigua és el primer element que ix a col·lació quan es parla de zones àrides. És la seua escassetat la que s’utilitza per a definir formalment què és àrid i què no ho és. Actualment, s’utilitza l’índex d’aridesa (IA) –quocient entre la precipitació anual i l’evapotranspiració potencial anual1 (ETP)– per a quantificar el dèficit d’humitat d’un lloc2 . Parlem de zones àrides quan l’índex d’aridesa és inferior a 0,65. En rigor, hi ha quatre categories d’aridesa (subhumida seca, semiàrida, àrida i hiperàrida), però en català i en castellà solem parlar de zones àrides per a referir-nos a totes3 . Segons el mètode4 que s’utilitze per a calcular l’evapotranspiració potencial anual, la distribució i extensió de les zones àrides serà diferent. Així, segons l’Atles mundial de desertificació (AMD) (Cherlet et al., 2018) ocupen el 37,2 % de la superfície de la Terra (Figura 1), mentre que l’IPCC assegura que s’estenen sobre el 46,2 % del planeta (Mirzabaev et al., 2019). A més, les diferències en la resolució de les dades utilitzades i dels períodes seleccionats aporten diferències substancials entre les diverses superfícies estimades.
Si l’escassetat de pluges es lliga intuïtivament i formalment amb les zones àrides, és la variabilitat espacial i temporal de les precipitacions, que augmenta amb l’aridesa (D’Odorico et al., 2013), el determinant clau de l’estructura i funcionament dels seus ecosistemes. La falta de precipitacions durant part de l’any és un altre senyal d’identitat d’aquestes regions. Encara que les sequeres afecten quasi totes les regions climàtiques, i més de la meitat de la Terra és susceptible de patir-ne, la presència d’estacions seques és una característica de les zones àrides, on, a més, també poden ocórrer sequeres fora d’aquesta estació. Pot ser difícil determinar quan comença o acaba una sequera, i els seus efectes es poden estendre a una zona geogràfica més àmplia que la d’altres riscos naturals, com els incendis o les inundacions. Això la converteix en una de les principals catàstrofes naturals quant a nombre de persones directament afectades (Hewitt, 1997). Hi ha diferents tipus de sequeres, segons al segment del cicle hidrològic a què ens referim. La meteorològica té a veure amb la falta de precipitacions. La hidrològica es pot definir com la disminució en la disponibilitat d’aigua superficial i subterrània en un sistema de gestió durant un termini temporal donat (respecte als valors mitjans). Finalment, l’agrícola es pot entendre com el dèficit d’humitat en la zona radicular per a satisfer les necessitats d’un cultiu en un lloc en una època determinada. Considerant la incertesa associada a la seua duració (les sequeres estacionals poden derivar en sequeres anuals de duració indeterminada; per exemple, al Sahel és habitual que hi haja sequeres d’uns quants lustres), les reserves d’aliments, aigua i nutrients són essencials per a superar aquests períodes d’escassetat. Les aigües subterrànies, els reservoris de llavors, les estructures de les plantes crasses o suculentes, que actuen com a vertaders aljubs vegetals (Martínez-Valderrama, 2016), o els ramats, encara que famèlics, que són magatzems vius d’aliment potencial (com literalment indica la paraula anglesa livestock), són exemples que il·lustren el paradigma pols-reserva (Reynolds et al., 2004). Aquesta idea, que relaciona la pluja amb polsos de productivitat primària que s’acumulen en forma de carboni i energia, és atractiva i s’ha utilitzat amb molta freqüència per a explicar l’ecologia de les zones àrides.
Respecte a l’orografia, en les zones àrides trobem grans planes, com la Patagònia a Sud-amèrica o les estepes d’Àsia central i Mongòlia. No obstant això, la presència de relleu és clau en el subministrament d’aigua d’aquestes zones. D’una banda, el gradient de precipitació augmenta amb l’altitud. Les petites serres costaneres del sud-est de la península Ibèrica, per exemple, poden anar des dels 200 mm del litoral fins als 600-800 mm dels cims. Només ací les precipitacions són suficients per a generar escolament i recarregar les aigües subterrànies. D’altra banda, més d’un 8,5 % de les zones àrides estan per damunt dels 1.000 metres (FAO, 2011). Aquests sistemes muntanyencs actuen com «torres» o «castells» d’aigua que emmagatzemen l’aigua i regulen l’escolament, de manera que estenen la seua influència sobre territoris extensos i sovint distants. L’Atles al Marroc, bona part dels Andes i alguns dels relleus més potents d’Àsia –com l’Hindu Kush, el Pamir o el Kunlun– exerceixen un paper fonamental en el cicle hidrològic d’aquestes regions àrides.
Les característiques climàtiques de les zones àrides, unides a la relativament baixa fertilitat dels seus sòls, imposen importants limitacions a la seua biota. La pobresa dels sòls de les zones àrides (Plaza et al., 2018) té el seu origen en l’escassetat d’aigua, que alenteix els seus processos de regeneració, entre altres coses perquè la presència de microorganismes, com ara microbis i fongs, disminueix amb l’aridesa a causa de la seua estricta dependència de la humitat (MEA, 2005). A conseqüència d’aquestes restriccions, la vegetació de les terres seques sol ser escassa (comparada amb ecosistemes més plujosos) i dispersa, i forma un mosaic «bifàsic» (Figura 2) en el qual clapes de vegetació discretes, en la seua majoria herbes i arbustos, estan separades per una matriu de sòl nu i biocrostes del sòl dominades per líquens, molses i cianobacteris (Maestre et al., 2012). Aquesta escassesa de vegetació, que s’incrementa a mesura que augmenta el nivell d’aridesa, el seu clima rigorós i alguns problemes mediambientals causats per la mala gestió dels seus recursos naturals, ha conduït el públic en general a tindre la impressió que les zones àrides són ecosistemes degradats i «inútils», tant des del punt de vista ecològic com socioeconòmic.
En efecte, és comú equiparar baixa productivitat amb degradació i confondre desertificació –com es coneixen els processos de degradació de les zones àrides– amb l’avanç dels deserts (Martínez-Valderrama, 2016). Per a relativitzar la productivitat d’aquestes zones i poder-les comparar amb altres, és útil fer ús del concepte eficiència en l’ús de la pluja (RUE, en les sigles en anglès) (Le Houérou, 1984), que es pot interpretar com la quantitat de biomassa vegetal produïda per unitat de precipitació. S’estima que un 10-20 % de les zones àrides presenten problemes de desertificació. És probable que aquestes xifres augmenten considerablement a conseqüència del canvi climàtic, el creixement de la població humana previst en les pròximes dècades (especialment agut a l’Àfrica subsahariana, on s’espera que la població es duplique en 2050), l’expansió de les terres de conreu i les pràctiques insostenibles de gestió de la terra (FAO, 2021).
«L’escassetat de vegetació ha contribuït a fer que el públic en general tinga la impressió que les terres seques són ecosistemes degradats i “inútils”»
Malgrat l’imparable avanç de la degradació de la terra en les zones àrides, aquests llocs són de summa importància per als éssers humans per múltiples raons. En primer lloc, hi viuen entre 2.000 (UNCCD, 2017) i 3.000 (Mirzabaev et al., 2019) milions de persones. Ací s’inclouen les poblacions més vulnerables, perquè molts països en vies de desenvolupament formen part de les zones àrides. Més de 1.300 milions de persones estan atrapades en terres agrícoles degradades, exposades a l’estrès climàtic i excloses del desenvolupament econòmic (UNCCD, 2017). La importància de les zones àrides queda reflectida en altres magnituds: el 30 % dels cultius es va originar ací; alberguen el 36 % dels depòsits de carboni i quasi el 30 % de les zones forestals; suporten el 50 % de la ramaderia mundial i el 44 % de les terres de cultiu (Cherlet et al., 2018). A més, les zones àrides posseeixen recursos estratègics, incloent-hi la major part de les reserves de petroli del món, així com grans depòsits de minerals valuosos, com ara metalls preciosos (or, coure i plata) i molts dels components fonamentals de la tecnologia actual (liti, coure i terres rares).
Adaptacions i biodiversitat: la fascinant biota de les zones àrides
Al contrari del que l’imaginari col·lectiu suggereix, les zones àrides contenen una gran biodiversitat. L’inesperat assortiment de vida que alberguen és conseqüència de les adaptacions de la seua biota a les condicions específiques d’aquestes regions. Els ecosistemes àrids no sols són molt diversos –alberguen, per exemple, al voltant del 20 % dels principals centres de diversitat vegetal del món i inclouen vertaders «punts calents» de biodiversitat vegetal com el fynbos sud-africà (Maestre et al., 2021)–, sinó que també constitueixen un fascinant laboratori natural per a estudiar l’evolució i l’adaptació de les espècies a condicions extremes, a més d’oferir serveis ecosistèmics essencials per al manteniment de la vida.
A més de la seua elevada diversitat vegetal, que en alguns casos és superior a la trobada en biomes més productius, els ecosistemes àrids també alberguen comunitats microbianes i edàfiques molt diverses. Aquesta biodiversitat és crucial per a mantenir el funcionament dels ecosistemes àrids, així com la seua capacitat per a proveir múltiples serveis ecosistèmics simultàniament, com suggereixen estudis recents realitzats amb plantes vasculars i biocrostes a tot el món. A més, les zones àrides presenten una gran varietat de vegetació (Figura 2) i tipus de sòl. A tall d’exemple, un estudi global de 224 ecosistemes àrids en 16 països va identificar 26 tipus de sòl diferents (Maestre, 2012).
Lluny de la imatge convencional de planes polsoses i abiòtiques, probablement crida l’atenció al lector menys familiaritzat amb aquests ambients que més d’una quarta part de les zones forestals es troben en les zones àrides (FAO, 2019). En quasi un terç de les regions àrides del món hi ha arbres, la qual cosa equival a 1.100 milions d’hectàrees de bosc a escala global. Aquestes àrees forestals proporcionen hàbitats per a la biodiversitat, protegeixen la terra contra l’erosió, donen ombra, ajuden l’aigua a penetrar en els sòls i contribueixen a la seua fertilitat. A més dels boscos o zones arbrades, que cobreixen el 28 % de les zones àrides, un altre 25 % són pasturatges i el 14 % són terres de cultiu. La resta, un altre 28 %, es correspon amb aquella visió més estereotipada de les zones àrides, llocs erms i amb escassa vegetació on la vida s’obre pas a base d’adaptacions increïbles.
Les plantes de les zones àrides han desenvolupat un conjunt d’adaptacions i estratègies per a escapar, evadir-se, resistir o suportar les condicions climàtiques presents en aquests llocs (Maestre et al., 2021). L’ús de rutes metabòliques alternatives (C4 i CAM) a la C3 (la via metabòlica en la majoria de les plantes per a la fixació de carboni) sacrifica eficiència per a reduir la pèrdua d’aigua (perquè no necessiten mantenir els estomes oberts tant de temps). Aquestes denominacions al·ludeixen als seus mecanismes bioquímics i en essència representen una adaptació clau per a la seua supervivència en llocs càlids i secs.
Els teròfits són plantes de vida curta que perduren en forma de llavor durant les èpoques desfavorables. Les llavors de molts grups de plantes anuals tenen capes molt gruixudes que necessiten ser escarificades abans de la germinació per l’arena i la grava quan són mogudes pel vent o durant les inundacions o escolaments. Fins que es completa l’escarificació, les llavors són viables durant dècades i, de fet, esdevenen propàguls que viatgen a través del temps i l’espai, fins que troben les condicions adequades per a germinar. Les plantes perennes, com és el cas de l’encens (Encelia farinosa) al nord de Mèxic i al sud-oest dels Estats Units, eludeixen els efectes de la sequera perdent les fulles durant la part més dura de l’estació seca. També poden reduir la transpiració de la fotosíntesi de la tija, com ocorre amb la ginesta (Ginesta sphaerocarpa) al sud d’Europa.
Altres plantes han desenvolupat teixits d’emmagatzematge d’aigua i nutrients per damunt o per davall de terra per a resistir la sequera. Aquest és el cas de suculentes com les plantes pedra (Lithops spp.) o l’emblemàtic saguaro (Carnegiea gigantea). La majoria de les suculentes emmagatzemen aigua en mucílag o gel pèctic. A més, tenen sistemes d’arrelament poc fondos i amplis que creixen ràpidament just després dels episodis de pluja, i moren quan el sòl s’asseca (d’ací el seu nom: «arrels de pluja»). Alguns arbres i arbustos perennes utilitzen els seus profunds sistemes d’arrels i una escorça gruixuda per suportar la sequera. S’han registrat profunditats radiculars de més de 50 metres en espècies com el tamarit (Tamarix spp.) o el ginjoler (Ziziphus lotus). Les arrels fondes solen anar acompanyades d’una longevitat extrema, la qual cosa ajuda a garantir la supervivència a llarg termini quan la depredació de les llavors és alta i la supervivència de les plàntules és molt baixa.
Les estructures verticals dels cactus i les fulles verticals de diversos tàxons suculents redueixen l’exposició a nivells perillosos de radiació infraroja i ultraviolada. Els cactus columnars com ara C. gigantea utilitzen la seua cutícula i epidermis per absorbir la radiació ultraviolada i reflectir la infraroja. Les fulles petites també ajuden a evitar una exposició excessiva a la llum solar, de manera que es limita l’estrès tèrmic. Els tricomes, aquesta mena de «pèl» o petits apèndixs que recobreixen fulles i tiges, contribueixen a evitar la calor reduint l’absorció de les fulles mitjançant la reflexió de la radiació infraroja, però també redueixen les taxes de transpiració, cosa que contribueix a la conservació de l’aigua en els teixits de la planta. Les espines tenen també un petit paper en l’amortiment de les temperatures diàries mentre que augmenten les temperatures nocturnes en cactàcies, eufòrbies o acàcies.
Les adaptacions morfològiques i fisiològiques dels animals no difereixen, en essència, de les que utilitzen les plantes (Martínez-Valderrama, 2016). Els mecanismes de refrigeració que eviten que la temperatura sobrepasse llindars crítics són necessaris en aquests llocs. Constitucionalment la temperatura de mamífers i ocells és anormalment alta. El pantaix i la sudoració afavoreixen l’evaporació d’aigua i això produeix la refrigeració de l’animal, ja que per a passar d’estat líquid a sòlid s’extrau calor del cos. Molts animals, com el fennec o rabosa del desert (Vulpes zerda) disposen d’orelles externes molt desenvolupades que actuen com a superfícies dissipadores de la calor corporal, perquè la sang es refreda al circular per les orelles. Hi ha ocells que recarreguen el seu plomatge d’aigua, com la ganga de Namaqua (Pterocles namaqua) i poden volar embolcallats en una pel·lícula aquosa que els manté frescos. Les mateixes estructures aïllants que eviten la pèrdua d’aigua, també serveixen per a mitigar el reescalfament. La cambra d’aire que es forma sota el plomatge o el pelatge és un aïllant excel·lent contra les altes temperatures.
Hi ha una estratègia exclusiva dels animals, derivada d’una diferència crucial amb les plantes. Aquests poden desplaçar-se i evitar així l’escassetat d’aigua i les altes temperatures i això es tradueix en hàbits que solen ser nocturns i en desplaçaments diaris o estacionals a la recerca de recursos. Podem pensar en els herbívors salvatges (gaseles, guanacs, etc.) o domèstics (cabres, ovelles, dromedaris, etc.) com els més emblemàtics d’aquest comportament. Darrere aniran els seus depredadors. Així, la capritxosa pluja posa en dansa tot l’animalari. La transhumància ramadera i el nomadisme són el reflex fidel de l’ésser humà a la conducta dels animals silvestres.
Les zones àrides i els Objectius de Desenvolupament Sostenible
A causa de la pressió que pateixen les zones àrides, la seua degradació accentua la natural escassetat i variabilitat de recursos. Aquesta deterioració, que en part respon a unes variacions climàtiques esperonades per l’escalfament del planeta, i en part a una gestió inadequada dels recursos, es coneix amb el nom de desertificació. El principal repte per a salvaguardar les zones àrides i aconseguir el benestar dels milers de milions de persones que hi viuen (o vivim; recordem que el 73 % d’Espanya té un clima semiàrid o sec-subhumit) passa per conciliar l’activitat econòmica amb el funcionament dels ecosistemes. Els ambiciosos i polifacètics Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) plantejats en 2015 per les Nacions Unides (Nacions Unides, 2015) són la manera d’abordar aquests reptes. Es tracta de 17 objectius desgranats en 169 metes que haurien d’aconseguir-se en 2030.
La meta pròpia de les zones àrides és la 15.3, que aspira a «combatre la desertificació, restaurar les terres i els sòls degradats, incloses les terres afectades per la desertificació, la sequera i les inundacions, i esforçar-se per aconseguir un món neutre quant a la degradació de la terra» (Lucatello i Huber-Sannwald, 2020). Per a arribar-hi estableix un pla ambiciós: aconseguir la neutralitat de la degradació de la terra per a l’any 2030. En essència, es tracta de compensar les zones que es van degradant a conseqüència de les diverses necessitats humanes (com per exemple conrear terres) amb la recuperació d’altres de degradades (mitjançant agricultura regenerativa o plans de restauració), de manera que el balanç total no siga negatiu.
«Amb una exquisida gestió dels recursos disponibles, l’ésser humà ha sobreviscut durant mil·lennis en les zones àrides»
A més dels ODS 15, alguns dels principals objectius tenen raó de ser precisament en les zones àrides, on viuen algunes de les poblacions més pobres del planeta. Així, un objectiu fonamental és erradicar la pobresa (ODS 1). Però també aconseguir la igualtat de gènere (ODS 5), la seguretat alimentària (ODS 2), la salut (ODS 3), la prosperitat econòmica (ODS 8), l’aigua potable, el sanejament i la qualitat/quantitat de l’aigua potable (ODS 6) o el control del canvi climàtic (ODS 13). Com pot fàcilment deduir-se, les sinergies i les contradiccions entre objectius tan ambiciosos i dispars són habituals. Per exemple, bona part dels problemes de desertificació a l’Àfrica subsahariana es podrien resoldre empoderant la dona. Una millor educació (ODS 4) es tradueix en una major independència econòmica i menors taxes de natalitat. A més, la reducció de la bretxa de gènere (ODS 5) és clau per a reduir la degradació (ODS 15). D’altra banda, millorar en algunes coses inevitablement empitjora d’altres. Un estudi recent (Vanham et al., 2021) mostra que si es reserva una part mínima d’aigua per als ecosistemes, millora l’ODS 2 de «fam zero» perquè proporciona peix per a la nutrició, o l’ODS 15 de «vida terrestre» en mantenir els hàbitats; però al mateix temps es ressent l’indicador 6.4.2 de l’ODS 6 sobre l’estrès hídric. En concret, el flux hídric mínim indispensable per a la supervivència dels ecosistemes significa que el 32 % de la població mundial pateix estrès hídric durant almenys un mes a l’any i el 14 % el suporta durant almenys sis mesos a l’any.
Conclusions i perspectives
A causa de la volatilitat de les precipitacions, la naturalesa en les zones àrides és molt variable i aparentment caòtica. Darrere d’aquestes atzaroses fluctuacions, però, la naturalesa floreix en tota la seua esplendor cada vegada que té l’oportunitat. En les zones àrides trobem alguns dels organismes més resistents (a les condicions ambientals adverses) de la Terra, com ara plantes que poden romandre en estat latent durant anys i ressuscitar després d’una pluja fugaç. Fidel reflex d’això són les diverses cultures que han crescut en aquests territoris. Amb una exquisida gestió dels recursos disponibles, l’ésser humà ha sobreviscut durant mil·lennis en aquestes regions. No obstant això, l’austeritat és un esperó per a millorar i el caràcter oportunista dels habitants de les zones àrides es manifesta en l’aprofitament de qualsevol conjuntura. Desenvolupaments tecnològics, períodes d’humitat i altres circumstàncies favorables han creat sistemes econòmics que moltes vegades excedeixen les possibilitats del medi. Aquest desgast continu de les zones àrides, el caràcter fluctuant de les quals s’ha aguditzat amb el canvi climàtic, ha resultat en molts casos en processos severs de degradació que, en el seu pitjor vessant, ha acabat expulsant els habitants i, en el millor, els fa dependents de recursos externs.
Posar en valor la riquesa innata de les zones àrides, ser conscients de les noves oportunitats de desenvolupament que brinden aquests territoris i saber gestionar formes de convivència entre el benestar econòmic i la preservació dels seus ecosistemes són aspectes clau per a mantenir el conjunt de biomes més extens del planeta, una cosa fonamental per a salvaguardar-ne la sostenibilitat i la dels seus habitants en un món cada vegada més àrid.
Notes
1. Quantitat d’aigua que podria perdre’s per evaporació directa i transpiració de la vegetació si la disponibilitat d’aigua fora il·limitada. (Tornar al text)
2. Hi ha diferents índexs per a caracteritzar l’aridesa. Molts, com el de Lang o Martonne, comparen precipitació amb temperatura. Uns altres, com el de Meigs, inclouen l’ETP. La prevalença de l’IA és deguda a la seua adopció pel Programa Mediambiental de Nacions Unides. Després de la Convenció de Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació, la major part d’institucions i organismes, tant nacionals com internacionals, l’utilitzen per a designar quins territoris són àrids. Per exemple, l’IPCC, la FAO o el Banc Mundial fan ús d’aquest indicador. (Tornar al text)
3. En anglès s’empra el mot drylands, la traducció literal del qual és “terres seques”. En la nostra llengua açò dona peu a confusió, en entendre que land (“terra”/“territori”) es refereix a sòl. Açò fa que l’expressió terres seques semble referir-se a l’estat hídric del sòl i no a les característiques climàtiques del territori. (Tornar al text)
4. L’Atles mundial de desertificació (AMD) de 1992 i l’IPCC empren el mètode de Penman-Monteith, mentre que l’AMD de 2018 (Cherlet et al., 2018) implementa el de Thornthwaite. (Tornar al text)
Referències
Cherlet, M., Hutchinson, C., Reynolds, J., Hill, J., Sommer, S., & von Maltitz, G. (Eds.). (2018). World Atlas of Desertification. Publication Office of the European Union. https://doi.org/10.2760/9205
D’Odorico, P., Bhattachan, A., Davis, K., Ravi, S., & Runyan, C. (2013). Global desertification: Drivers and feedbacks. Advances in Water Resources, 51, 326–344. https://doi.org/10.1016/j.advwatres.2012.01.013
FAO. (2011). Highlands and Drylands. (N. Berrahmouni, R. Romeo, D. McGuire, S. Zelaya, D. Maselli, & T. Kohler, Eds.). Food and Agriculture Organization of the United Nations.
FAO. (2019). Trees, forests and land use in drylands: The first global assessment. Food and Agriculture Organization of the United Nations. https://www.fao.org/3/ca7148en/ca7148en.pdf
FAO. (2021). The state of the world’s land and water resources for food and agriculture. Systems at breaking point. Synthesis report. Food and Agriculture Organization of the United Nations. https://doi.org/10.4060/cb7654en
Hewitt, K. (1997). Regions at risk. A geographical introduction to disasters. England. Longman.
Le Houérou, H. N. (1984). Rain use efficiency: A unifying concept in arid-land ecology. Journal of Arid Environments, 7, 213–247.
Lucatello, S., & Huber-Sannwald, E. (2020). Sustainable Development Goals and drylands: Addressing the interconnection. En S. Lucatello, E. Huber-Sannwald, I. Espejel, & N. Martínez-Tagüeña (Eds.), Stewardship of future drylands and climate change in the Global South (p. 27–40). Springer.
Maestre, F. T. (2012). Plant species richness and ecosystem multifunctionality in global drylands. Science, 214, 214–218. https://doi.org/10.1126/science.1215442
Maestre, F. T., Benito, B. M., Berdugo, M., Concostrina-Zubiri, L., Delgado-Baquerizo, M., Eldridge, D. J., Guirado, E., Gross, N., Kéfi, S., Le Bagousse-Pinguet, Y., Ochoa-Hueso, R., & Soliveres, S. (2021). Biogeography of global drylands. New Phytologist, 231(2), 540–558. https://doi.org/10.1111/nph.17395
Maestre, F. T., Salguero-Gómez, R., & Quero, J. L. (2012). It is getting hotter in here: Determining and projecting the impacts of global environmental change on drylands. Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences, 367(1606), 3062–3075. https://doi.org/10.1098/rstb.2011.0323
Martínez-Valderrama, J. (2016). Los desiertos y la desertificación. Ediciones Catarata.
Millenium Ecosystem Assessment (MEA). (2005). Drylands. En R. Hassan & N. Ash (Eds.), Ecosystems and human well-being: Scenarios (p. 623–662). Island Press.
Mirzabaev, A., Wu, J., Evans, J., García-Oliva, F., Hussein, I. A. G., Iqbal, M. M., Kimutai, J., Knowles, T., Meza, F., Nedjraoui, D., Tena, F., Türkeş, M., Vázquez, R. J., & Weltz, M. (2019). Desertification. En J. M. P. R. Shukla, J. Skea, E. Calvo Buendia, V. Masson-Delmotte, H.-O. Pörtner, D. C. Roberts, P. Zhai, R. Slade, S. Connors, R. van Diemen, M. Ferrat, E. Haughey, S. Luz, S. Neogi, M. Pathak, J. Petzold, J. Portugal Pereira, P. Vyas, E. Huntley, ... J. Malley (Eds.), Climate change and land: An IPCC special report on climate change, desertification, land degradation, sustainable land management, food security, and greenhouse gas fluxes in terrestrial ecosystems (p. 249– 343). UNEP. https://www.ipcc.ch/srccl/chapter/chapter-3
Nacions Unides. (2015, 25 de setembre). General Assembly Resolution 70/1, Transforming our world: The 2030 Agenda for Sustainable Development, A/ RES/70/1. http://undoncs.org/A/RES/70/1
Plaza, C., Zaccone, C., Sawicka, K., Méndez, A. M., Tarquis, A., Gascó, G., Heuvelink, G. B., Schuur, E. A. G. & Maestre, F. T. (2018). Soil Resources and Element Stocks in Drylands to Face Global Issues. Scientific Reports, 8(1), 1–8. https://doi.org/10.1038/s41598-018-32229-0
Reynolds, J. F., Kemp, P. R., Ogle, K., Fernández, R. J. (2004). Modifying the «pulse-reserve» paradigm for deserts of North America: Precipitation pulses, soil water, and plant responses. Oecologia, 141, 194–210. https://doi.org/10.1007/s00442-004-1524-4
UNCCD. (2017). The Global Land Outlook (1a ed.). United Nations Convention to Combat Desertification.
UNEP-WCMC. (2007). A spatial analysis approach to the global delineation of dryland areas of relevance to the CBD Programme of Work on Dry and Subhumid Lands. Dataset based on spatial analysis between WWF terrestrial ecoregions (WWF-US, 2004) and aridity zones (CRU/UEA; UNEPGRID, 1991). Dataset checked and refined to remove many gaps, overlaps and slivers (July 2014).
Vanham, D., Alfieri, L., Flörke, M., Grimaldi, S., Lorini, V., Roo, A. De, & Feyen, L. (2021). The number of people exposed to water stress in relation to how much water is reserved for the environment : A global modelling study. Lancet Planet Health, 5, 766–74. https://doi.org/10.1016/S2542-5196(21)00234-5
